Diari Ara: "Alerta per les diferències entre escoles públiques".

Foto: Francesc Melcion (Diari Ara).

Doble xarxa educativa? Triple? Quàdruple!!

Ras i curt: les elits a les escoles privades; les classes mitges i mitges-altes a la concertada; les mitges a les públiques "bones"; les mitges-baixes i baixes a les públiques "xungues".

Tothom té el seu espai en el sistema educatiu!! Visca la llibertat!! Mori l'equitat!! Meritocràcia? Hahahaha, no em feu riure! 

(Article de Núria Martínez aparegut al diari Ara del dimecres 9 de novembre). 

Toc d’atenció per la segregació que es produirà si es consolida una triple xarxa d’escoles. O el que és el mateix, senyal d’alerta pel risc que s’implanti un model d’escoles –tant públiques com concertades– de tres nivells diferenciats. Aquest és el missatge que es desprèn de l’informe 'La segregació escolar a Catalunya (II): les condicions d’escolarització', que va presentar ahir el Síndic de Greuges al Parlament i que alerta de les diferències entre centres amb oportunitats educatives diferenciades, i fins i tot desiguals.

Resumint-ho molt, els tres nivells serien el d’escoles amb un nivell de complexitat social alt, escoles que no canvien el seu model educatiu, i escoles d’èxit amb projectes innovadors. El Síndic, però, ho afina més: la diferència seria entre les que tenen una composició social desfavorida i projectes educatius socialment estigmatitzats, amb una demanda feble; les escoles que tenen un alumnat heterogeni, amb projectes educatius consolidats però que, sense generar rebuig, no generen una gran demanda; i, finalment, les escoles amb projectes educatius singuralitzats i distingits socialment, amb capacitat d’atraure demanda, especialment de famílies amb més capital cultural i econòmic que la mitjana.

Lògicament, un dels principals factors de segregació són els costos d’escolarització que han de pagar les famílies. “L’existència de quotes diferenciades entre centres delimita el marc de tria possible per part de famílies menys afavorides”, apunta l’informe. Precisament, les diferències de preu –que les quotes siguin més altes o més baixes– són un factor determinant a l’hora de fer els projectes educatius. De fet, l’informe recull que hi ha escoles públiques que fan pagar a les famílies per activitats que es fan fora de l’horari escolar i que tenen un càracter pràcticament obligatori. Per exemple, hi ha alguna AMPA que paga la despesa de contractació de professorat de plàstica, de llengües estrangeres o que financen projectes educatius com la robòtica i serveis escolars com la biblioteca.

“La capacitat de l’ AMPA d’assumir aquestes despeses i de promoure activitats està condicionada al número d’associats”, expressa l’informe, que afegeix que els centres amb una composició social més afavorida acostumen a tenir nivells de participació “més elevats”. Com exemple, l’informe recull les quotes de l’AMPA de diferents barris de Barcelona i n’observa diferències notables. Mentre una escola pública de Gràcia demana una quota de 435 euros en concepte de material escolar, sortides, colònies i AMPA, una escola de Nou Barris reclama una quota de 251 euros.

Crítiques a l’autonomia de centre
Tot i que la veu amb bons ulls, el síndic Rafael Ribó alerta que l’autonomia dels centres –que dissenyin el seu propi projecte educatiu– pot generar efectes negatius sobre l’equitat del sistema, especialment “si contribueix a diferenciar la composició social dels centres”. En la mateixa línia, creu que l’ autonomia es pot arribar a traduir en desigualtats en les oportunitats educatives. Per il·lustrar-ho, el Síndic ha escollit les cinc escoles de Barcelona amb més sol·licituds del curs 2015-2016 i les ha comparat amb les dues del voltant. L’ escola 1 (situada a la zona de Sagrada Família, Camp d’en Grassot i Gràcia Nova) té un 10% d’immigració, mentre que les dues altres escoles públiques més properes tenen un 25,8%. Passa el mateix amb l’Escola 5, de Sant Andreu. Mentre el centre té un 5,2% d’immigració, els altres dos propers, un 10,7%. L’informe deixa clar, però, que l’autonomia i la singularitat són “positives sempre que garanteixin l’equitat i la cohesió social”.

Seguint aquest fil, l’informe alerta que el fet que la innovació educativa no sigui sistèmica fa que generalment les famílies amb més formació educativa i recursos econòmics són les que vagin als centres d’educació avançada. Actualment, amb caràcter general, les escoles amb projectes educatius singulars acostumen a tenir més demanda i una composició social més afavorida. Aquest fet assegura que debilita la demanda dels centres propers.

Com a resposta, el secretari de polítiques educatives del departament d’Ensenyament, Antoni Llobet, va assegurar ahir que l’autonomia dels centres és una eina “a favor de l’equitat” perquè el seu “ús fonamental” és “donar la millor resposta possible als alumnes d’una escola”. En declaracions a l’ACN, Llobet va puntualitzar que l’autonomia de centres no s’ha de “llegir només com un element que fa decidir les famílies a l’hora d’apuntar el fill a l’escola” i va ressaltar que és “una gran oportunitat per treballar per l’equitat del sistema”. Sigui com sigui, la innovació educativa està en boca de tothom – 456 s’han inscrit a la xarxa Escola Nova 21, per exemple–, tot i que el sistema té defensors i detractors. Una cosa sí que és clara: alguna cosa és mou en el món de l’educació.