(Article del mestre i pedagog Joan Maria Girona per al Diari de l'Educació. Totalment d'acord amb les idees que expressa al voltant de l'avaluació escolar. Un referent en matèria educativa.)
Per què donem tanta importància a les sortides universitàries? Per què pressionem tant els adolescents? I després es troben sense sortida laboral. El fracàs escolar fa patir als implicats (alumnat, famílies, professorat conscient).
Darrerament es torna a parlar força
d’avaluació. La gran majoria estem acostumats a que ens posin notes o a
posar-ne. Han estat molts anys fent-ho, unes quantes generacions ho han
patit. Reflexionem-hi. La pressió de la nota existeix i molt. Prèviament
o posterior, la pressió per arribar a la Universitat. Nota alta dóna
prestigi, apropa als estudis superiors: la nota baixa evidentment no té
prestigi i aboca a la Formació Professional.
Ha aparegut un nou decret d’avaluació que
com totes les novetats ens dóna esperances i ens crea interrogants. Li
passarà com a d’altres decrets que es publiquen i després no es fa una
formació i/o un seguiment per a la seva implantació als centres?
L’avaluació és molt important, però un canvi com el que indica el decret
implica un canvi en la mateixa orientació a la pràctica diària a les
aules. Metodologies, organització, proves… com les seguirem fent? Seria
interessant que no es notés massa que avaluem, que l’alumnat rebés la
nostra resposta content de veure que ens en preocupem, que ens interessa
el que fa i el que aprèn, però que no estigués pendent de la nota.
Serà un xic difícil avaluar per
competències si volem seguir les normes del Decret. Es treballa realment
per competències? Fem les programacions en aquesta línia, però a la
pràctica diària a les aules es fa? Segurament al practicar els
continguts que ensenyem s’estan aprenent algunes competències, o millor
dit, els donem eines perquè adquireixin competències; aquesta és la tasca que ens toca als docents.
Avaluem per ajudar a aprendre o per posar notes?
De moment la pressió social de
famílies, alumnat i professorat ens fa posar notes numèriques. No hi ha
gaire diferència entre posar de l’1 al 10 o de l’1 al 4 (simplificació
exagerada del nou Decret). La pressió no ens pot fer oblidar que tota
avaluació ha de ser pedagògica, ha d’estar al servei de l’alumnat. També
ha de servir, clar, per informar les famílies i per proporcionar les
acreditacions.
Evidentment els canvis ens impliquen al professorat; si canviem
l’orientació de les avaluacions, si hem canviat la metodologia, si no
fem exàmens ni proves, si fem un seguiment quotidià, si animem a
l’autoconsciència de l’alumnat sobre el que ha après i com ho ha après,
si tenim en compte la satisfacció dels estudiants en el seus processos
d’aprenentatge… canviarem també nosaltres.
La majoria de l’alumnat continua
demanant-nos quina nota han tret; potser després d’uns anys treballant
de manera diferent ens demanaran que els hi valorem què han après i com ho han après, i qui sap si en un futur llunyà, si no hem canviat, ens parlaran de competències…
L’avaluació sempre tindrà una part
subjectiva; ens influencien els estats d’ànim, els conflictes nostres i
de l’entorn i, sobre tot, el poder que tenim d’aprovar o suspendre l’alumnat
al nostre càrrec. NO CAL SUSPENDRE, JA HO FA LA VIDA, MALAURADAMENT, em
deia fa molts anys un professor a la universitat.
Esperem que el Decret no comporti una
aplicació del que demana el sistema econòmic dominant. Ara tot és
competencial perquè l’alumnat serveixi per tot allò que calgui: feines
noves, feines per inventar, treballs precaris, canvis continuats al
llarg de la vida laboral (que serà molt llarga), sous molt petits,
necessitat de fer vàries feines alhora… Si ens deixem imbuir per aquesta
ideologia seguirem avaluant per competir, per posar notes, per elaborar
un rànquing de centres… com fan les proves diagnòstiques del
Departament o les de PISA.
Com afecta l’avaluació? Alumnes que no se’n surten, ho viuen com
un fracàs personal, no del sistema. Cal reconèixer a cadascú tal com és.
Als meus anys de profe em feien patir
molt aquells nois o noies que vivien el seu fracàs com quelcom
personal, com si fos culpa seva. La cultura de l’esforç, com altres
ideologies semblants, busca culpabilitzar les criatures i els adolescents i les seves famílies. La responsabilitat dels aprenentatges és social, no individual, com la salut.
Hem d’entendre les competències com
quelcom per cooperar no per competir. Els errors són una bona eina per
aprendre i millorar. També són importants les anomenades competències
emocionals: valorar i aprendre la necessitat de ser feliç, de gaudir de
la vida i de la feina, de les relacions amb les altres persones,
d’estimar i ser estimat.
El repte és ajudar a cada criatura o adolescent
a sortir-se’n tal com és, a aprofitar totes les capacitats que té. Si
acompanyem l’alumnat al llarg dels seus anys d’estudis, si no animem a
competir, l’alumnat valorarà allò que el fa feliç, valorarà que totes
les feines tenen la mateixa importància social. Posarà al mateix nivell
les feines manuals i les intel·lectuals. L’haurem ajudat a pensar de
manera crítica, a participar en els afers de la comunitat, a fer
política en el sentit noble de la paraula… malgrat aquestes actituds no
interessin als que manen i per això els pressupostos en educació (i
sanitat) estan tan retallats.
Quants adolescents son pressionats
per fer uns determinats estudis pensant en el rendiment econòmic o la
posició social! Sempre he recomanat que facin allò que els agradi. Hi ha
advocats infeliços malgrat els bons salaris que reben i fusters feliços
amb les necessitats bàsiques cobertes. Per què estem prestigiant tant
els estudis universitaris malgrat les xifres d’atur i desvaloritzem la
formació professional?
En rebre el guardó Marta Mata 2018 l’escola de circ de l’Ateneu 9Barris de Barcelona van dir: EL CIRC NO ÉS COMPETICIÓ, ÉS COOPERACIÓ. Un bon lema per aplicar als centres escolars i per acabar l’article.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada