Xavier Diez: "Una modernitat reaccionària".

 

(Article del mestre, Doctor en Història Contemporània, i Llicenciat en Filosofia i Lletres, 

Xavier Diez, publicat al suplement L'Aula, del Diari de Girona).

Corria el 1987. En una entrevista, Margaret Thatcher anunciava que «la societat no existeix. Només  existeixen individus i famílies”. Contràriament al que es podia suposar, la primera ministra no feia una descripció, sinó que revelava un projecte polític. Al llarg de la seva carrera política, i amb idees radicals, considerava que calia redreçar el rumb de la Gran Bretanya a partir de la dissolució de llaços comunitaris per retornar a la responsabilitat individual victoriana, mentre que les institucions s’havien d’abstenir enfront qualsevol problema social, tot deixant que les coses, mitjançant l’autoregulació del mercat, es resolguessin (o no) per sí soles. En altres termes, Thatcher i els seus successors a esquerra i dreta, practicaven el darwinisme social.

No és casual que la carrera política de la Dama de Ferro comencés com a ministra d’educació. I que s’inaugurés retallant. Significativament, la “Milk Snachter eliminà la ració de llet a les escoles de primària per assegurar una correcta alimentació. A la la seva etapa de màxima responsable de l’ensenyament britànic, a principis dels setanta, ja va demostrar les seves intencions de desenvolupar polítiques amb clars beneficiaris (les elits) i damnificats (la resta). Les seves accions, amplificades després per Blair i Cameron, buscava demolir el sistema educatiu, singularitzar cada escola i institut, fer-los competir com empreses a la recerca de finançament, de les famílies més benestants i dels alumnes més brillants, i propiciant aquest esperit de darwinisme social on l’èxit i el fracàs eren venuts com el fruit de virtuts i pecats individuals. El resultat, a la pràctica, ha estat una Gran Bretanya, en termes de l’historiador Tony Judt, “obscenament desigual”, en què es dissolen els vincles de solidaritat, en què els treballadors, els ciutadans viuen de manera atomitzada, mentre la minoria de la City de Londres, aquesta milla quadrada que es dedica a rentar els diners negres globals i especular amb tot, s’ha fet amb el control del país. La societat no existeix, perquè a còpia de destrucció del benestar, dels nexes de solidaritat, l’han mort. I no cal ser l’Agata Christie per esbrinar qui n’és culpable.

En aquestes latituds estem resseguint aquest camí, que en el món dels serveis públics és més aviat un calvari. Les retallades, justificades per presumptes “necessitats econòmiques” (i que han fet abaixar el pressupost entre un 20 i un 40%), ja se’ns està anunciant que pretenen ésser permanents. És obvi que la disminució del pressupost, especialment del nombre de docents, l’empitjorament de les seves condicions laborals, la pèrdua d’atenció individualitzada o la pràctica desaparició de la formació permanent han causat mals difícilment reparables. En el simulacre de negociació que protagonitza Ensenyament, es tracta que l’excepcionalitat de les mesures esdevingui estructural. La realitat és extremadament greu perquè, contràriament al 6% del PIB d’inversió establert per la LEC, el govern de JxS dedica al voltant d’un 2,1%. Per anar “normal”, caldria multiplicar per tres uns diners que van volar en el rescat de la banca. Només Bankia va costar als catalans uns 4.700 M€, quantitat superior al pressupost educatiu anual de la Generalitat. Uns diners que van anar a parar a les targetes Black en comptes de llibres, escoles o professors.

No es tracta només de diners. Thatcher ho sabia, i els seus aplicats alumnes catalans la imiten. Per dissoldre el sistema, es pretén convertir cada centre en una taifa, aïllada i en competència amb la resta. És així com el sistema és, creixentment esdevé un  arxipèlag d’experiències contradictòries, amb projectes educatius que serveixen per justificar el nepotisme i la individualització de les relacions laborals, amb suposats perfils que impliquen seleccionar docents a còpia de criteris subjectius i d’una manca de transparència impròpia de qualsevol servei públic, amb avaluacions i rànquings, amb l’estratègia d’atiar la competència entre centres per captar les famílies més solvents i acaparar els alumnes més brillants. I en aquesta deriva creixentment comercial, algunes escoles, seguint el model thatcherià comencen a promocionar-se com si fossin clíniques d’estètica. Des del DOGC es dibuixa una dispersió incoherent de centres individuals, amb projectes massa singularitzats, menor cohesió i alumnes més homogenis. En aquesta deriva en què es tracta de convèncer a la societat que “menys és més”, el darrer intent per enlluernar l’opinió pública consisteix a fer creure que és possible suplir els recursos amb discursos. O que els docents, les ràtios raonables, el temps, els espais, l’atenció personalitzada, la formació permanent, tot allò que requereix un ofici artesanal com és l’educació, és possible que es pugui substituir per “innovació”, paraula vàcua,  polisèmica i no sempre benintencionada, que fonamentalment consisteix a intentar imitar mètodes pedagògics inventats fa dècades, amb resultats desiguals i evolució incerta.

Tanmateix, la pitjor conseqüència de tot plegat és la pèrdua de coherència del sistema educatiu. La pressió per singularitzar cada centre, la cultura de la competència entre escoles i professionals, la primacia de l’interès individual per damunt el col·lectiu té com a conseqüència la dissolució dels vincles interpersonals i de solidaritat, allò que, fonamentalment, conforma una societat. Allò que volia substituir Margaret Thather per individus, famílies, i els seus interessos particulars. Aquest conjunt d’innovacions, liderats per Ensenyament, i moltes de les entitats financeres que viuen gràcies al 40% de retallades en inversió educativa, parlen d’un model educatiu modern. Efectivament, una modernitat victoriana i darwinista, una modernitat reaccionària.