Carlos González: "Pares imperfectes".

(Article del pediatre Carlos González per al diari Ara).

Si hi ha pares perfectes, em temo que no els he vist mai. Moltes coses, sens dubte, les hem fet malament sense saber-ho. Les hem fet, precisament, perquè no ho sabíem. Les hem fet, fins i tot, convençuts que eren bones i necessàries. Potser anys més tard descobrirem l’error. O potser morirem en la ignorància. 

Altres coses les hem fet i immediatament hem sabut que l’havíem espifiat. De fet, ho hem sabut mentre ho fèiem. Ho hem sabut abans de fer-ho, hem sabut que havíem de parar, però no hem estat capaços de fer-ho. Sí, hem escridassat els nostres fills, sovint per petits errors sense importància (o per faltes més importants, però per les quals no hauríem mai escridassat un veí o un company de feina). Hem castigat els nostres fills pels mateixos errors o faltes lleus, i els hem castigat sense dret a defensa ni a recurs (“No em repliquis!”). Els hem insultat (“Tu ets tonto o què?”) i ridiculitzat (“Ja estàs plorant com un nen petit!”; “Tens l’habitació que fa vergonya!”). Hem oblidat pronunciar les paraules màgiques, sisplau i gràcies. Fins i tot, en alguna ocasió comptada, hem perdut els nervis i els papers i els hem donat una bufetada.

Irònicament, hem fet als nostres fills coses que, si ells fessin a un altre nen, els tornaríem a renyar. No, no som perfectes. Som humans. I el reconeixement d’aquesta veritat és una gran oportunitat en l’educació dels nostres fills (i en la nostra. Educació continuada. La paternitat és un continu aprenentatge). En primer lloc, podem mostrar als nostres fills, amb l’exemple, la manera d’arreglar les coses quan veus que ho has fet malament. I això no és necessàriament “Té el caramel que demanaves”, però tampoc no és mai “Té el maleït caramel i calla d’una vegada!”, sinó “Perdona, no t’havia d’haver cridat. Els caramels són dolents per a les dents i no n’has de menjar, però jo t’ho hauria d’haver dit bé i no cridant”. Ells sovint no saben fer-ho, i això els fa patir. He vist nens enfadats durant hores, sorruts, desobedients, irritables i irritants, després de fer una cosa malament, d’insultar o pegar a un altre nen. Crec que els fa ràbia, precisament, ser conscients del seu error i no saber què fer. No ho aprendran, esclar, en un dia, sinó després de molts exemples i molts anys. Nosaltres encara n’estem aprenent.

En segon lloc, el reconeixement dels nostres errors ens ajuda a comprendre els seus. ¿Oi que vostè, encara que hagi escridassat o colpejat el seu fill, l’estima molt? ¿Oi que no volia fer mal, que simplement havia perdut els nervis? Doncs el seu fill també estima els pares i tampoc no vol fer mal, encara que de vegades perdi els nervis o faci coses mal fetes.