Fa 50 anys va morir el gos, però no la ràbia.

 

Ahir va fer 50 anys de la mort, al llit, del dictador Francisco Franco, que va promoure el cop d'estat militar contra el govern de la República l'any 1936, i que va governar l'estat espanyol durant més de 35 anys amb mà de ferro. Aquell dia és van obrir un munt d'ampolles de cava a les llars catalanes, i alguns il·lusos van albergar l'esperança d'un canvi polític i social profund, que malauradament, va resultar d'una transició controlada i dirigida pels hereus del dictador. I d'aquelles noces, aquests confits. 

El temassu del dimecres. El Pony Pisador - "Cançó del raier".

 

Els Pony Pisador són ja un dels principals referents de la música d'arrel catalana, així com d'altres sons d'arrel d'altres territoris. Acaben de publicar a les xarxes el videoclip d'una nova cançó dedicada al vell ofici del raier, que s'ha mantingut viu al riu Noguera i al Segre, ni que sigui un dia a l'any, en la celebració de les festes de pobles com Coll de Nargó, o La Pobla de Segur, on encara construeixen els tradicionals rais i els raiers els baixen tal i com es feia des de fa segles. 

Vaig tenir l'oportunitat de viure en directe la festa a Coll de Nargó fa tres o quatre anys i em va encantar. L'entorn, la gent, la tradició, la festa... Molt recomanable. 

Històric partit entre Catalunya i Palestina.

 

Aquesta tarda-vespre s'ha disputat un partit de futbol històric entre les seleccions nacionals de Catalunya i de Palestina. Prop de 30.000 persones han volgut donar suport a la selecció catalana així com al combinat palestí, ja que s'han pogut veure moltes estelades així com banderes palestines. Estic convençut que si el partit s'hagués disputat en dissabte, o una mica més tard de l'horari establert, les grades s'haurien omplert. També cal remarcar que fins fa ben poc no es va saber que es podria disputar aquest partit al Lluís Companys, i no es van poder posar les entrades a la venda fins fa poc més de deu dies.

En tot cas, tot i que amb retard, he pogut arribar a veure un tros de la primera part i la segona, acompanyat d'un germà i tres nebots. El resultat (2-1) era el de menys. Hem tornat a cridar a favor de la nostra selecció, de la independència de Catalunya, i contra els feixistes, els sionistes, Espanya i Israel.

 

Els Oques Grasses trenquen tots els rècords.

 

Els osonencs Oques Grasses han venut en unes poques hores 220.000 entrades per als 4 concerts de comiat que oferiran l'octubre del 2026 a l'estadi Lluís Companys. Una fita històrica per a la música catalana que no havia tingut mai un artista amb aquesta capacitat de convocatòria. Els precedents més semblants que em venen al cap són el Lluís Llach omplint el Camp Nou l'any 1985, els Sopa de Cabra omplint tres Sant Jordis en la seva tornada als escenaris farà uns 10 o 15 anys, o el recent concert dels propis Oques Grasses al Sant Jordi l'any 2023.

La veritat és que aquest poder de convocatòria ha agafat per sorpresa a gairebé tothom. Bé, com a mínim a mi segur. Quan es van posar a la venda les entrades per al primer recital, em vaig apostar 5 euros amb la meva neboda a que no es vendrien totes les entrades abans de la mitjanit. Doncs en 19 minuts, és a dir, a les 15:19 s'havien esgotat totes les entrades. No m'ho podia creure! Però si ja em va sorprendre que fossin capaços d'omplir un estadi Lluís Companys senser, encara vaig flipar més quan vaig veure com tornaven a vendre en un tres i no res totes les entrades per al segon concert, i avui les del tercer i quart en unes poques hores.

Jo, que porto molts anys anant a concerts i que he estat en petites sales, en sales mitjanes, sales grans, palaus i estadis, no em sé avenir el que ha passat amb els Oques Grasses. Per moments em sembla que ha d'haver-hi alguna trampa en tot plegat, i si no hauran estat empreses dedicades a la revenda que no hauran volgut fer negoci i acabaran enganxant-se els dits... No sé, haurem d'esperar a l'octubre per veure què passa. Ja us puc dir que a mi no m'hi veuran al Lluís Companys. Ni m'agraden tant els Oques Grasses, ni m'agraden els concerts en grans recintes.

Cros escolar en un diumenge assolellat.

 

La manifestació docent d'ahir a Barcelona ha fet que el cros escolar de Terrassa canvies de dia, de dissabte a diumenge, però la participació no s'ha ressentit gaire i milers d'alumnes terrassencs han pogut gaudir d'una nova jornada d'esport i convivència. A més a més hem tingut la sort de tenir un jornada assolellada i amb una temperatura molt agradable. Una gran jornada!

Els docents catalans tornem als carrers.

 

Aquest migdia els docents catalans hem tornat a manifestar-nos pels nostres drets laborals i per la millora general del sistema (baixar ràtios, menys burocràcia, més recursos per a la inclusió, més democràcia als centres, etc., etc.) després d'uns anys d'inactivitat/conformisme. Des de final del curs passat s'ha anat gestant un rum-rum entre els docents, amb la creació de diverses plataformes (per recuperar el deute dels estadis, per l'increment salarial) amb força activitat a les xarxes i algunes accions de protesta al carrer, que han impulsat el moviment dels sindicats i la convocatòria d'aquesta massiva manifestació: avui érem unes 30.000 persones. Ara caldrà esperar a veure si el Departament d'Educació mou fitxa i s'avé a negociar amb el col·lectiu. De no fer-ho, confio que la lluita s'escampi i que al Departament no li quedi altre remei que fer concessions. 

 

El temassu del dimecres. Oques Grasses - "Bye bye".

 

Avui els osonencs Oques Grasses han batut tots els rècords de venta d'entrades per a un concert d'una banda que canta en català al vendre les 55.000 entrades del seu concert de comiat a l'estadi Lluís Companys de l'octubre del 2026. Una autèntica bogeria tractant-se d'una banda de Roda de Ter que porten menys de 15 anys tocant i que tampoc es pot dir que hagin estat un grup de masses més enllà d'omplir una vegada el palau Sant Jordi al gener del 2023.

Els vaig descobrir l'any 2014 i els he vist en algunes ocasions, sobretot als inicis, però mai van ser una banda per la qual tingués predilecció. De fet ja fa anys que no els he tornat a veure. M'ha sorprès enormement però que hagin estat capaços de vendre tantes entrades en tant poc temps. De fet ja corre el rumor que faran un segon concert al mateix escenari. 

Bé, tot i que no siguin de l'estil que em va, hem d'estar satisfets que un grup que canta en català sigui capaç de moure masses. Per què no hauria de ser la música cantada en català una música de masses com ho pot ser l'anglès o el castellà? No m'hi veuran entre les masses, però com a mínim és una bona mostra que la música cantada en català pot agradar les masses. 

A cada bugada perdem un llençol.

 

Nova ofensa a la cultura i la llengua catalana. Aquest cop, i van..., ha estat la Rosalia, que al seu nou àlbum ha inclòs una col·laboració de l'escolania de Montserrat cantant en castellà. Una ofensa venint d'una catalana que hauria de conèixer el simbolisme que té aquest cor per als catalans. Fins i tot a mi, que sóc ateu pels quatre costats, m'ha tocat els collons que fos una catalana internacional la que promogués aquest sacrilegi.

Mai m'ha interessat musicalment aquesta cantant, que considero que és un producte més de la industria musical, però comprovar l'escassa sensibilitat que té amb el país, encara diria més, l'espanyolització de la nostra cultura que porta a terme, em fa odiar-la profundament. Ni oblit ni perdó. 

Irlanda-Japó a Lansdowne Road.

 

Ahir dissabte, finalment, he pogut tornar a viure un partit de la selecció irlandesa de rugbi a Dublin. La darrera vegada va ser fa 26 anys, a l'antic estadi de Lansdowne Road, amb motiu del mundial de rugbi del 1999, en un partit de la fase de grups que va enfrontar els amfitrions amb Austràlia (que acabarien guanyant aquell mundial). Aquesta vegada ha estat un partit de les Autumn Series que els enfrontava amb la selecció del Japó (top 10 del rànquing mundial).

Ha estat un viatge llampec, sortint ahir ben d'hora ben d'hora, i tornant aquesta tarda. He passat una sola nit a Dublin, suficient per visitar alguns pubs, tornar a recórrer el barri on vivia l'any 99, veure el partit i poca cosa més.

Pel que fa al partit, en un Aviva Stadium (així s'anomena ara l'antic Lansdowne Road) gairebé ple, els irlandesos van ser clarament superiors tot i que fins al final de la primera part els japonesos havien resistit molt bé. Al final un clar 41-10.

 

El temassu del dimecres. Sex Pistols - "A pretty vacant".

 

Fa 50 anys naixien a Londres els Sex Pistols, un dels pioners de la música punk, que van saltar a la fama gràcies al seu primer i únic àlbum d'estudi, "Never Mind The Bollocks", de l'any 1977. Una d'aquelles bandes que formen part de la banda sonora de la meva vida, i que m'hauria agradat veure en directe en el seu format original, no el succedani que va reaparèixer a mitjans del nou mil·leni per fer quatre duros.

Dimissió de Mazón un any després de la Dana.

 

Avui tenia dia de lliure de l'escola amb motiu del pont de la Castanyada i Tot Sants, i he pogut presenciar en directe la compareixença del President de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, on ha anunciat la seva dimissió un any després de la seva vergonyosa inacció criminal el dia de la Dana. Bé, la paraula dimissió no s'ha sentit en cap moment, però ha dit que algú l'hauria de substituir... Sense fer cap mena d'autocrítica i criticant el govern de l'estat per l'escàs suport rebut, no ha aclarit què pensava fer en el futur immediat, ni qui seria l'encarregat o encarregada de substituir-lo.

No puc arribar a entendre com aquest criminal ha pogut aguantar un any sencer al càrrec, malgrat la contestació popular als carrers. I encara puc entendre menys com els mandataris del seu partit l'han deixat continuar governant el País Valencià amb la que estava caient. Ha de tenir alguna cosa a veure amb el poder del PP valencià perquè d'altra manera no s'entén.

Esperem veure'l aviat a la presó que és on li correspon estar.  

50.

 

Tal dia com avui fa 50 anys, un diumenge també, vaig néixer a la Mútua de Terrassa. Tinc entès que anaven a per la nena i va tornar a ser nen, el tercer, i amb mi es van plantar. I des d'aleshores que intento gaudir al màxim de la vida, quan em deixen, viatjant, quedant amb amics, menjant i bevent, gaudint de la família, veient i practicant esport, anant a molts concerts i de tant en tant al teatre i al cinema... I tot i que la meva vocació és viure sense treballar, he de reconèixer que treballant de mestre em sento força realitzat i valorat, malgrat que és un ofici cada cop menys valorat, i fins i tot en ocasions menystingut, socialment.