El passat divendres va tornar al Palau de la Música, amb entrades exhaurides, el cantautor valencià d'ascendència basca de 84 anys, Paco Ibáñez, amb motiu del 50è aniversari de l'emblemàtic concert a l'Olympia de Paris, en el marc del Festival del Mil·lenni.
Vaig aficionar-me a escoltar la música de Paco Ibáñez arrel d'un concert a Terrassa convidat per la meva colla castellera, els Minyons, amb motiu del 15è aniversari. Corria l'any 1994. Des d'aleshores no he deixat d'escoltar-lo mai. El meu pare tenia el doble directe de l'Olympia i el cert és que és un àlbum brutal, tant per la qualitat dels pomes i la seva interpretació, com per l'emotivitat del moment i la connexió amb el públic parisenc.
El passat divendres al Palau, el gran Paco (en els dos sentits) es va mostrar dubitatiu en alguns moments, però tanmateix, no va perdre el fil de l'espectacle en cap moment. Va explicar un munt d'anècdotes i aventures de la seva fosca experiència a l'exili, i de la seva joventut al País Basc, així com les trobades i coneixences amb reputats artistes com Alberti, Neruda, o Brassens.
A més a més, no es va oblidar de mostrar la seva solidaritat amb els presos polítics catalans als que va dedicar un parell de temes (potser no va recordar que ja els havia dedicat un... :-) ), i va lamentar l'"intolerable anticatalanisme que hi ha a l'estat espanyol".
Gràcies Paco. Gran nit. Un dels nostres.
Gran entre els grans.
ResponEliminaDels pocs artistes espanyols d'esquerres autèntic que hi ha.
Elimina