Marc Sarrats al Teatre Borras.

 

Ahir vaig anar a Barcelona, al Teatre Borràs de Plaça Urquinaona, per veure el nou espectacle de l'humorista Marc Sarrats. Un monòleg de prop d'hora i mitja estrenat el mes de juny, on el protagonista parla amb el seu to habitual de mil i un temes: la sequera, la paternitat, l'apocalipsi, les noves pandèmies, el terrorisme, la ultradreta, els psicòlegs, els professors... I ho fa amb un ritme frenètic, amb pujades de veu i crits fins i tot, deixant-se caure al terra o apropant-se al públic... Té la capacitat de fer humor de qualsevol tema, per políticament incorrecte que sigui. Molt recomanable.

Apareix un cop a la setmana al programa de TV3 "Està Passant", on fa la secció "Classe de populisme" que és del millor del programa. Potser el meu col·laborador preferit del programa. 

Partit històric al Palau.

 

Brutal el partit de l'Eurolliga de bàsquet que va enfrontar ahir el Barça amb el Baskonia al Palau Blaugrana, i que es va decidir a favor dels locals després de tres pròrrogues i més de tres hores de partit (134 a 124), amb un Kevin Punter estel·lar (43 punts), i que es va convertir en el partit amb més punts de la història de la competició, superant un R. Madrid - Efes de feia dos anys (130 - 126), a banda de ser l'equip que aconseguia anotar més punts en un partit.

I la veritat és que el Barça va anar a remolc gairebé tot el partit, arribant a perdre de 15 punts, i la cosa pintava realment complicada. I cal afegir la baixa d'un dels puntals de l'equip, Clyburn, que es va haver de retirar per una lesió muscular. Aleshores va emergir el crac nord-americà, Kevin Punter que va decidir jugar-se les pilotes més transcendents amb gran encert. Va ser apoteòsic. Va aconseguir remuntar un desavantatge de nou punts a manca de dos minuts i escaig a la segona pròrroga. Apustuflant!!

Final de trimestre.

 

Aquesta darrera setmana del primer trimestre ha estat carregada d'activitats nadalenques. Assajos per al concert de Nadal, el concert de Nadal al Centre Cultural el dimecres, obrir el calendari d'advent, preparar àlbums, visitar el pessebre vivent dels alumnes de religió amb els fillols, anar a recitar el poema de Nadal a algunes classes, i la traca final avui anant a patinar sobre gel a la pista que l'ajuntament ha muntat a la Plaça Nova. Una setmana que els alumnes gaudeixen excitats i viuen intensament. Avui finalment ha arribat l'anhelat descans. Hem plegat excepcionalment a les 13:00, i els mestres hem anat a celebrar que comencem vacances amb un dinar. Enguany, concretament, al Malagana, al carrer de la Rasa.

El temassu del dimecres. Fetus - "Sé que venen pels camins".

 

El passat dimecres em van convidar a un concert a la sala Apolo on hi actuaven Les Testarudes (set noies i un noi) i els Fetus (set nois i una noia), dues bandes catalanes d'estils diferents però ideològicament properes. Les primeres practiquen un ska clàssic amb picades d'ullet feministes, i els segons fan un punk-folk amb lletres amb compromís nacional i social.

M'ho vaig passar molt bé, tot i ser dimecres, i no tenir previst anar-hi, però va ser una invitació d'un amic que m'atrapava en anys de vida, i em va semblar un pla magnífic. A més, em va servir per retrobar vells amics amb qui feia molts dies que no coincidia. Una gran nit a l'Apolo. 

La cançó és una versió d'un clàssic del Jaume Arnella, amb lletra de Joan Soler i Amigó, inclòs a l'àlbum "És ara amics, és ara" del propi Arnella. 

David Altimir: "Hem de deixar de normalitzar que hi hagi docents que renuncien a parlar en català als infants".

 

(Article del mestre David Altimir publicat a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte).

L’any 1976 s’obria a prop de Perpinyà la primera escola immersiva en català. Una mestra, Úrsula Ferrer, i set infants van donar l’inici a una experiència que ha anat creixent fins a arribar als 1.100 alumnes que avui fan escola en català a set escoles i dos instituts. Aquesta efemèride tan rellevant ens ha de servir com a oportunitat per revisar la salut de la immersió lingüística a les nostres escoles i instituts.

Als anys 80 a Santa Coloma de Gramenet van començar les primeres experiències immersives al Principat que van acabar esdevenint un referent per definir la identitat de l’estratègia lingüística de totes les escoles públiques del nostre país.

Avui, cinquanta anys més tard, hem mantingut l’estratègia de la immersió mentre el context lingüístic i cultural ha canviat radicalment amb relació al que teníem a l’inici de l’experiència. Hem passat d’un context bilingüe en el qual calia fer escola amb únicament dues llengües presents (una de dominant, l’altra històricament perseguida i minoritzada) a una realitat multilingüe i multicultural.

Mentre el context social i lingüístic s’ha anat enriquint amb l’arribada de persones amb orígens molt diversos, a les escoles hem comès l’error de pensar que per fer escola immersiva ja n’hi ha prou amb parlar en català als infants i als joves. És una mica el mateix error que pensar que la coeducació consisteix simplement en posar a nens i nenes en relació per educar-los. Aquests cinquanta anys de Bressola poden ser un bon moment per fer un replantejament a fons del que suposa ser i fer escola immersiva en català, en aquest nou context lingüístic i cultural que tenim avui a casa nostra.

És cert que ens hem de preparar també per fer front a l’embat que neix dels organismes judicials i que a cada resolució que fan van qüestionant, perseguint i retallant el que aquest país va decidir legislar amb la Llei de Normalització Lingüística (aprovada al Parlament de Catalunya sense cap vot en contra!). Com han canviat les coses, també a la classe política!

Convé recuperar el mestratge de totes les dones i els homes que, en els anys més difícils del franquisme, desobeïen l’estatus oficial per fer escola democràtica i en català sempre que podien, encara que calgués amagar la foto del dictador i penjar-la de nou davant la visita dels inspectors.

També hem de deixar de normalitzar i d’acceptar que hi hagi mestres, professors d’institut o educadors del lleure que renuncien a parlar en català als infants i que no entenen que la immersió és l’eina que cohesiona aquesta nostra diversitat tan rica i diversa culturalment. 

I, sobretot, hem de continuar treballant per fer una bona escola, democràtica i oberta, que aculli aquestes diversitats i que interpel·li les intel·ligències dels infants i joves perquè acabin descobrint que l’escola és el lloc on poder construir el seu present i el seu futur, en un joc d’identitats diverses que troben en la llengua i la cultura del país que els acull l’espai i el lloc on poder ser ciutadans del món.

Aquests cinquanta anys de Bressola no és només un aniversari que reconeix la tenacitat i el compromís de famílies, mestres i mainatges del nord. Ha de ser també una ocasió per demanar-nos què podem aprendre dels nostres germans nord-catalans per provar de fer front, des de l’escola, a les complexitats que avui defineixen la nostra societat.

Gràcies companys i companyes de Bressola i per molts anys!

Tanca un històric terrassenc, el Galàxia.

 

Abans-d'ahir em vaig assabentar a través d'un missatge a les xarxes de l'alcalde de la ciutat que l'històric bar Galàxia, obert fa 36 anys al barri de Pere Parres, tancava el proper 24 d'aquest mes per jubilació dels propietaris. Ràpidament vaig organitzar una trobada amb una colla d'amics per acomiadar-nos de l'Antonio i la Mari, i del seu local de tapes que en tantes ocasions ens ha acollit. Ha hagut de ser un esmorzar ja que ja tenien totes les nits plens fins al dia del tancament definitiu. Malauradament, encara no han pogut traspassar el local a ningú, amb la qual cosa Terrassa perd un local emblemàtic on esmorzar, dinar o sopar a preus populars.

Per sempre guardaré a la memòria els sopars a la prèvia del ball de màscares de Carnaval al recinte Firal, que anàvem ja tocadets i sortíem encara pitjor. I un munt de sopars amb gent dels Minyons, amb companys mestres, o amb algun amic per petar la xerrada i menjar bé. Ja fos a dins del local, d'on sempre sorties amb aquell perfum de fregits, o a la terrassa que muntaven a la plaça que hi havia al davant i que ningú sap com s'anomena.

De les tapes que oferien, les més habituals en les ocasions que hi anava, eren els txocos, les braves, els pintxos de porc-senglar, l'albergínia amb mel, la tripa, la carn en salsa, la pota de pop a la planxa, les carxofes arrebossades, les gírgoles amb pernil... Com ho trobaré a faltar! 

Gràcies per tot Antonio i Mari!  

Lluitant contra el virus.

 

Doncs ja porto tres nits i tres dies lluitant contra algun virus (no he anat a confirmar-ho al CAP) que devia agafar aquests dies de pont a la Fatarella. O potser al llarg de la setmana passada a l'escola, on hi ha hagut un bon nombre de casos, alguns amb recuperacions de llarga durada. Feia molt temps que no patia un contagi víric tan perllongat en el temps, i el pitjor de tot és que encara no he fet net. Ara mateix estic amb dècimes i ja estic pensant a prendre alguna pastilla per poder descansar al llit. De moment no he faltat cap dia a la feina, no he tingut febre al llarg del dia, tot i que els símptomes (tos seca, congestió nasal, mocositat, cansament...) són evidents. Creuo els dits per poder acabar demà dignament la setmana. Vaja, i per fer net aviat!

Alejandro Quintero González, descansi (d'arbitrar) en pau.

 

El diumenge el R. Madrid va perdre el seu partit de lliga al Bernabéu contra el Celta de Vigo (0-2), i com de costum els jugadors, el tècnic, el delegat arbitral de l'equip, els mitjans afins, els comentaristes televisius, els realitzadors televisius, etc., etc., van mostra un cop més el mal perdre d'aquest club-estat. Van envoltar l'àrbitre en to amenaçador i van fer-li comentaris de perdonavides de l'estil "tu no saps a qui xiules", "tu no saps a quin camp ets"... A banda d'insults diversos com el de Bellingham al quart àrbitre (puto imbècil), un intent d'agressió de Vinicius xutant-li la pilota des de lluny sense arribar a impactar-lo per poc, o el propi entrenador blanc, Xabi Alonso, dient que l'àrbitre havia desquiciat els seus jugadors.

És un escàndol el que es permet a aquest club mafiós, presidit per un mafiós amb tentacles a les clavegueres de l'estat, que utilitza el seu poder per condicionar els àrbitres (per si no estan prou condicionats ja, sent la majoria seguidors del R. Madrid).

Diumenge, Alejandro Quintero no es va acovardir i va acabar expulsant a Carreres per segona groga després que li digués "eres muy malo", i a Endrick que era a la banqueta per algun altre exabrupte. Aleshores va començar l'assetjament blanc.

Malauradament, les televisions del règim que s'encarreguen de la realització dels partits oculten qualsevol acció que pugui perjudicar el club-estat, i si s'arriba a fer públic, ja s'encarreguen els comitès o qui sigui que la cosa quedi en una sanció de riure.

Fot molt fàstic la impunitat que tenen aquesta colla d'energúmens, tramposos, i mals esportistes. És un miracle poder competit contra aquesta màfia. Veurem quines trampes i robatoris més portaran a terme fins al final de la lliga. I, malauradament, sabem que no s'hi pot fer res. Bé, si fos per mi, anar a jugar a la lliga anglesa. O crear una lliga catalana de nivell. 

Pont a La Fatarella.

 

Aquest pont de desembre he anat a La Fatarella, a la comarca de la Terra Alta, terra de vinyes, oliveres, avellaners, i de clotxes, amb motiu de la Fira de l'Oli. Hi vaig baixar el divendres al migdia, amb aturada a dinar a l'Hospitalet de l'Infant, i l'estada també va incloure una visita a Tivissa per visitar la Fira de Nadal d'aquesta bonica localitat de la Ribera d'Ebre.

A La Fatarella he descobert la clotxa, el plat típic dels treballadors del camp, fet a base d'un pa rodó que es buida de molla i es farceix amb botifarra negre, tomaquet escalibat, una arengada, all, i molt oli. Una festa molt popular que se celebra al carrer i on no falten els porrons de vi blanc i negre local.

També he gaudit de les converses amb locals que m'han explicat un munt de coses del seu estil de vida rural en un poble de menys de 1.000 habitants. Em porta records de quan Viladecavalls era un poble similar. 

 

Tivissa.

Tivissa

75 anys del naixement del Camarón de la Isla.

 

Era una noche de invierno
Que llovía a chaparrones
Tu niña monje decía
Joselito, dame frijoles

La fragua estaba encendía
Tu mare juana cantaba
Y tu pare luis hacía
Alcayatitas gitanas

¡Ay José!
Yo te canto camarón
Te canto pa que me cantes
Y me alegres el corazón

Y ahora va a cantar José
Y ahora va a cantar José
Plata de luna en los puertos
Y oro de vino de Jerez

Temblando entre las estrellas
La voz del camarón viene
Y el corazón de la tierra
La sostiene, la sostiene

(Cançó "Camarón" dels Pata Negra inclosa a l'àlbum Blues de la Frontera). 

El temassu del dimecres. Dr Calypso + Skatalà - "Ràstaman".

 

Un dels darrers temes del penúltim concert de la gira Recaiguda Tour, en col·laboració amb els cantants d'Skatalà, Pitu i Quique, més el saxofonista també dels Skatalà, és aquest Ràstaman original dels Skatalà, inclòs a l'àlbum "Borinot, Borinot" de l'any 1993.

No sé si podrem tornar a veure en directe els pioners de l'ska català que es van trobar el divendres i el dissabte a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona. Tant de bo sí. En tot cas, me n'alegro d'haver-los pogut seguir tots aquests anys. 

Un clàssic terrassenc: La Antorcha.

 

Ahir vam anar en família a celebrar els 83 anys del pare, a un dels restaurants més veterans i amb més solera de la ciutat, La Antorcha, a la part alta de la Rambla d'Ègara. Un d'aquells restaurants de tota la vida, regentat per la mateixa família que va obrir el local, on encara fan cuina catalana tradicional, t'atenen cambrers veterans en català, i posen estovalles blanques a taula.

Malauradament, no en queden gaires ja a Terrassa com La Antorcha, per no dir cap més. Recordo alguns que van tancar, com el Sara, o l'Hostal del Fum, o Cal Gendre. N'hi ha molts del tipus braseria, o de cuina d'autor, pizzeries, de tapes, de menú... però ja no se'n troben d'aquests de cuina tradicional, de cullera, de postres casolans, com els que anaven els nostres avis. Una pena.

Diuen que a l'antic Hostal del Fum s'hi fan obres i que reobriran amb un Aparthotel a la planta de sobre. A veure si realment mantenen l'esperit de l'antic local. Tant de bo!