Era una noche de invierno
Que llovía a chaparrones
Tu niña monje decía
Joselito, dame frijoles
La fragua estaba encendía
Tu mare juana cantaba
Y tu pare luis hacía
Alcayatitas gitanas
¡Ay José!
Yo te canto camarón
Te canto pa que me cantes
Y me alegres el corazón
Y ahora va a cantar José
Y ahora va a cantar José
Plata de luna en los puertos
Y oro de vino de Jerez
Temblando entre las estrellas
La voz del camarón viene
Y el corazón de la tierra
La sostiene, la sostiene
(Cançó "Camarón" dels Pata Negra inclosa a l'àlbum Blues de la Frontera).
Ja fa temps que dic que, a la meva família, estic en primera fila... Se'n van el pares, els oncles, els amics, la gent que admires i em quedo cada vegada més sola...
ResponEliminaGran en "Camarón" i quina pena que fos tan d'hora.
Bona tarda, Risto
Llei de vida. La veritat és que la societat és cada cop més individualista i menys familiar. Abans era impensable que un familiar visqués sol a casa, sempre vivien plegats. Però també és cert que avui hi ha molta gent que li agrada la independència de viure sense companyia.
EliminaAmb tots els respectes pel Camaron i els seus seguidors, l'estil que feia aquest cantant no és dels meus predilectes.
ResponEliminaLa veritat és que el cant flamenc és un estil molt particular. I hi ha qui no li entra. Tanmateix, si sents cantar gent com el Pep Gimeno o Miquel Gil, pot arribar a pensar que fan quelcom molt similar al cant flamenc.
Elimina