Ahir vaig arribar a Belgrad, la capital de Sèrbia, on passaré uns dies d'aquestes vacances d'hivern. La primera impressió, només sortir de l'aeroport, és que el trànsit és caòtic, que fa més fred que a Terrassa, i que van uns 30 anys pel darrere a nivell de modernitat.
Abans d'arribar al hostel on m'allotjo vaig parar a dinar al centre, a un restaurant tradicional anomenat Tri Sesira on feien plats típics i hi havia música en directe de bandes locals. Dic bandes perquè en l'estona que vaig estar per dinar vaig veure, com a mínim, tres bandes de música tradicional. A destacar la fanfàrria de gitanos que van entrar tocant música balcànica i que van tocar uns quants temes a dins amb un escàndol considerable.
Al vespre tenia entrada per anar a veure el partit de bàsquet entre el Partizan i el Fenerbahçe, i tot i que vaig sortir amb força temps del hostel, per poc que no arribo a l'hora. Vaig haver de fer alguns transbords per arribar al Belgrade Arena, i el darrer autobús que vaig agafar vaig haver d'empènyer fort per aconseguir un forat al costat de les portes. Era això o arribar tard al partit...
Trobar la meva localitat al pavelló tampoc va ser cosa fàcil (l'entrada estava en serbi), i quan per fi vaig esbrinar quin era l'accés, vaig comprovar que el pavelló ja era ple i que era inviable arribar fins a la meva localitat (els accessos eren plens de gent dempeus sense localitat). Així que vaig haver de conformar-me veient el partit des d'unes escales d'accés a les grades.
Viure l'ambient d'un pavelló amb més de 20.000 aficionats del Partizan que no deixaven d'animar el seu equip va ser increïble. Van empènyer els seus a la victòria en un partit que sempre van controlar els locals, tot i que amb diferències no molt amples.
