Descansa en pau Esther.

 

Aquest migdia he rebut una d'aquelles notícies que mai voldries rebre, la mort d'un ésser estimat, apreciat, admirat... L'Esther Guijarro (58) era una bona minyona (dels Minyons i com a persona) que va arribar a la colla amb el seu marit (Carles) i la seva filla (Marta) cap al 2003 o 2004 arrel d'un taller que jo mateix vaig realitzar a l'escola de la filla (casualitats de la vida, és l'escola on treballo actualment), que aleshores devia tenir 9 o 10 anys i mida de dosos.

La família es va integrar a la colla ràpidament i tots tres van participar de seguida dels assaigs, i a les actuacions, ocupant posicions rellevants als castells ben aviat: crossa l'Esther, primeres el Carles, i dosos la Marta. I des d'aleshores, he conviscut amb ells als assaigs, a les actuacions, i en molts altres esdeveniments al voltant de la colla. Una família que s'ha fet estimar per la seva simpatia, la seva amabilitat, la seva passió pels castells... i sempre sense aixecar la veu. Sumant. Mai restant. Mai fent soroll innecessari. Sempre al peu del canó.

Sempre fins aquesta temporada que els he trobat a faltar. Certament ha estat una temporada atípica i breu, però he de reconèixer que m'havia estranyat no veure'ls pel pati o a plaça alguna de les escasses actuacions. Em vaig trobar la Marta per Diada i em va fer molta il·lusió perquè feia força temps que no la veia. No sé si li vaig preguntar pels pares. No ho recordo. Potser sí. O potser no. Ara no puc deixar de pensar en la seva mare, l'Esther, que ens acaba de deixar, i que sempre recordaré pel seu somriure, el seu bon humor, el cigarro a la mà, i l'orgull de lluir la camisa malva.

Bon viatge Esther.