(Article del Carlos Gonzàlez publicat al Criatures del diari Ara del dissabte 26 de març).
“Ja no vol la fruita, que abans li agradava tant”. “El
peix se’l menjava la mar de bé, i ara no hi ha manera”. “Cada cop es
torna més llepafils amb el menjar”. Les preferències alimentàries
canvien al llarg de la vida d’una manera bastant típica (tot i que
sempre hi ha excepcions).
Els nadons, a partir dels
sis mesos, habitualment mengen de tot. Bé, n’hi ha que només volen el
pit i no mengen res durant mesos; però quan finalment es decideixen,
mengen de tot. De fet ja han començat, mesos abans, a ficar-s’ho tot a
la boca. Amb un nen que xucla llapis i claus, el dit de l’avi i el
comandament de la tele, un nen a qui més d’un cop hem hagut de treure de
la boca un tros de paper estovat, i que quan comenci a gatejar
s’interessarà per la terra dels testos i les galetes del gos, ¿a qui li
pot estranyar que també es fiqui a la boca enciam, lluç o pebrot
escalivat?
A partir de l’any o any i mig, en canvi,
és habitual que comencin a rebutjar coses. Ara no vol bledes, ara no vol
llenties, ara no vol peix, ara no vol res de color verd... Algunes de
les seves preferències són cícliques: durant uns mesos sembla que es
deleix pel plàtan o per l’ou dur, més tard no els vol ni veure i l’any
següent els redescobreix amb entusiasme. Altres preferències són més
persistents, i a molts nens la fruita els agrada poc, la verdura encara
menys, la sopa no gaire, i el peix ni veure’l. A poc a poc van
restringint la seva dieta, fins a arribar al típic “menú infantil”. Si
demà vénen a menjar a casa seva uns amics amb un nen de vuit anys, què
els cuinarà? Coliflor i lluç o macarrons i pollastre? Tots sabem que els altres nens mengen macarrons i pollastre, però ens sorprèn (i ens preocupa) que ho faci el nostre.
No cal que li doni macarrons cada dia al seu fill. Un dia hi ha
macarrons i l’altre hi haurà coliflor. Però ha de comprendre que de
coliflor potser en menjarà menys, i probablement protestarà. No passa
res. Si vol, que en mengi, i si no vol, que no en mengi. No cal
insistir-hi, no cal prometre, enganyar o distreure, no cal córrer a
cuinar una altra cosa si el nen no ha demanat res, si simplement no vol
menjar. Amb l’adolescència i primera joventut començaran de nou a tastar
altres aliments. Aliments nous, aliments rars, aliments exòtics. El
públic habitual dels restaurants japonesos, vietnamites o indonesis són
joves de vint o trenta anys, que troben grans dificultats per convèncer
els seus pares, per no parlar dels seus avis, per acompanyar-los: “A mi
no m’enredis amb coses rares, jo vull una paella de les de tota la
vida!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada