Jaume Funes: "Abraçades per encàrrec."

(Escrit del psicòleg i educador Jaume Funes per al Criatures de l'Ara. Molt d'acord amb la seva reflexió. Com a mestre, he de reconèixer, que visc amb un punt de por el fet de l'afectivitat envers els alumnes. La psicosi social degut als abusos sexuals cap a infants, ens col·loca a l'ull de l'huracà, i complica el fet de poder tenir relacions d'afectivitat, tant necessàries i humanes, amb els alumnes. El més trist de tot és que en ocasions són els/les propis/es companys/es de professió els què discriminen per raó de gènere.)

Aquests dies, sortosament, diferents denúncies i judicis han fet surar la realitat amagada dels abusos sexuals amb els infants. Tot el que fem sempre serà poc per evitar maltractaments evitables. 

Tanmateix, com que a la societat global i hiperconnectada en què vivim tot succés punyent pot acabar creant un nou problema, no acabo de sentir-me còmode. Podria rebotar-me pel fet que bona part del que està sortint a la llum tan sols indica què passa quan una Església, com ara la catòlica, és situada socialment per damunt de tot. I ho podria fer per recordar que la immensa majoria d’abusos es donen a l’entorn familiar.

Però no és això el que ara em preocupa. Pateixo perquè els infants i adolescents es quedin sense abraçades. Vivim en una societat hipersexualitzada que vol protegir els infants del sexe. I la reacció pot acabar sent poc menys que establir una mena de profilaxi total al seu voltant. Que cap adult s’acosti i, en cas de fer-ho, que se sospiti de les seves intencions! Escric tornant de debatre amb un grup d’educadors sobre com ajudar un adolescent de conducta difícil, en gran mesura per no haver tingut a la vida les abraçades que necessitava. Fa uns dies parlava amb el mateix grup sobre les maneres útils d’estar al costat dels adolescents migrants que estan sols entre nosaltres. Una educadora va afirmar: “Mai a la vida havia hagut de fer tantes abraçades!” Veig un vídeo d’una mestra que acull cada dia els seus infants, un per un, de la manera que volen. Escullen una encaixada de mans, un “Xoca-la” esportiu, una abraçada. Tothom comença la jornada escolar sentint-se important i estimat. ¿Les administracions i les famílies els col·locaran sota sospita? Encara recordo, en el meu temps al Síndic, una fiscal i una mare que van presentar una queixa per abusos sexuals entre un nen i una nena de tres anys al sorral del pati. Les abraçades fan créixer més que l’alimentació. El contacte físic és necessari per al desenvolupament. L’educació és la vivència de seguretat, saber que tens adults disponibles al teu costat que et fan sentir segur, també quan et consolen i t’abracen.

Protegir infants no pot ser mai construir murs de sospites. En tot cas és saber més dels adults que els envolten i limitar les situacions en què l’abús és més probable. Però tots els educadors i educadores han de saber que tenen l’encàrrec de fer abraçades.