Port de la Bonaigua i Vall d'Aran.

 

Ahir va ser el meu darrer dia de l'estada a Viella, i aprofitant que el matí i el migdia van ser assolellats vaig decidir fer una segona sortida en bici per atacar el Port de la Bonaigua, el punt més alt per carretera que uneix les comarques de la Vall d'Aran i el Pallars Sobirà. A una banda Baqueira, Salardú, Arties, Viella, etc., i a l'altra Sorpe, Esterri d'Àneu, La Guingueta d'Àneu, Rialp, Sort...

El Port de la Bonaigua, des de Viella, són aproximadament 24 quilòmetres en pujada constant no excessivament empinada. Rampes màximes del 7'7% de desnivell, tot i que es una pujada llarga i constant. 

Us deixo alguna foto més d'aquests dies a la Vall d'Aran. De les visites a l'Artiga de Lin, a Arres de Sus, a Montgarri, i alguns poblets més.

 

Pujant el Port de la Bonaigua.

Aubert i Vilac. 

Bassa d'Arres de Sus.

Església de Sant Joan d'Arres.

Artiga de Lin.

Artiga de Lin.

Uelhs deth Joeu.

Pla de Beret.

Montgarri.

Montgarri.

Pla de Beret.

Pujada a la Bassa d'Oles.

 

Estic passant uns dies a Vielha amb el meu amic de Valls, l'Ito, i m'he portat la bici per fer alguna ascensió xula.

Dimarts va fer un dia agradable ideal per sortir en bicicleta i me'n vaig anar a fer una ruta circular d'uns 35 km. fins a la Bassa d'Oles, superant un desnivell positiu de 850 metres.

La veritat és que els darrers cinc quilòmetres del port són força exigents i vaig suar la cansalada per arribar. M'hauríeu d'haver vist als darrers quilòmetres fent cops de ronyó assegut al "sillín" avançant a escassos 6 km/h. Val a dir que em vaig trobar pendents de prop del 15% de desnivell.

En tot cas va valer la pena per la bellesa del camí, una pista amb vegetació frondosa a ambdós costats i per moments tapant del tot el cel. I l'arribada al la Bassa d'Oles és molt emocionant i espectacular.

Era la meva segona pujada, i tant de bo pugui haver una tercera algun dia.

Vielha.

Església de Gausac.

El temassu del dimecres. Alidé Sans - "Eth riu"

 

L'artista de Betrén (La Vall d'Aran) cantà en aranès (occità), llengua cooficial a Catalunya en risc de desaparèixer. Malauradament a la Vall d'Aran el castellà s'imposa i guanya terreny a les llengües pròpies del territori.

Canalitzar l'ira.

 

El tenista rus Daniil Medvedev és un dels millors tenistes del circuit professional (va arribar a ser número 1 de l'ATP), però a banda de la seva qualitat tenística els aficionats a aquest esport de raqueta el coneixen per les seves reaccions irades en moments de tensió. Ahir sense anar més lluny va acabar destrossant un parell de raquetes al final del matx que el va enfrontar amb el francès Bonzi a l'obert dels EEUU, que va acabar perdent en cinc sets.

En ocasions quan m'enrabio, bàsicament em passa amb el futbol, em venen ganes d'agafar qualsevol objecte i destrossar-lo a cops. Tanmateix, la meva capacitat de contenció acaba imposant-se i simplement escric un parell de tweets incendiaris cagant-me i dient el nom del porc als responsables de la meva ira. ;-)

Cap de setmana entre el Montseny i Lloret.

 

 

 

Aquest cap de setmana el vaig començar divendres pel matí al Montseny fent una ruta circular molt bonica de 35 quilòmetres amb inici i final a les portes de Campins, passant per Santa Fe, La Costa del Montseny i Mosqueroles. Una ruta acompanyat del Sergi, amb un dia assolellat tot i que no massa calurós, ideal per anar en bici.

Vaig aprofitar per parar a dinar al restaurant La Font de Cal Guardià, que havia conegut fa uns anys en una estada que vaig fer a la zona d'acampada de Can Riera de Ciuret, i que com aquell dia em va deixar molt satisfet. Menú tradicional per 17 euros i un menjador ple de comensals que ja coneixen el lloc. Vaig menjar una ensaladilla russa i unes mandonguilles amb sípia i xampinyons, i de postre mel i mató. Excel·lent.

Per la tarda vaig pujar cap a Lloret on havia de passar les dues nits del cap de setmana a l'apartament de la mare de la Jèssica. Vaig passar per la platja de Fenals a fer un bany i ja no vaig tornar a trepitjar la platja. La resta del cap de setmana a la piscina de l'apartament, a sopar a un japonès d'aquests de buffet, i gaudir de la companyia, del fillol, i dels àpats a la terrassa de l'apartament. Avui al migdia ja tornava a ser a Terrassa. 

El temassu del dimecres. Pawn Gang - "Pa amb tomàquet".

 

No és una de les meves bandes de referència, però aquest tema i aquest videoclip mereixien tenir presència en aquest bloc. Una de les bandes pioneres del rap en català fent una oda a un dels plats més tradicionals de la nostra gastronomia. 

"Un caló amb set".

 

Un caló tenia calor

i es trobava sol al sol. 

Va veure que havia de beure

i va fer un glop sota d'un glop.

 

A les set encara tenia set.

 A les vuit el termo buit.

A les nou res de nou.

Ara somriu, ha vist un riu. 

Comencem bé una nova lliga.

 

Ahir el Barça va debutar a la lliga enfrontant-se a domicili al Mallorca (0-3). Un partit un punt estrany perquè el Mallorca es va quedar amb només 9 jugadors degut a dues expulsions bastant seguides quan encara no s'havia arribat al minut 40 de partit, i amb el segon gol del Barça, obra de Ferran, que va estar precedit per una jugada confusa després d'un rebuig amb el cap del defensa Raíllo a xut sec de Lamine que el va fer caure a terra sense que l'àrbitre decidís aturar el joc.

Tot plegat va condicionar totalment el desenvolupament del partit. El Mallorca es va tancar i va renunciar a l'atac i el Barça va semblar quedar desconcertat amb la situació sobrevinguda. Tanmateix vam veure detalls de bon joc i de l'estat de gràcia de jugadors que ja ho van estar el curs passat: Lamine, que continua creixent i exercint d'estrella de l'equip; Raphina veient porteria i mostrant-se rapidíssim; Ferran veient porta una vegada més; Pedri controlant el ritme del partit...

Sembla que enguany tornarem a gaudir i tornarem a celebrar títols. La cosa pinta bé. 

Quin descobriment l'e-book.

 

 

 

Per al viatge d'aquest estiu vaig compar-me un e-book, per estalviar-me haver de portar més d'un llibre i alleugerir la motxilla. I he de reconèixer que, malgrat que era una mica escèptic i tradicionalista, he comprovat que és un gran invent que facilita la lectura a qualsevol hora (tant per la lluminositat de la pantalla com per l'escàs pes de l'aparell), així com la possibilitat de tenir diversos llibres en un. Des que el tinc ja m'he llegit tres llibres sencers ("Junil a les terres dels bàrbars" de Joan-Lluís Lluís, "Roldan, ni vivo ni muerto" de Manuel Vázquez Montalban, i "El monstre de Santa Helena" d'Albert Sànchez Piñol) i un terç d'un altre ("Primavera" de Mercè Rodoreda, que m'està costant acabar). 

El temassu del dimecres. El Pony Pisador - "Johna Kanaka".

 

Els Pony Pisador són una de les bandes més en forma de l'escena catalana i prova d'això són els nombrosos concerts arreu d'Europa que estan fent aquest any. La seva música festiva d'arrel folc no deixa el públic indiferent i acaba fent ballar les audiències més apalancades. Música de taverna que triomfa a festivals d'arreu i que, malauradament i llastimosa, no encaixen en molts dels festivals nostrats on no hi té cabuda tot el que no soni a l'estil de moda (música "urbana" amb molt sàmpler i molt autotune).

Aviat tocaran a la festa major de Castellbisbal, i espero poder anar a veure'ls. 

Cap de setmana per les Serres de Queralt i els Tossals-Aigua d'Ora.

 

Aquest cap de setmana m'he tornat a escapar al càmping Aigua d'Ora amb uns amics. Coincidia que aquest cap de setmana era la festa major de Sant Llorenç de Morunys, a escassos 15 km., tot i que tampoc l'hem gaudit gaire, més enllà d'un concert el divendres per la nit d'un grup de Solsona que feien de teloners als Strombers i que tenien molt a aprendre. ;-)

He de reconèixer que he passat dues nits estupendes en que he descansat com un nadó, superant el jet-lag que m'havia afectat les tres primeres nits després de la tornada. Durant el dia les temperatures eren força elevades i costava descansar a la furgoneta escalfada pel sol. Sort de la piscina del càmping.

També hem tingut temps per fer algunes excursions. Vam anar cap a Sisquer i fins a la vall des d'on es veu el Pedraforca, i d'aquí cap a la ruta del Pont Cabradís, on tanmateix no vam arribar. Per la tarda, quan la calor havia baixat vam agafar la bici per anar a visitar el monestir de Sant Pere de Guardescales, una bellesa del romànic amb unes vistes privilegiades dels cingles de la Serra d'en Busa i a ribera del riu d'Ora, pertanyent al municipi de Navés.

Ahir vam fer una visita al Pi de les Tres Branques, que no recordo haver visitat mai abans, i que em va impressionar força per l'entorn, i perquè pobret està mig mort (per no dir totalment). Vam acabar la jornada d'ahir abans de dinar a la cascada de Llinars, fent un banyet i estirats als prat.

Pi de les Tres Branques.

Sant Pere de Guardescales.

Sant Pere de Guardescales.

Ruta al Pont Cabradís.

Vistes des de l'església de Sant Esteve de Sisquer.

Masia El Pujol.

Masia El Pujol.

Gent de Laos i Tailàndia.

 

Un dels grans alicients de viatjar és conèixer altres cultures, altres tradicions, i altres ètnies. Els de la meva generació vam créixer amb la idea que hi havia unes races molt definides que ens diferenciaven: negres (africans), blancs, grocs (asiàtics o directament xinesos)... Viatjant per Àsia he descobert les diferències entre les diverses ètnies, tot i que encara em costa reconèixer-les. Oi que els europeus podem diferenciar un nòrdic d'un de la mediterrània? Doncs a l'Àsia hi ha diferències evidents entre un xinès, un tailandès, o un indonesi. A mi m'interessa molt aquest tema de les ètnies, i sempre tinc la càmera a punt per captar algun rostre que em cridi l'atenció. Aquí un petit resum de fotos (algunes, les més, "robades", algunes demanades) a persones de Laos i Tailàndia.