Relats breus: "Interior d'un cafè."

 

Mig embadalida, la Glòria intentava passar les hores d'aquella inacabable tarda el més ràpid possible. El Joan feia hores que havia marxat per visitar els pares a Ullastrell i no podia trigar massa a arribar. Patia pel seu marit, malgrat que d'ençà que s'havia comprat la bicicleta, trigava menys temps a fer els encàrrecs, i no havia tingut mai cap accident important, tant sols algun ensurt baixant l'empinat carrer que duia a casa seva. Ella sempre li demanava que baixés de la bicicleta quan el veia arribar pel camí, però a ell, fins i tot el divertien les patinades i els saltirons.

El cafè estava força animat a aquella hora. Molts treballadors de la fàbrica paraven a fer un cafè i una copa de licor abans d'anar a casa a sopar, i també s'hi deixaven caure alguns pagesos què acabaven la jornada, amb rostres cremats pel sol i espardenyes brutes de terra. Ella li havia demanat a la Rosita, la dona de l'encarregat, un te amb llimona com feia habitualment sempre que entrava a l'establiment. Ara ja feia estona que se l'havia pres i concentrava els seus pensaments en el Joan. Era prop del vespre i no trigaria a fer-se fosc, i tenia ganes de tornar a casa amb el seu marit.

Tenia a la Rosita molt a prop seu. Estava dempeus al llindar de la porta que separava la sala principal del cafè amb una sala més petita que donava al carrer, per on la Glòria esperava veure al seu home arribar aviat. La Rosita era uns anys més gran que la Glòria, i regentava el cafè amb el seu marit, el Manel, des de feia set anys ja. Feien bona parella i tots els veïns del poble apreciaven el seu caràcter alegre i extravertit. Des que havien obert el cafè molts veïns del poble que, abans,amb prou feines sortien de casa si no era per anar a missa o a un enterrament, solien acostar-s'hi per fer-la petar amb els propietaris o altres clients.

Aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del passat mes de març.