Interessant article del mestre i psicopedagog Joan M. Girona al voltant de la realitat escolar de Catalunya, de les causes que ens han dut fins a aquest model segregador i les conseqüències socials que se'n deriven.
S’està parlant força a nivell escolar de canvis, d’innovacions, de renovació pedagògica. Benvingut sigui el debat. Però es parla molt poc de la guetització de centres escolars arreu del país.
Quan vaig començar a treballar de mestre, l’any 1973, hi havia aules pont
per alumnat gitano. Aleshores hi havia molt poc alumnat estranger de
països pobres. Les aules pont estaven pensades per preparar els infants
gitanos a fi que poguessin escolaritzar-se a les escoles ordinàries amb
la resta de nens i nenes. No cal dir que aquesta fita no s’aconseguia
gairebé mai i les aules pont es convertien en veritables aules pou
per als que hi havia dins. La preocupació per les famílies en risc de
marginació era una preocupació paternalista i caritativa. Existia el Patronato de Suburbios
format pel bisbat de Barcelona, el govern civil i la delegació del MEC.
El Patronato volia atendre sobretot els gitanos. Es van crear escoles
als nuclis de barraques més importants. A Barcelona, per exemple, al
Camp de la Bota i a la Perona. Després de la mort del dictador i la
restauració de la Generalitat de Catalunya es va intentar revertir una
mica la situació: esaparició de les aules pont-pou, creació d’escoles
d’Acció Especial, programes de compensatòria… Poc a poc i amb
l’objectiu de fer una educació intercultural es van anar escolaritzant,
els anys 80 del segle passat, totes les criatures a les escoles properes
al seu domicili. Hi havia també presència d’alumnat estranger en situació econòmica precària; l’alumnat gitano ja no era tan protagonista.
La barreja de tothom va encendre les alarmes; el racisme i el classisme es van fer notar.
Famílies autòctones procuraven portar els seus fills o filles a escoles
públiques o concertades amb poca o nul·la presència d’alumnat diferent a
la majoria. Veient que començava un procés de guetització, des del
departament d’Ensenyament, els anys 1987-1989, es va enviar una circular
a totes les comissions de matriculació –aleshores es feia servir el
correu postal– on el Director General d’Innovació, el malaguanyat Ramon
Juncosa, signava una recomanació, redactada des del Programa d’Educació
Compensatòria. L’objectiu era que cap escola concentrés una proporció
d’alumnat gitano o estranger diferent a la composició del seu barri.
Excepte a algunes localitats, la recomanació no es va complir.
Però allà on el Programa d’Educació Compensatòria podia intervenir directament sí que es va dur a terme, per exemple a Riu Sec (municipi
de Ripollet). Unes 200 criatures gitanes, portugueses la majoria,
vivien en rulots o barraques a la llera del riu; es van escolaritzar
entre totes les escoles públiques i concertades de Ripollet i
Cerdanyola del Vallès. Malgrat l’oposició municipal i les resistències
de la inspecció i dels serveis territorials del Vallès, que optaven per
escolaritzar-los a part. La decisió del director general va prevaldre. Si es va fer fa 30 anys, ¿per què no es pot fer avui?
Com podem constatar, les recomanacions de
finals dels 80 no van tenir èxit, el Departament no es va atrevir
tampoc a convertir la recomanació en una instrucció d’obligat
compliment. I uns quants centres escolars s’han anat guetitzant. Hem
tancat el cercle: des de les escoles o aules pont de finals dels anys 70
del segle XX hem arribat als centres gueto en ple segle XXI. Es va
intentar l’escolarització en pla d’igualtat, es va intentar l’educació
intercultural i antiracista però no es va acabar de dur a la pràctica.
Les ideologies racistes i classistes i els interessos electorals dels
governants ho van impedir. La tasca dels mestres i educadors socials del
Programa d’Educació Compensatòria, la implantació d’escoles d’Acció
Especial amb més recursos… No va ser suficient.
Posem un exemple ben actual. L’escola Alcalde Marcet
del barri de Puiggener de Sabadell és un centre guetitzat. S’hi
escolaritzen alumnes gitanos i estrangers en situació econòmica
precària. El barri de Puiggener no té aquesta exclusiva composició. La
resta de famílies escolaritza els seus fills a escoles un xic
allunyades. El projecte educatiu de l’escola
és dels millors del país. El centre rep visites de persones i entitats
interessades en veure la seva aplicació. La dedicació de les mestres del
claustre és total. Però la situació de gueto no millora. ¿Per què?
Ni les administracions (Departament d’Ensenyament, Ajuntament de
Sabadell), ni les associacions (de pares i mares, de veïns…) ni altres
professionals de l’ensenyament (mestres, professorat…) diuen res; miren
cap a un altre costat. Diria que n’estan contents i contentes: les
famílies en risc, escolaritzades a part, deixen tranquil·les la resta.
Els governants pensen que així tindran els seus vots, altres famílies o
mestres pensen que les seves escoles estaran millor sense segons quin
tipus d’alumnat. Són les ideologies, és el racisme
i el classisme que impregna una gran part de la població dels nostre
país (i de la majoria dels països europeus) el que impulsa aquests
comportaments. Uns comportaments que posen en qüestió la necessària cohesió de la societat. Així mantenim els gitanos i altres col·lectius minoritaris invisibilitzats.
Si les escoles no són inclusives, no
acullen a tot l’alumnat del seu entorn proper, no estarem fent una bona
educació, no estarem ajudant totes les persones a sentir-se membres de
la societat. No n’hi ha prou amb solucions d’emergència, allargant l’escolarització de primària fins a l’ESO en uns mal anomenats instituts-escola.
Els infants quedaran marcats, interioritzaran la seva situació
d’exclusió i la majoria de la societat identificarà marginació, pobresa i
exclusió amb cultura gitana o estrangera. Un flac favor al futur del
país, un procés invers a la cohesió social que tota societat necessita
per progressar i millorar la situació vital dels seus membres. Encara, i avui més que mai, hem de continuar reivindicant-ho. És una responsabilitat de tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada