“Ja no vol la fruita, que abans li agradava tant”. “El
peix se’l menjava la mar de bé, i ara no hi ha manera”. “Cada cop es
torna més llepafils amb el menjar”. Les preferències alimentàries
canvien al llarg de la vida d’una manera bastant típica (tot i que
sempre hi ha excepcions).
Els nadons, a partir dels
sis mesos, habitualment mengen de tot. Bé, n’hi ha que només volen el
pit i no mengen res durant mesos; però quan finalment es decideixen,
mengen de tot. De fet ja han començat, mesos abans, a ficar-s’ho tot a
la boca. Amb un nen que xucla llapis i claus, el dit de l’avi i el
comandament de la tele, un nen a qui més d’un cop hem hagut de treure de
la boca un tros de paper estovat, i que quan comenci a gatejar
s’interessarà per la terra dels testos i les galetes del gos, ¿a qui li
pot estranyar que també es fiqui a la boca enciam, lluç o pebrot
escalivat?
A partir de l’any o any i mig, en canvi,
és habitual que comencin a rebutjar coses. Ara no vol bledes, ara no vol
llenties, ara no vol peix, ara no vol res de color verd... Algunes de
les seves preferències són cícliques: durant uns mesos sembla que es
deleix pel plàtan o per l’ou dur, més tard no els vol ni veure i l’any
següent els redescobreix amb entusiasme. Altres preferències són més
persistents, i a molts nens la fruita els agrada poc, la verdura encara
menys, la sopa no gaire, i el peix ni veure’l. A poc a poc van
restringint la seva dieta, fins a arribar al típic “menú infantil”. Si
demà vénen a menjar a casa seva uns amics amb un nen de vuit anys, què
els cuinarà? Coliflor i lluç o macarrons i pollastre? Tots sabem que els altres nens mengen macarrons i pollastre, però ens sorprèn (i ens preocupa) que ho faci el nostre.
No cal que li doni macarrons cada dia al seu fill. Un dia hi ha
macarrons i l’altre hi haurà coliflor. Però ha de comprendre que de
coliflor potser en menjarà menys, i probablement protestarà. No passa
res. Si vol, que en mengi, i si no vol, que no en mengi. No cal
insistir-hi, no cal prometre, enganyar o distreure, no cal córrer a
cuinar una altra cosa si el nen no ha demanat res, si simplement no vol
menjar. Amb l’adolescència i primera joventut començaran de nou a tastar
altres aliments. Aliments nous, aliments rars, aliments exòtics. El
públic habitual dels restaurants japonesos, vietnamites o indonesis són
joves de vint o trenta anys, que troben grans dificultats per convèncer
els seus pares, per no parlar dels seus avis, per acompanyar-los: “A mi
no m’enredis amb coses rares, jo vull una paella de les de tota la
vida!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada