35 anys sense Manuel de Pedrolo.

 

Sempre has escrit en català? —li van demanar en una entrevista.
—A un escriptor castellà li ho preguntaries, si sempre ha escrit únicament en la seva llengua?

El temassu del dimecres. Michael Jackson - "Beat it".

 

Tal dia com avui de l'any 2009 moria d'un atac de cor, als 50 anys, a la seva mansió de Los Angeles, el rei del pop, Michael Jackson. Un dels artistes que més discs ha venut de la història, i que va omplir els principals recintes esportius en els seus concerts. Malauradament, una infància dura i els problemes psicològics derivats, el van anar consumint a poc a poc fins al tràgic final. Tanmateix, va deixar un bon grapat de bones cançons pop, i dels millors videoclips que s'hagin fet.

Aquest tema és un dels que incloïa l'àlbum "Thriller" del 1982, el més venut de la història amb prop de 110 milions de còpies venudes arreu del món. A casa el teníem. 

"Si veieu les flames del foc de Sant Joan, hi veureu les banyes..."

 

Ahir vaig celebrar una revetlla de Sant Joan més tranquil·la de l'habitual. Enguany no vaig baixar a la Festa Major de Valls principalment perquè no vaig tenir pont, i dilluns vaig haver d'anar a l'escola. Segurament d'haver pogut baixar el divendres sí que hi hauria anat, però baixar dimarts per tornar dimecres d'hora per no trobar cues, feia força mandra. Així que vaig celebrar la revetlla a Terrassa, al pati de casa d'uns amics fent uns cargols a la llauna i una mica de carn i verdures a la brasa, i la coca de rigor amb la copeta de cava. I veient com al cel de Terrassa esclataven per aquí i per allà focs artificials.

Sant Joan i els petards.

 

De petit, una de les festes que esperava amb més il·lusió era la revetlla de Sant Joan, que acostumavem a celebrar en família a casa dels avis paterns al barri de Ca n'Anglada. Recordo que setmanes abans m'arribaven no recordo com els catàlegs de petards de les botigues, i jo feia i refeia la llista de petards que em compraria en funció del pressupost que m'havien assignat: 1.000, 1.500 o 2.000 pessetes les darreres vegades.

De petit m'imaginava tirant petards tota la meva vida ja que era un dels meus entreteniments favorits. Tanmateix, diria que encara adolescent va deixar d'interessar-me i des d'aleshores no he tornat a comprar petards. Potser n'he llençat algun que m'han donat, però de comprar-ne res de res.

Recordo algunes bretolades que havia fet quan era nen amb els petards. Una vegada vaig posar un d'aquells trons "rompetochos" en un mur de totxos que tapava un descampat i la detonació va enviar un trosset de totxo al vidre d'un tercer pis. Vam marxar cames ajudeu-me del lloc, el meu veí i jo. També recordo els trons de mà. Aquests eren realment perillosos perquè detonaven allà on picaven. Alguns els havia llençat des del balcó del 4t pis on vivia, amb la intenció d'espantar alguna nena que passava en aquell moment pel carrer. 

Recordo especialment amb nostàlgia els coets xiuladors, que agafàvem amb la mà i havíem de deixar anar quan començaven a xiular; les granotes o borratxos que esclataven unes quantes vegades i que mai sabies en quina direcció anirien; el "doble boom" que petava dues vegades, primer al terra i després al cel, i que en ocasions llençàvem plans al terra; i per descomptat, l'estrella de la nit, els "carpinters" que eren trons no massa potents que venien en una traca que desfèiem per anar-los llençant d'un en un, i fins i tot llentçant-nos-els a tocar del cos.

Afortunadament, mai vaig patir accidents importants amb els petards, més enllà d'alguna cremadeta als dits o pel cos quan m'havien petat molt a prop. 

La flama de tot un poble en moviment!

 

Amb l'espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d'un sentiment.

Viure sempre corrents,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través del temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de cels, mars i muntanyes,
vells escenaris d'un nou crit.

(Obrint Pas, "La Flama")

Ja fa 20 anys que van assassinar l'Isanta.

 

El passat dimecres va començar oficialment La Patum de Berga, de les festes més maques i tradicionals dels Països Catalans. Dijous a la nit es va celebrar la primera Patum completa, i es va fer un acte d'homenatge al Josep Maria Isanta, fill de Berga assassinat a ganivetades l'any 2005 quan intentava defensar el seu germà d'un grup de brètols.

L'Isanta era membre del ball de Nans Nous i dijous el germà, un cosí, i un parell d'amics més van posar-se els capgrossos per homenatjar el Josep Maria. També hi eren els pares, a peu de plaça, a primera fila del ball, contenint l'emoció com bonament van poder. Reconec que se'm va saltar alguna llàgrima empatitzant amb els familiars, i els nombrosos amics que devien ser a la plaça de Sant Pere de Berga.

Ja fa uns quants anys que no he pujat a Patum, després de més de dues dècades anant-hi. Tanmateix, sé que més d'hora que tard hi tornaré.  

Festa i comiat.

 

Doncs com qui no vol la cosa ja hem passat un altre curs. Un altre grup de 6è deixa l'escola, i començarà un nou grup d'I3 al setembre. I continua la roda. Alguns companys mestres s'acomiaden, i arribarà algun de nou. Jo podré continuar, de moment, un curs més a l'escola, ara serà amb una comissió de serveis ja que des del maig tinc la meva plaça definitiva al Roc Alabern de La Maurina, on ja vaig treballar-hi fa set anys.

Avui hem acabat acomiadant els companys de 6è que l'any vinent aniran a l'institut, i amb festa de l'escuma i guerra d'aigua al pati de l'escola. Feia un parell d'anys que no podíem celebrar aquest tipus d'activitats degut a la sequera, i enguany els alumnes ho han gaudit moltíssim. En acabat, un gelat i a assecar-se i prendre una estoneta el sol a la pista.

Personalment, m'ha agradat retrobar-me amb el Jordi, l'encarregat de portar el canó d'escuma, actual tècnic de so d'Els Catarres i tècnic d'un munt de concerts a la mítica sala Faktoria d'Arts, i excantant de diverses bandes com "El clavel marchito" o els mítics "Trikitown". Per cert, que m'ha comentat que té ganes de retrobar-se amb els antics companys de la banda per fer algun/s bolos!!! Frisant! 

 

Arriba un gran porter i català: Joan Garcia.

 

Ahir es va anunciar el que era un secret a veus des de fa unes setmanes. El fitxatge per part del Barça del jove porter català, (Sallent, 2001) de l'Espanyol, Joan Garcia, enguany ha estat un dels millors, sinó el millor, porters de la lliga espanyola, fent grans aturades i ajudant el seu equip a mantenir la categoria.

Personalment, feia mesos que desitjava el fitxatge d'aquest jove porter català. Perquè és boníssim i el Barça ha de tenir els millors, i perquè és català, i el Barça ha de tenir els millors catalans. A més, és públic i notori que el Joan és un culer més des de la infància, tot i que per circumstàncies de la vida va acabar jugant a l'Espanyol.

Estic convençut que el Joan li traurà la titularitat a l'alemany Ter Stegen, i m'encanta que així sigui i que tinguem un altre jugador titular al Barça català i catalanoparlant.  

El temassu del dimecres. The Selecter - "Too much pressure".

 

The Selecter (Coventry, RU, 1979) va publicar el seu primer llarga durada l'any 1980 sota el títol "Too much pressure", enfilant-se als primers llocs de les llistes d'èxits. Són coetanis de bandes d'ska mítiques com els Bad Manners, The Beat, Bad Manners, o The Specials.

El dissabte 5 de juliol seran al festival Psichobilly a Santa Susanna, després de més d'una dècada sense trepitjar els escenaris de Catalunya.  

S'acaba el curs, torna el dabat dels regals als mestres.

 

Arriba el final de curs, i en aquestes dates torna a reactivar-se el debat sobre la idoneïtat o no que les famílies facin regals als mestres. He escoltat tertúlies a la ràdio, a la tele, gags humorístics, llegit articles de premsa, enquestes a favor o en contra...

Ja n'he parlat en altres entrades, i em mantinc en l'opinió que ho trobo una tradició absurda, innecessària, i arcaica. A banda de generar maldecaps (quant no discussions i tensions) a les famílies, i suspicàcies entre docents (per què a tu sí i a mi no; per què a tu això i a mi allò...).

A mi si em volen agrair la feina d'alguna manera, el millor que poden fer és venir a dir-m'ho, i si algú m'ha de fer algun detall que siguin els alumnes i de producció pròpia, no gastant diners. A banda que no necessito res, i si necessités quelcom doncs ja m'ho compraria amb els diners que cobro.

I si hi ha famílies molt il·lusionades amb tenir un detall amb els docents, que es paguin un esmorzar o un pica-pica per a tot el claustre i comunitat educativa, que al final tots posem el nostre gra de sorra en l'educació dels seus fills.  

Barça: contra tot i contra tothom.

 

El Barça d'handbol va perdre ahir a Colònia d'un gol de diferència (30-31) contra el Magdeburg a les semifinals de la Champions. Un partit que portava força controlat al llarg de la primera part mantenint una diferència constant de 2-4 gols, fins que els àrbitres van decidir començar a ajudar els alemanys amb decisions polèmiques que perjudicaven el Barça. L'expulsió injusta del millor defensa de l'equip, Petrus, al minut 26 de la primera part va significa el punt d'inflexió perquè els alemanys entressin al partit, i amb un parell d'expulsions més en els darrers instants del partit van acabar d'enfonsar els blaugranes, que a més havien perdut per lesió el millor atacant de l'equip, Dika Mem.

Com ja va sent habitual en qualsevol de les disciplines esportives en les que competeix el Barça, un cop més els àrbitres van acabar decantant un partit en contra dels interessos blaugranes. Enguany ja ens han atracat al futbol (contra l'Inter), al bàsquet (contra el Mònaco), i ahir va ser el torn de l'equip d'handbol. 

Cada títol culer hauria de valdre per tres com a mínim!  

100 anys xiulant l'himne espanyol.

 

Un dia com avui de fa 100 anys l'afició barcelonista va dedicar una sonora xiulada a la marxa reial espanyola interpretada per la British Royal Marine, en un partit que enfrontava el FC Barcelona al Júpiter en homenatge a l'Orfeó Català.

Aquella xiulada no va agradar el govern del dictador Primo de Rivera i va suposar el tancament de l'estadi de Les Corts per tres mesos (inicialment les autoritats l'havien tancat per sis mesos), la qual cosa va motivar la dimissió del President Joan Gamper.

Afortunadament, hi ha tradicions que perduren. 

Kramig, teatre de prop.

 

Ahir vaig anar a la sala Texas del barri de Gràcia de Barcelona a veure l'obra Kramig, de l'autora Marta Buchaca, i amb la interpretació del Biel Duran (a qui conec de fa molts anys de quan era casteller dels Minyons) i l'Anna Moliner (a qui no coneixia de res).

Una comèdia romàntica de petit format en un teatre d'aquells moderns amb dues grades a banda i banda de l'escenari i molt properes als actors. I si a la proximitat de la grada hi sumem que teníem els seients en primera fila, doncs ja us podeu imaginar...

 L'obra gira al voltant d'una parella que es coneixen per casualitat després de veure com les seves respectives cites de Tinder les deixen penjades, i que tenen personalitats força oposades. A partir de l'anunci de l'embaràs comencen a sovintejar les discussions i els punts de vista enfrontats. 

Una obra resolta en poc més d'una hora i vint minuts que et fa riure i pensar, i que té un gir de guió final força inesperat. Molt recomanable. 

El temassu del dimecres. Guns N' Roses - "Paradise City".

 

Abans-d'ahir van tocar a l'estadi Lluís Companys de Barcelona els nord-americans (Los Angeles) Guns N' Roses, una de les bandes de rock dur més populars de la història. Nascuts l'any 1985 van arribar al clímax de la seva popularitat a principis dels 90's, i van patir algunes baixes a finals d'aquesta dècada que els van dur a una etapa d'inactivitat. L'any 2008 van treure un nou disc ja només amb el cantant, Axel Rose, de la formació original. Tanmateix, continuen omplint grans recintes i mobilitzant els vells fans.

Alumnes que et fan riure.

 

Avui hem anat a fer la tradicional sortida de patinatge amb els alumnes de 1r i 2n. Enguany hem canviat el Parc de Vallparadís pel Poliesportiu de La Maurina per tenir més ombra i un terreny més pla i menys irregular.

Pel matí he anat a l'escola amb la meva furgoneta per carregar les bosses amb els patins i les proteccions de patinatge. Els alumnes de 1r i 2n han anat agafant la seva bossa del gimnàs i portant-la a fora del pati on jo els esperava amb la porta de la furgoneta oberta i els col·locava la bossa.

En un moment donat ha vingut un alumne de 1r a donar-me la bossa, i un cop col·locada sobre del matalàs que em fa de llit li he dit que "ja podia anar cap a dins" (em referia a que podia tornar al vestibul on hi havia els seus companys de classe amb la tutora). Quan he vist que el nen començava a enfilar-se a la furgoneta per pujar damunt del matalàs i alhora que em preguntava si havia de seure damunt del matalàs, m'he quedat ben sorprès i no he pogut evitar que se m'escapés el riure. 

El nen, en veure la meva reacció m'ha preguntat si m'havia agradat la broma que m'havia fet. Ara tinc el dubte de si realment es pensava que jo li demanava que entrés a la furgo, o si em prenia el pèl. No em puc creure que un nen tan petit tingui aquest sentit de l'humor tant fi, però demà intentaré sortir de dubtes.  

Per fi, jornada continuada.

 

Avui a l'escola hem començat l'horari d'estiu de jornada continuada. Els alumnes acaben les classes a les 13:00 i alguns marxen cap a casa, i altres es queden al menjador fins a les 15:30. Encara alguns fan una hora més d'extraescolar i acaben a les 16:30. Els mestres acabem la jornada a les 15:00 si tot va bé...

Aquests dies puc gaudir del noble art de la becaina. Si vaig a dinar a casa dels pares, al sofà del menjador amb l'aire condicionat. Si és a casa meva, a l'habitació amb el ventilador de sostre encès. En tot cas, tant en un cas com en l'altre procuro que la cosa no s'allargui més de 40 minuts, i em poso el despertador per si les mosques. Tanmateix, acostumo a despertar-me abans (20-30 minuts) sense necessitat de despertador.

Personalment, sóc partidari de la jornada continuada al llarg de tot el curs. En primer lloc perquè penso que la canalla no ha de passar jornades de 8 o 9 hores a l'escola. En segon lloc, perquè les tardes són poc productives pel que fa a l'aprenentatge. Els alumnes estan cansats i no poden concentrar-se gaire. Per altra banda, s'ha demostrat que quan no hi ha tardes, la conflictivitat baixa molt.

En cap cas ho veig com una mesura per afavorir l'horari dels docents, ja que al cap i a la fi, sortint a les 15:00 sense haver dinat, fa que no tinguis gaire més temps per les tardes. I alguns ho passen malament havent de dinar tan tard.  

Sempre ens quedarà el Molí.

 

Aquest cap de setmana he tornat al Molí d'En Sala, a Monistrol de Calders, amb uns quants amics i amigues (la Sònia, el Dani, la Lídia, el Jose, i la Yesi). Divendres sortint de l'escola vaig marxar directament cap allà amb la moto i ja vaig poder gaudir d'unes quantes hores de sol i de la refrescant bassa.

Han estat uns dies de relax, lectura, tertúlia, nits fresques, graellades (de sardines i de carn), paella a la flama, cerveses, i alguns gintònics. Ah, i moltes pipes. 

Avui hem tingut un matí rúful i menys calorós, i no venia gaire de gust el bany, tot i que ben dinat els núvols han anat escampant i ha tornat a aparèixer el sol. 

Monistrol de Calders.

El Montcau des de la carretera de Mura a Granera.

 

El temassu del dimecres. Boom Boom Fighters Feat The Tyets - "Plou".

 

Acabo d'escoltar que hem tingut una primavera amb pluges de rècord. La veritat és com diu la dita, han arribat com "aigua de maig", perquè la cosa començava a estar seca seca.

Els Boom Boom Fighters amb la col·laboració de The Tyets van fer aquest tema inclòs a l'àlbum "Confit" de l'any 2023, amb la pluja com a protagonista. Ritmes dancehall, reggae, i ragga, per bellugar els malucs. 

Cap de setmana a la Vall d'Ora.

 

Aquest passat divendres en acabar les classes vaig anar de pet cap a buscar la furgoneta per marxar de cap de setmana al càmping Aigua d'Ora que vaig descobrir l'estiu passat i que em va encantar per la seva tranquil·litat i entorn envoltat de natura.

L'anada va ser una mica accidentada degut al Google Maps, que em va portar al riu Aigua d'Ora en comptes del càmping Aigua d'Ora, i em vaig veure en mig de pistes sense asfaltar empinadíssimes com qui no vol la cosa. Per sort vaig poder sortir sense incidències de la pista un cop vaig descobrir que el Maps no m'havia dut on jo volia, i vaig acabar gaudint d'uns paisatges que no hagués descobert de no haver triat una ruta incorrecte.

El divendres ja vaig sopar al càmping amb un dia que es va allargar gairebé fins a les 22:00 de la nit, i amb una temperatura súper agradable. Malauradament, per la nit la tos no em va deixar dormir gaire.

Dissabte vaig anar fins a Sant Llorenç de Morunys per trobar-me amb uns amics i el meu fillol, el Riu, i vam tornar a dinar al càmping: unes orades a la brasa espectaculars!

La tarda de dissabte va acabar plovent i vam decidir anar a sopar al bar del càmping. Allà vam saber de l'inici de victòria del PSG sobre l'Inter a la final de la Champions (5-0 per als de Luís Enrique).

Avui diumenge hem anat a fer una bany a la cascada de Llinars. Un lloc espectacular, i més aquests dies que baixa molt aigua pel riu. Només cal veure la foto de dalt! 

 

Marc Casadó, un dels nostres!

 

Aquest passat dilluns es va gravar el capítol 375 del podcast humorístic-esportiu més popular de Catalunya, La Sotana. I ho va fer amb un convidat d'excepció. I quan dic d'excepció vull dir d'autèntica excepció, ja que és del tot excepcional que jugadors del primer equip del FC Barcelona es deixin entrevistar pels 4 integrants del programa. De fet, en tots aquests anys de programa (han passat i els han fet fora de diverses emissores i actualment s'autofinancen a través de milers de mecenes) l'únic que ho havia fet havia estat Gerard Piqué, però un cop ja havia anunciat la seva retirada.

I estic convençut que si Marc Casadó va acceptar la proposta de participar al podcast, malgrat les més que probables reticències del club i del seu entorn professional, va ser perquè coneixia el programa i als seus presentadors, i perquè li agrada. De fet va anar acompanyat d'un grupet de col·legues que s'ho van passar d'allò més bé fent de claca darrere del crac culer.

Podeu escoltar i veure el programa sencer en aquest enllaç: 

 

El temassu del dimecres. La Troba de Kung-Fu - "Calor, calor".

 

Calor, calor, quina calor que fa! Ens haurem de despullar! Ja ho avançaven el Joan Garriga i companyia que arribaria la calor. I déu n'hi do com ha arribat de cop. Sort que el curs ja s'acaba perquè la canalla no ho porta gens bé això de les temperatures elevades. Estan cansats de tantes classes i més irritables, i tenen més conflictes. Necessiten vacances ja!

Dissabtes de maig, dissabtes de gaudi.

 

El mes de maig acostuma a ser un mes ideal per a la pràctica esportiva d'exterior. Acostuma a fer sol i una temperatura encara no massa elevada. Els matins i els vespres encara són frescos i els camps estan florits, verds, i esplendorosos.

És per aquest motiu que al mes de maig intento aprofitar-ho per sortir amb la bici algun matí del cap de setmana i de tornada parar a esmorzar a una braseria de referència que no anomenaré perquè no s'ompli massa. ;-)

Petits grans plaers de la vida.

 

Doncs ja tinc plaça definitiva.

 

Ahir es va fer pública la resolució definitiva del Concurs de Trasllats docent i he rebut la meva primera destinació definitiva. Ara ja sé que tinc la meva plaça de mestre d'educació física garantida a Terrassa, a un centre on ja hi vaig ser fa set anys i del qual guardo molt bon record. Això no vol dir que el curs vinent ja m'incorpori, ja que això depèn en gran mesura de les possibilitats de romandre a l'escola on treballo en l'actualitat on hi estic encantat. Anirem informant.

El temassu del dimecres. Helloween - "I Want Out".

 

Els Helloween són una banda de Power Metal sorgida a Hamburg (Alemanya) l'any 1984 que encara continua en actiu (tres del 5 membres actuals són dels originals). L'any 1988 publicaven la segona part de l'àlbum "Keeper of the seven keys" que incloïa aquest "I Want Out" que ha esdevingut un dels seus temes més populars.

Una banda que ha aconseguit omplir grans recintes i que s'ha mantingut fidel a l'estil musical que porten més de 35 anys tocant.

Mar i Cel, punt i final.

 

Fa un parell de setmanes que vaig anar acompanyat d'un nebot i la mare al teatre Victòria, a l'avinguda Paral·lel, a veure Mar i Cel, que aquest juny s'acomiada dels escenaris i posa el punt i final a una de les companyies de teatre més prolífiques i de més èxit de l'escena catalana, Dagoll Dagom, creada l'any 1974. 

Ha estat la tercera vegada que veia l'obra, que la mateixa companyia va estrenar l'any 1988 i que ha reposat en tres ocasions (2004, 2014 i 2024), i probablement és la que més he gaudit. Les noves tecnologies han permès fer una escenografia més espectacular, si cap, amb imatges digitals impressionants que engrandeixen la ja de per sí increïble història i grans interpretacions.

El cert és que se'm van fer curtes les prop de dues hores i mitja que dura l'obra, i que vaig viure amb gran emoció els moments de major intensitat amb la cançó dels pirates com a punt àlgid just abans de la pausa a mitja obra. Cançó que s'ha convertit ja en un himne popular que em torna al cap força sovint i que canto als alumnes també força sovint.

Cas DGAIA: Un escàndol destapat per Octubre que esquitxa dirigents d'ERC.

 

Fa uns mesos ja que els periodistes d'Octubre van destapar el cas de corrupció de la DGAIA (la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència), que ha dirigit ERC durant prop de 10 anys i des de la qual han signat contractes milionaris amb fundacions del tercer sector amb total opacitat. Fundacions on els seus directius (de l'òrbita d'ERC) s'han enriquit a base de bé, mentre treballadors contractats per a l'atenció dels menors cobraven sous irrisoris i disposaven de pocs recursos per atendre aquests menors.

Malgrat que els actuals governants estan intentant tapar els anteriors dirigents de la DGAIA de les greus corrupcions dutes a terme, un nou cas greu de violacions a menors tutelats per la DGAIA ha sortit a la llum i ha posat el cas en primera línia informativa (fins ara els grans mitjans catalans també ha intentat tapar el cas).

Esperem que rodin caps, i que els que s'han enriquit a costa dels nostres impostos ho paguin. Tot i que coneixent com funciona la justícia en aquest país no hi confio massa en que es faci justícia.

Íñigo Martínez, un dels nostres!!!

 

 

El passat divendres es va portar a terme la rua dels campions del Barça pels carrers del centre de Barcelona, i en un moment donat un espectador va donar una bandera estelada al defensa central basc Íñigo Martínez, que aquest va agafar sense pensar-ho i va onejar durant una bona estona mentre l'autobús avançava, davant les cares d'incredulitat, quan no indiferència, de la resta de jugadors i tècnics del club. L'Íñigo ja va començar la rua amb la bandera del País Basc, la ikurrinya, lligada a les espatlles. Cap jugador culer, ni català ni estranger, va imitar-lo amb la senyera. Per això té doble valor l'acció determinada de l'Íñigo que va mostrar el seu nacionalisme desacomplexadament, i va alegrar milers (milions potser) de catalans independentistes, culers o no.

Gran Íñigo. Tant de bon el renovin i el triïn com a un dels capitans de la propera temporada.

Un dels nostres!

Visca el Barça, visca Catalunya lliure, i gora Euskal Herria askatuta!

Barça campió de la lliga 24/25!

 

Ahir, com fa dues temporades, el Barça es va proclamar campió de lliga al vèncer al camp de l'etern rival de ciutat, l'Espanyol (0-2), en l'avantpenúltima jornada de lliga. Necessitava la victòria després de la victòria d'ahir, en el darrer suspir, del R. Madrid enfront el Mallorca que havia retallat la diferència de punts a 4. I els de Flik, en un partit no especialment vistós ni brillant, van saber patir i van tenir l'encert necessari per endur-se els tres punts, amb golàs de Lamine Yamal d'un xut que es va colar per l'escaire des de la cantonada dreta de la frontal, i un segon de Fermín López a escassos cinc minuts d'acabar el partit d'un potent rematada dins de l'àrea gran.

Si a principi de curs ens haguessin dit que el Barça de Flik aconseguiria un triplet (supercopa, copa i lliga) no ens ho haguéssim cregut de cap de les maneres. I encara menys que aquest entrenador seria capaç de recuperar les millors versions de futbolistes que semblaven defenestrats com ara De Jong,Ferran, Pedri, Lewandowsky, Kounde, Raphinha...

Enguany s'ha resistit novament la Champions, tot i que hem estat ben a prop caient eliminats, injustament i amb escàndol arbitral, per l'Inter després d'una eliminatòria d'infart que es va resoldre a la pròrroga a l'estadi interista. Segur que l'any vinent podrem tornar a competir-la i qui sap si finalment tornar-la a guanyar després d'un bon grapat d'anys sense fer-ho. Caldrà potser fer un parell de fitxatges de qualitat per substituir un Lewandowsky ja gran i per apujar una mica més, si cap, el nivell de la plantilla. 

Per cert, molt lamentable el RCDE impedint, encenent els aspersors per regar el camp, que els jugadors del Barça celebressin el títol a la gespa de l'estadi de Cornellà-El Prat al finalitzar el partit. Molt mal perdre el dels pericos.

El temassu del dimecres. Stevie Wonder - "Master Blaster (Jammin')".

 

Ahir va fer 75 anys que va néixer a Michigan (EEUU) l'Stevie Wonde, cantant, compositor, multiinstrumentista, productor, i activista social. Cec des de la infància, va ser un nen prodigi i ràpidament va començar la seva carrera musical a la mítica discogràfica Motown amb la que va aconseguir el seu primer número 1 amb tant sols 13 anys. 

Ek tema d'avui es va publicar l'any 1980 dins de l'àlbum "Hotter than july", 17è àlbum d'estudi fins aleshores. Posteriorment encara ha enregistrat unes desenes d'àlbums més.

Visita llampec a Perpinyà per veure l'USAP contra l'Stade Français París.

 

El passat dissabte vaig fer un puja-baixa a Perpinyà (dues hores en cotxe) per anar a veure un partit de l'USAP del TOP-14, la lliga professional francesa de rugbi. Els locals s'enfrontaven a un rival directe a manca de quatre jornades per al final de la lliga i era vital la victòria. I així va ser. Després d'un partit força emocionant, la victòria va arribar gràcies a un cop de càstig transformat per Tommaso Allan a cinc minuts per al final de partit (20-18). 

Ara a l'USAP li queden tres partits força complicats, dos a fora i el darrer a casa contra el líder, l'Stade Tolousian. Té un marge de 4 punts amb el darrer classificat, que baixaria directament, i 3 amb el penúltim classificat, que jugaria una promoció per intentar mantenir la categoria.

 

Ni así gana el Madrí!!

 

Ahir es va disputar a l'estadi Lluís Companys el clàssic de lliga que enfrontava el Barça (Catalunya) amb el Real Madrid (Espanya), i que a manca de quatre jornades per al final era la darrera oportunitat per als blancs per aspirar al títol de lliga. Arribaven a 4 punts dels blaugranes i després d'una nova exhibició culer van marxar amb 7 de desavantatge, dient pràcticament adeu a les opcions de títol.

El d'ahir va ser la quarta victòria consecutiva dels de Hansi Flik al R. Madrid, després de les de la supercopa, el partit de lliga de la primera volta al Bernabéu, i la copa del rei de fa un parell de caps de setmana. Un partit que va començar força malament amb els blancs fent dos gols en el primer quart d'hora (el primer de penal, com no), però que el Barça va saber remuntar en uns 30 minuts finals del primer temps d'autèntica rauxa i domini absolut. Podrien haver fet 7 o 8 gols en comptes de 4.

El Madrid va fer un tercer gol a la segona part i va tenir un parell d'ocasions més, tot i que el Barça també va disposar d'algunes bones opcions per ampliar el marcador.

Igual que al partit de copa, l'arbitratge d'ahir va ser un atracament a mà armada dels grossos. Hernández Hernández amb l'ajut inestimable del VAR va tornar a afavorir clarament els blancs i per tant va perjudicar de forma clara els blaugranes. Els dos primers gols del Madrid els hauria d'haver anul·lat per posició de fora de joc d'Mbappé el primer (que acaba en penal), i per falta prèvia de Fran Garcia a Lamine Yamal per trepitjada en el segon. No va voler veure (ni al VAR) un penal CLARÍSSIM per mans de Tchuameni a l'àrea del Madrid, i en canvi va anul·lar un gol de Fermín per mans prèvies involuntàries.

L'escàncol ja de per sí força evident, s'ha fet més gros, si cap, després que es filtressin els àudios de la sala del VAR en l'acció on s'anul·la el darrer gol de Fermín, quan l'àrbitre principal del VAR deixar anar un "menos mal" referint-se a la possibilitat que aquell gol s'acabés anul·lant. Una puta màfia blanca. I tot i així no han pogut amb aquest Barça!! Ni así gana el Madrí!!

I aquest dijous a certificar el títol de lliga a can Perico.

Visca el Barça i visca Catalunya!!!

Habemus Papa, "Lleó XIV": el ianqui Robert Prevost substitueix el Papa Francesc.

 

Ahir, cap a les 18:30 del vespre ens vam assabentar que al Vaticà ja s'havien posat d'acord per designar un nou Papa per substituir el finat Jorge Bergoglio. La fumata blanca a la Plaça Sant Pere del Vaticà anunciava l'imminent anunci públic del cardenal triat com a nou Papa, que va ser un dels que entrava a totes les apostes, el nord-americà Robert Prevost. 

Diuen que serà un Papa progressista que agafarà el relleu reformista del Papa Francesc. Veurem. En tot cas, a mi ni fu ni fa. Ni fred ni calor. Vaja, que se me'n refot bastant tot el que té a veure amb les religions. Ara bé, si com diuen, els Papes tenen gran influència en la geopolítica mundial, doncs millor que no sigui un ultraconservador i que prediqui allà on vagi la pau, la concòrdia, i la justícia social com a mínim.

El temassu del dimecres. Pep Gimeno "Botifarra" i Ahmed - "La Tarara".

 

Un dels pincipals representants de la música d'arrel valenciana és el cantaor Pep Gimeno "Botifarra" que ha fet una gran tasca d'investigació i de recuperació de temes populars valencians. Afortunadament el Pep ens visita sovint per terres del Principat i l'he pogut veure en directe en diverses ocasions.

Fa uns anys va publicar un àlbum, titulat "De banda a banda del Mediterrani" acompanyat de l'artista àrab Ahmed, on incloïen aquest clàssic popular de La Tarara.

País Valencià, país germà.

 

Agres.

Aquest pont de l'1 de maig he baixat a terres valencianes per conèixer la festa de Moros i Crisitians d'Alcoi, i aprofitant el viatge he visitat alguns pobles propers a la capital de l'Alcoià. Pobles com Agres, Bocairent, Onil, Cocentaina, o Xàtiva. Visites llampec ja que eren pocs dies i l'objectiu principal era la festa alcoiana. Han quedat moltes ganes de tornar a visitar el País Valencià. Però amb més dies i amb més calma.

Museu de les nines d'Onil.

 

 

Moros i Cristians d'Onil.

 

Marxa de bandes el primer dia de festes a Alcoi.

Alcoi.

 

Cocentaina.

Cocentaina.

Xàtiva.

Xàtiva.

Vista del castell de Xàtiva.