33 anys amb Guillem.

 

No estàs sol, no tingues por,
Ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol, no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.

Teatre: Perfectes desconeguts.

 

Ahir vaig anar a Barcelona, al teatre Poliorama de La Rambla, a veure l'obra Perfectes Desconeguts, un text de l'escriptor italià Paolo Genovese que ha triomfat als escenaris de diversos països. Ara el director David Selvas ho porta a casa nostra amb un ventall d'actors de llarga trajectòria i reconeixement. Un d'ells, el vell amic minyó Biel Duran.

"Perfectes desconeguts és una d'aquelles obres que pertanyen al gènere de la comèdia, amb un toc de vodevil, on els personatges juguen al gat i la rata i en què les màscares socials cauen quan més s'espera que es mantinguin en el seu lloc."

Acabada la funció vam esperar el Biel per emportar-nos-el a sopar a un restaurant asiàtic proper al barri del Raval, i es va presentar amb el Joel Joan, un altre dels grans del teatre català i tot un personatge. Un dels nostres, sens dubte. 

Feu cas a l'Òscar Andreu.

 

Les 10 màximes que els parlant de català, actuals i futurs, haurien de saber peti qui peti. Gran Òscar Andreu. I de Terrassa!

2n creuer familiar.

 

Catedral de la Seu de Palma.

Aquesta setmana santa els pares han convidat fills i nebots a un creuer per la Mediterrània, el segon. El primer va ser fa vuit anys, a l'estiu, també per la Mediterrània però amb diferents ports. Enguany hem visitat, per aquest ordre, Palma, Palerm, Roma, Gènova, i Marsella. Se suposava que el creure havia d'arribar a Tunis, però les males condicions de la mar van obligar a fer un canvi de ruta i a fer una primera aturada a Palma abans de viatjar fins a Palerm.

Ha estat una setmana amb moltes visites i passejades, molts moments per estar en família, molts riures, algun mareig, i molt menjar i beure. Ara caldrà tornar a la rutina de piscina i bici per cremar tots els greixos acumulats.

 

Santa Rosalia, patrona de Palerm amb la Catedral al fons.

El Coliseu de Roma.

Catedral de Gènova.

Catedral de Marsella.

El Mag Lari: "Strafalari".

 

Aquest passat dissabte va venir a la Factoria Cultural de Terrassa el Mag Lari, un dels principals representants de l'il·lusionisme a casa nostra, en actiu des del 1994 quan els pares li van regalar per Sant Jordi un llibre de màgia de Juan Tamariz.

A la Factoria va omplir les dues sessions que va oferir, i com de costum va saber posar-se el públic a la butxaca amb el seu humor fi i les seves dots interpretatives. Un espectacle que havia de durar hora i mitja es va allargar gairebé dues hores.

I cal reconèixer-li la voluntat de fer arribar espectacles de gran qualitat a un preu més que raonable: 19 euros costaven les entrades. Comparat amb els preus que s'acostumen a pagar per qualsevol merda, o el preu que costen les entrades per al Mago Pop, és d'agrair.

 

Un altre il·lustre ciclista s'apunta la victòria a la Volta Catalunya.

 

Demà, si no es produeix una sorpresa majúscula, el ciclista danès Jonas Vingegaard s'imposarà a la 105a edició de la Volta Catalunya. El seu primer triomf en una prova que cada any augmenta el seu prestigi internacional gràcies a un recorregut espectacular i la presència de les principals figures del pilot internacional (enguany no ha vingut el número 1 del món, Tadeq Pogacar, però déu n'hi do el cartell de participants il·lustres: Renco Evenepoel, Richard Carapaz, Felix Gall, Joao Almeida, Enric Mas...

Avui es disputava l'etapa reina amb sortida a Berga (capital popular del ciclisme català) i arribada al Santuari de Queralt, amb la pujada als colls del Pradell, de Sant Isidre i la meta al Santuari de Queralt tornant a passar per Berga. Etapa que, igual que ahir, s'ha endut amb gran autoritat el danès guanyador de dos Tours de França, Vingegaard, que deixa clar que ha començat la temporada en plena forma.  Tant de bo enguany pugui posar més resistència a Pogacar al Tour, i fins i tot repetir victòria. 

El temassu del dimecres. Tim Timebomb and Friends - "30 pieces of silver".

 

Un clàssic de l'ska interpretat aquí pel cantant i guitarrista nord-americà de la banda punk Rancid, però en el seu alter ego skatalític. Una cançó que va com anell al dit per a assenyalar i descriure els traïdors, sindicalistes en aquest cas, que es venen al poder a canvi de subvencions i altres prebendes amb l'objectiu de desmobilitzar la classe treballadora a canvi d'acords merdosos. 

10 anys sense en Johan. Sempre a la memòria.

 

Avui fa 10 anys que ens va deixar Johan Cruyff, un dels més grans mites del barcelonisme i del futbol mundial. Un holandès que va canviar la història del Barça, sobretot en la seva etapa d'entrenador, donant-li la primera i anhelada copa d'Europa, quatre lligues, i altres títols. Però sobretot, per deixar una filosofia i un estil de joc que avui encara són marca del club.

Convé recordar també la seva identificació amb Catalunya, ja que juntament amb la seva dona, van ser els primers pares de l'estat que van poder registrar el seu fill amb el nom de Jordi, quan les autoritats de la dictadura franquista encara no ho permetien. I també va fer de seleccionador de Catalunya. Un dels nostres! 

Dissabte primaveral.

 

Magnífica jornada gastronòmicosocial ahir a Les Martines. Calçotada en un entorn natural i en bona companyia. Bona manduca, des del pica-pica als postres, i bons beures, del vermut, al vi de la Terra Alta o al cava. No es pot demanar més. Bé, sí, acabar la jornada al Cafè de l'Aula escoltant bon reggae i ska i retrobant algunes velles amistats.

 

La lluita (docent) continua.

 

Aquesta setmana ha estat una setmana de lluita del sector educatiu per aconseguir millores laborals i de recursos per millorar la qualitat educativa. Si dilluns eren cridats a la vaga els docents del Baix Llobregat, i el Barcelonès, dimarts els del camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, dimecres la Catalunya Central i la zona de Lleida, avui li tocava el torna als dos vallesos, el Maresme i comarques gironines. La gent de Terrassa hem quedat a les 7:30 del matí per concentrar-nos i començar a tallar algunes de les principals artèries de la ciutat. També s'ha fet un tall a l'autopista C-58, i en acabat tothom (del V. Occidental) s'ha dirigit a Sabadell per anar a cridar ben fort davant dels Serveis Territorials d'aquesta zona.

Demà encara hi ha una nova vaga convocada de tota la comunitat educativa de Catalunya amb manifestació a Barcelona amb 4 punts de sortida que es trobaran a la plaça Tetuan, molt a prop del Parlament. Anirem a fer sentir la nostra veu allà on hi ha els que prenen les decisions, a veure si així ens escolten. I si no ens volen escoltar, doncs haurem de continuar cridant ben alt i ben clar que volem més salari, més recursos, menys ràtios i menys burocràcia!

Arriba el bon temps, tornen les rutes ciclistes.

 

 

El divendres de la setmana passada vaig tornar a treure la bicicleta de carretera de l'habitació on portava molts mesos guardada. Aquest hivern no he tocat ni la de muntanya. No sé, m'ha fet mandra passar fred i m'he dedicat a la piscina i l'spa on s'està molt bé. Però a la que comença a lluir el sol i la temperatura puja per sobre dels 15º, una mena de despertador ciclístic s'activa al meu cervell.

Com era de preveure, Laporta 5 anys més.

 

Ahir, coincidint amb el partit de lliga entre el Barça i el Sevilla, per primer cop des de la inauguració del nou Camp Nou amb el gol nord ple, es va celebrar la jornada electoral per elegir el futur President del Club els pròxims cinc anys. I tal i com preveia la majoria i ocultaven els mitjans, per l'interès de derrotar Laporta, aquest es va imposar amb un percentatge dels vots fregant el 70%. No hi va haver partit malgrat la campanya de desgast dels mitjans a l'actual president.

No és que sigui un gran fan de Laporta, però veient qui donava suport al Víctor Font tenia clar que Laporta era la millor opció. Si més no és un independentista declarat i tot i que per al meu gust no fa prou per defensar la catalanitat del club, penso que és el que més pot fer en aquest sentit. I no es pot negar l'evidència. En aquests cinc anys de mandat ha aconseguit liquidar gran part del deute, fer un estadi, i reflotar un equip que anava a la deriva, amb un nou projecte amb gent de la casa, jove, i que sent els colors. 

Ahir per la nit les parets de la sala Luz de Gas devien tremolar. 

VIIa Fira de la cervesa artesana d'Ullastrell.

 

Ahir a la nit vaig tornar a ser al Birrastrell, o Fira de la Cervesa Artesana d'Ullastrell. 7 edicions porten i diria que no me n'he perdut cap. Ahir, com totes les edicions, tocaven dues bandes: els Prioritarians del Priorat, i els Rockafondians de Mataró. Els primers amb les seves versions d'ska clàssic jamaicà dels 60's, i els segons amb versions de temes ska i reggae passats pel sedàs del rock.

Una bona nit amb la companyia d'amics i la retrobada de vells coneguts. Ah, i bona cervesa artesana! 

 

Vincles afectius a l'escola.

 

El vincle afectiu entre el mestre i els seus alumnes és un element fonamental en el procés educatiu. Quan l’alumnat se sent estimat, respectat i escoltat, es crea un clima de confiança que afavoreix l’aprenentatge i el desenvolupament personal. El mestre no només transmet coneixements, sinó que també acompanya els infants en el seu creixement emocional i social.

Un bon vincle afectiu permet que els alumnes se sentin segurs a l’aula, cosa que facilita que expressin dubtes, opinions i emocions sense por. Això contribueix a una major motivació i implicació en les activitats escolars. A més, quan els mestres mostren empatia i interès real pels seus alumnes, ajuden a reforçar l’autoestima i la confiança dels infants en les seves capacitats.

En definitiva, l’educació va més enllà dels continguts acadèmics. El vincle afectiu crea un entorn d’aprenentatge positiu on els alumnes no només aprenen matèries, sinó també valors, respecte i habilitats per a la vida. Un mestre que estableix aquest vincle pot deixar una empremta molt significativa en el futur dels seus alumnes.

El temassu del dimecres. Dropkick Murphys - "I'm Shipping Up To Boston".

 

Els Dropkick Murphys són una banda originària de Quincy (Massachussets) creada fa 30 anys i que continua en actiu. Fusionen la música irlandesa amb el punk i el hardcore, i aquest tema el van incloure a l'àlbum "Warriors Code" del 2005. Bona música contundent per escoltar al bar amb una Guinness a la mà.

Nova traïció (esperada) al col·lectiu docent dels sindicats verticals CCOO i UGT.

 

Ho han tornat a fer. Els sindicats verticals UGT i CCOO, que tot just tenen un 20% de la representació sindical entre el col·lectiu docent, han arribat a un acord vergonyós amb el PSC, d'esquenes a la resta dels sindicats, per aplacar i aturar la lluita dels docents per a la millora dels drets laborals i de la qualitat educativa. Un acord del tot insuficient que planteja recuperar una part del poder adquisitiu perdut els darrers quinze anys, amb increments anuals durant quatre anys. Un increment pírric que d'aquí a quatre anys, amb la pujada de l'IPC ens deixarà si fa no fa com estem ara.

En tot cas, no és res que em vingui de nou, ja que fa mesos que ho anava anunciant que d'aquests dos sindicats no te'n pots fiar gens, ja que no és la primera vegada que negocien d'esquenes a la resta de sindicats i que trenquen l'unitat sindical per afavorir el partit polític de torn, i de pas, continuar rebent subvencions d'aquí i d'allà. Són, al meu parer, un gran tumor per a la classe treballadora i fins que no se n'adoni tothom i deixi de fer-los suport haurem de patir les polítiques laborals i socials que venim patint de fa temps.

Confio que el col·lectiu docent sabrà veure que l'acord al que han arribat el govern i aquest dos sindicats minoritaris a l'educació és una vergonya i que continuarem lluitant per a un acord digne que situï els salaris on correspon, i per un increment important de la inversió per a la millora educativa.  

El temasso del dimecres. Potato - "Derroche".

 

Aquest divendres vaig a Barna a veure de nou als Potato, banda històrica basca del reggae amb més de 40 anys de trajectòria. Uns clàssics del reggae encara al peu del canó (dels originals potser només queda el cantant Pako Pecao). Per celebrar el 40è aniversari van gravar aquest clàssic de la banda amb diferents artistes de l'escena reggae i ska. Puto derroche.

Torno al "vici".

 

Doncs que he tornat a caure al vici dels escacs online. Després de les vacances de Nadal, veient el mundial d'escacs de ràpides per internet, em va tornar a picar el cuquet. I comences, gairebé amb una mica de por per si recordaràs com es jugava i si et fotran moltes pallisses, et veus jugant regularment, i cada dia una mica més, i tornes a necessitar jugar una partida rere l'altra. Per sort encara ho tinc controlat de no jugar a partir de la mitjanit per poder anar a dormir sense taquicàrdia, haha.

I a l'igual que fa quatre anys quan feia de tutor d'un grup de 3r, enguany he fet unes quantes sessions de projecte dedicades als escacs amb el meu grup de 4t. Un gran recurs educatiu que proporciona als alumnes un bon grapat d'aprenentatges molt interessants, per a l'escola i per a la vida.

El primer hat-trick de Lamine.

 

Avui el Barça ha derrotat el Vila-real en la 26a jornada de lliga (4-1) en un partit força complet dels blaugranes. En l'exhibició culer ha brillat amb llum pròpia Lamine Yamal, que s'ha convertit en el jugador més jove del Barça a marcar un hat-trick (tres gols), amb 18 anys i 231 dies), superant Giovanni Dos Santos i Leo Messi que eren el primer i segon respectivament fins avui.

Més enllà dels tres gols, avui Lamine Yamal ha tornat a mostrar-se com un jugador desequilibrant, gairebé imparable. Tant de bo continuï la ratxa dimarts vinent al partit de tornada de semifinals contra l'Atlético de Madrid. Necessitarem la qualitat de Lamine per intentar remuntar els 4 gols que vam encaixar al Metropolitano.

Moren els franquistes però continua el franquisme. Mor Tejero.

 

Fa tres dies es commemorava el 45è aniversari de l'intent de cop d'estat de Tejero el 23F del 1981. Al crit de "Quieto todo el mundo. Al suelo" aquest guàrdia civil franquista va entrar al Congrés dels Diputats de Madrid per prendre el poder de l'estat. No se'n va sortir, però molts van viure unes quantes hores de pànic i escagarrinamenta, i ja tenien les maletes preparades per fugir cames ajudeu-me cap a França.

Quina casualitat més casual que l'artífex (el titella?) d'aquell intent de cop d'estat morís ahir als 93 anys. Potser es va assabentar que el govern havia decidit, 45 anys després de l'intent de cop d'estat, desclassificar tota la documentació classificada relativa a l'assumpte (segur que quatre paperots i poc transcendentals) i això li va fer pujar la tensió, o ves a saber...

La veritat és que si ahir algú m'hagués preguntat si sabia si el Tejero era viu o mort, no hauria sabut què respondre. Però bé, en tot cas, ahir va ser un bon dia per a tots els demòcrates del món, perquè ens hem deslliurat d'un altre feixista. 

El temasso del dimecres. Tijuana in Blue - "Urroztarra, Fuerza y Garra".

 

Els Tijuana in Blue van ser una banda basca originària de Pamplona, fundats l'any 1985. Van publicar 5 àlbums d'estudi (el primer a mitges amb la banda vitoriana de reggae Potato) i un darrer àlbum gravat en directe l'any 2003, tot i que la banda havia deixat els escenaris l'any 1992. Feien un rock bastant punki, amb pinzellades escatalítiques i patxangueres.

El tema d'aquesta entrada el van incloure a l'àlbum A Bocajarro de l'any 1988. 

Qué haces tú,

qué haces tú,

que no bailas con Tijuana in Blue!! 

Gal·les - Escòcia. 6 Nacions en viu a Cardiff.

 

Aquest cap de setmana vaig fer un viatge llampec per anar a veure el segon partit de la meva vida del 6 Nacions (recordeu que l'objectiu és veure'n 6, un a cadascun dels estadis de les sis nacions participants). En aquesta ocasió vaig aconseguir entrades per al Gal·les - Escòcia, un partit que podria haver estat de tràmit ja que en teoria les dues seleccions no han estat entre les favorites a guanyar el títol en els darrers anys, però que enguany Escòcia encara manté alguna esperança si guanya els dos partits que li resten (França i Irlanda) al guanyar dissabte de manera ajustada i amb remuntada inclosa (23-26). 

L'estadi dels Gal·lesos, el Principality de Cardiff gairebé es va omplir amb prop de 71.000 espectadors, dels quals ben bé uns 10.000 eren escocesos barrejats amigablement entre els aficionats locals a les graderies. Sense anar més lluny, jo vaig estar envoltat d'uns i altres. L'ambient als carrers i als pubs als instants previs va ser impressionant, i a molts pubs calia fer cua per poder entrar, i més cua per poder demanar una cervesa.

L'anecdota del cap de setmana va ser la cancel·lació del meu allotjament sense previ avís. Els fills de puta de Booking devien revendre la meva habitació per una quantitat més elevada que la que havia pagat jo (fa mesos) i no em van ni avisar. Quan vaig arribar a la Guesthouse em va dir un noi que sortia que era tot ple i que m'havien cancel·lat la reserva. I es queden tan amples. I ja em veus a mi un dissabte a dues hores de començar el partit buscant un nou allotjament, tenint en compte que hi havia 10.000 escocesos a Cardiff. Afortunadament vaig trobar una casa particular que llogava habitacions (un Homestay) no gaire lluny de l'estadi (més de mitja hora a peu) per un preu una mica superior del que havia pagat, però espero reclamar i que no em costi un euro més, i si pot ser una compensació pels inconvenients causats. Això sí, l'amfitriona em va fer un bon esmorzar típic britànic l'endemà al matí, i vam estar xerrant amb ella i un gal·lès d'uns 70 anys que havia vingut sol des del nord de Gal·les per veure el partit.

El temasso del dimecres. Obeses - "Pols a l'Era".

 

Els Obeses són, al meu entendre, el millor grup en català sorgit en els darrers 15 anys. Un grup eclèctic que no té problemes a barrejar estils tan diferents com el rock dur, el rock simfònic, l'òpera, el funk, o la sardana. Ara ens sorprenen amb una peça de metall extrem que inclouran en la segona part del seu darrer àlbum "L'Ai al cor". Un tema amb guitarra esmolada i bateria trepidant. I amb uns registres de veu impressionants del cantant Arnau Tordera anant dels greus als aguts en una demostració de potència i de registres.

A més, es consagren com una de les principals bandes de l'imaginari reivindicatiu i defensor de causes justes, com en aquest cas amb la pagesia catalana. Si no vols pols no vagis a l'eraaaaaaaa!!! 

d'aquesta lliga podrida d'una vegada!

 

Ahir el Barça va patir l'enèssim atracament arbitral al camp del Girona. En un mal partit dels blaugranes, i amb empat al marcador, en el minut 86 l'àrbitre va ignorar una falta claríssima per una trepitjada del jugador local Echeverri al defensa Koundé, que va quedar estirat al terra, i va concedir el gol als local. El més greu de tot no és que l'àrbitre no xiulés la falta (sempre podrà dir que no la va veure tot i que tots els culers sabem que no és cert), sinó que l'àrbitre del VAR no avisés l'àrbitre (Soto "Atraco" Grado) de la infracció al veure-ho repetit a les pantalles. Un autèntic atracament premeditat en l'objectiu de fer campió el club-estat, és a dir, el Real Madrid.

Són tants els errors arbitrals que han perjudicat al Barça aquesta temporada... És tan evident que la consigna és que el Barça no torni a guanyar la lliga... Si jo fos l'entrenador o el President del Barça ja hauria abandonat algun camp fa temps. Que sempre s¡equivoquin a favor del R. Madrid i en contra del Barça només té una explicació, i és ben coneguda. El club-estat ha de guanyar la lliga pel civil o pel criminal.

Ja se la poden confitar aquesta puta merda de lliga espanyola corrupta. 

La primera calçotada del 2026, a Vacarisses.

 

Ahir vaig estrenar la temporada de calçots amb una colla d'amics a Vacarisses. Havia de ser a l'hort de l'avi a Viladecavalls però les fortes pluges de les darreres setmanes han deixat el terreny enfangat i la llenya molla, així que vam fer el pla b.

Gran jornada assolellada, en bona companyia, i amb molt de fato. No es pot demanar més. N'hi haurà alguna més abans que acabi la temporada de calçots? Qui lo sa! 

Sucar el melindro!

 

La xocolata estava molt calenta,
de tan calenta la boca em vaig cremar !

Sabeu per què ? sabeu per què ?
Sabeu per què em vaig cremar ?
Sabeu per què? sabeu per què ?
Sabeu per què em vaig cremar ?
Per què ?
Perquè...

La xocolata estava molt calenta,
de tant calenta el nas em vaig cremar !

(Cançó popular infantil del grup La Guardiola Groga).

15 anys per aquí!

 

Doncs abans-d'ahir va fer 15 anys que vaig començar a dir coses per aquí, al món dels blocs. I aquí segueixo dient coses, i exposant una petita part de la meva vida. Algunes fílies i fòbies com diu el títol del bloc. I si puc, encara continuaré dient coses ja que encara no m'he cansat de fer-ho. Mira, m'entretinc, i em va fenomenal per recordar coses he fet al llarg d'aquests anys. 

I és que això d'escriure no va començar amb el bloc. Des de l'adolescència que vaig començar amb un diari que vaig estar escrivint un bon grapat d'anys. I després d'un temps d'inactivitat, vaig conèixer el món dels blocs, i aquí segueixo. 

El temassu del dimecres. Raimon - "Al vent".

 

Avui els docents catalans hem tornat a mobilitzar-nos massivament arreu del territori, en una nova jornada de vaga per dir prou a tants anys de manca d'inversió educativa, i de veure com el nostre poder adquisitiu ha anat baixant any rere any en els darrers 15 anys. Des de ben d'hora, i en una jornada molt ventosa, milers de docents han fet talls de carreteres, autopistes, rondes, avingudes... Arreu, el seguiment de la vaga ha estat majoritari, tot i els esforços de la Conselleria d'Educació per devaluar el seguiment barroerament.

Nosaltres, al vent! I els dies que calgui! La lluita continua!!! 

La peça de Raimon és la darrera que va tocar al darrer concert de l'artista de Xàtiva, al Palau de la Música Catalana, que vaig poder viure en directe. 

Docents en lluita. Demà vaga!!

 

Feia anys que no veia el col·lectiu docent tan unit i convençut de lluitar per una millorar salarial i de la qualitat educativa. Mireu com de malament ha d'estar la cosa com perquè fins i tot el col·lectiu docent que portava anys aturat, apalancat i callat, hagi decidit dir prou i tornar a lluitar per revertir la situació. Demà hi ha una vaga convocada i es preveu que sigui molt seguida. Com a mínim això és el que percebo en el meu entorn més proper (a la meva escola els vaguistes som àmplia majoria), i també el que es comenta a les diferents xarxes socials i grups de docents diversos.

Tanmateix, això no s'acaba demà ni molt menys. Estic convençut que el Departament d'Educació i el Govern de la Generalitat no donaran el braç a tòrcer per un dia d'aturada, i caldrà continuar aturant les classes i sortint als carrers a fer-nos visibles, i molestos. Només així aconseguirem guanyar aquesta lluita. 

Arriba Carnaval.

 

Comença la setmana més boja de l'any a l'escola, o la més estressant segons com es miri. Al meu centre ajuntem la setmana carnavalera amb la setmana cultural que està relacionada amb l'ODS (Objectiu de Desenvolupament Sostenible) d'aquest curs i es fan tallers i activitats relacionades amb l'ODS i amb el Carnaval. Entre els elements carnavalescs, no poden fallar les consignes del Carnestoltes per a cada dia de la setmana. Avui tocava anar amb un pentinat divertit i per no faltar a la tradició m'he deixat la cresta de cada curs per aquestes dates. I té mèrit perquè me la faig jo solet amb la màquina de rapar davant del mirall, i el resultat és força digne. Vaja, diria, haha. Visca la rauxa i visca la transgressió!

En Modgi (Magí Garcia) a la Sala Crespi de Terrassa.

 

Ahir el Magí García "Modgi" va ser a Terrassa, en una doble funció a la Sala Crespi del Casal Sant Pere, oferint el seu monòleg "Quanta dignitat". No m'ho vaig pensar gens a comprar l'entrada quan em vaig assabentar que venia, i el cert és que va cobrir les meves expectatives amb escreix. Prop d'hora i quart de monòleg on se'n riu de tot i de tothom, inclòs d'ell mateix, i fins i tot de molts temes que avui dia semblen tabús i intocables: homosexualitat, religió, pederàstia, animalistes, criança, sexe, discapacitat, racisme... I tot d'una manera intel·ligent, i en ocasions, destralera. No us el perdeu si teniu l'oportunitat.

El temassu del dimecres. Ostia Puta - "Los Gilipollas".

 

Els Ostia Puta són una banda punk de Terrassa fundada a mitjans dels 80's i que va tenir certa popularitat en els ambients punk arreu de l'estat espanyol a finals dels 80's i els 90's. Jo no els havia seguit gaire, per no dir gens, en la seva època daurada, però els vaig anar a veure a un dels seus darrers concerts a la sala La Rasa 64 al novembre del 2023 i em van agradar prou com per escoltar-los de tant en tant a casa.

Curiosament, aquest el tema que us comparteixo avui el conec des de fa molts anys, quan començava a sortir de festa i anar a concerts, tot i que aleshores no sabia que era dels Ostia Puta. Un clàssic que s'ha convertit en himne punk.

Si la Candelera plora...

 

 si la Candelera plora, l'hivern és fora; 

si la Candelera riu, l'hivern és viu. 

Tant si plora com si riu, penal per al Real Madrid.

Terrassa s'omple de "runners".

 

Participants pujant per la Rambla a l'inici de la cursa.

Aquest matí s'ha disputat la 26a edició de la Mitja Marató de Terrassa amb més de 4.000 participants, o el que és el mateix, runners. Entre tots ells, el més ràpid ha estat l'atleta local Jaume Leiva.

Hamlet (versió del Peyu i l'Albert Pla).

 

Ahir vaig anar al teatre Coliseum de Barcelona, a la Gran Via, a veure el nou espectacle del Peyu i l'Albert Pla, Hamlet. Una peça que res té a veure amb el text shakespearià, i tampoc amb un musical tot i que es cantin algunes cançons. És una comèdia de poc més d'hora i mitja de durada ambientada a l'habitació d'un hospital i amb dos personatges ben curiosos que viuran una relació força complicada i hilarant des del primer moment en que es coneixen. Una obra entretinguda i a moments esbojarrada. I en català! Aneu a veure-la!

Nit rodona per al Barça a la Champions.

 

Ahir es va disputar la vuitena i darrera jornada de la lligueta de classificació per a les eliminatòries de la Champions League. Una darrera jornada d'infart on tretze equips es jugaven la possibilitat d'entrar en el selecte grup dels primers 8 que s'estalvien la eliminatòria dels setzens, i un bon grapat més que encara mantenien opcions de classificar-se entre els vint-i-quatre primers que accedeixen a la següent fase de setzens.

I la jornada no va començar gaire bé per als interessos del Barça ja que el Copenhaguen es va avançar inesperadament al Camp Nou deixant momentàniament els blaugranes lluny del selecte grup de vuit. També l'etern rival, el R. Madrid s'avançava a Lisboa i semblava assegurar-se un lloc de privilegi. Tanmateix, a mesura que avançava la nit, la cosa va fer un gir com un mitjó. El Barça va acabar remuntant i imposant-se per un clar 4-1, el Madrid es va enfonsat a Lisboa i va acabar naufragant davant l'equip de Mourinho (4-2), amb un gol èpic del porter lisboeta al minut 97 inclòs, que donava la classificació als locals.

El Madrid va passar de ser quart a nové i quedar fora del grup d'equips que s'estalviaran la fase de setzens. Perquè això passes, també era necessari que perdés l'Athletic de Bilbao el seu partit com a local que l'enfrontava a l'Sporting de Lisboa, i que va haver de remuntar un 2 a 1 per acabar guanyant (2-3) també en el darrer minut del matx. Emocionant i trepidant jornada final de lligueta. 

Mines de Gavà.

 

Aquest matí hem anat amb els alumnes de la Comunitat de Grans (4t, 5è i 6è) a les Mines de Gavà. Unes mines on els homes del neolític van descobrir que s'hi amagava un mineral preciós d'un color verd intens anomenat variscita, que extreien per fer joies. Ha estat la primera vegada que visitava aquest parc arqueològic, i trobo que mereix la visita. Es pot entrar a la mina, i tenen un espai d'exposició magnífic. Llàstima que ens ha plogut al llarg de tota la sortida i no hem pogut acabar la jornada dinant a algun parc i amb una estona de joc a l'aire lliure.  

Laporta és mulla pel Barça (literalment).

 

Del partit de lliga d'ahir del Barça quedaran dues imatges gravades a la memòria de molts culers. I no sé quina de les dues amb més intensitat. La primera és el golàs de Lamine Yamal amb una acrobàtica tisora que va fer inútil l'estirada del porter de l'Oviedo, i va suposat el tercer i definitiu gol blaugrana (3-0). La segona no es va donar al terreny de joc, sinó a la llotja de l'estadi, amb el President Laporta aguantat el fort aiguat que va caure a les acaballes del matx, i que va arribar a tenir una intensitat considerable, amb trossets de pedra inclosos. A Laporta li van oferir un paraigües però no el va voler obrir i va aguantar estoicament sota la pluja fins al xiulet final, mentre el president de l'Oviedo acabava desistint i es cobria amb un paraigües. 

És una escena del tot inèdita perquè la llotja sempre havia estat a raser sota la coberta de tribuna a l'antic Camp Nou, però amb l'actual estadi inacabat, ni la llotja té res que la protegeixi de les inclemències meteorològiques. Fins ahir, encara no havia plogut en cap dels partits jugats a l'estadi, i va semblar com si Laporta volgués enviar un missatge als socis i aficionats culers, que ell es mulla pel Barça com van fer molts altres espectadors a les graderies de l'estadi.

6-7.

 

Avui finalment, he après el significat d'una expressió que fa mesos que escolto dir als meus alumnes de 4t de primària de tant en tant: six-seven. Així en anglès. De vegades perquè han vist un 6 o un 7 a la pissarra, o casualment el 67. I a ells els fa molta gràcia. I mai els he preguntat per què ho deien, perquè tampoc és que tingués gaire interès a saber-ho, però avui ho he llegit en una notícia d'aquestes ràndom que llegeixes navegant per internet. 

I explica que és una expressió que s'ha popularitzat arrel d'una cançó d'un raper nord-americà i que gràcies a vídeos d'aquests xorres que es viralitzen, milers, milions, d'adolescents i preadolescents no poden parar de dir-ho en qualsevol lloc i a tota hora.

Recordo que quan jo era petit i després de jove, també teníem algunes expressions xorres que ens agradava repetir amb els amics i que ens semblava la cosa més divertida del món. Recordo algunes com "brutal", "vaya buho", "ara sí", "a tope", "yavé", etc., etc. 

El temasso del dimecres. El Pony Pisador - "Un Viatge en Aquest Tren".

 

Que els Pony Pisador publiquin un nou tema a les xarxes sempre és un motiu d'alegria que m'agrada compartir amb la meva parròquia. I l'he escoltat i m'ha agradat a la primera, així que espero que a vosaltres també us agradi. Un bon dia per publicar una cançó sobre trens, no? 

Tal faràs, tal trobaràs.

 

No he estat mai client de la plataforma de continguts audiovisuals Filmin, però si ho fos ja m'hauria donat de baixa després de saber que han promogut una producció on es fa un rentat de cara i un homenatge als policies i guàrdies civils que van venir a Catalunya l'1 d'octubre del 2017 a impedir que els catalans celebréssim un referèndum, i a atonyinar tot aquell, dels més joves als més vells, homes i dones, que va intentar defensar les urnes i la democràcia.

Es veu que el documental ha aixecat tants comentaris indignats a les xarxes que s'ha promogut un boicot a la plataforma, que pel que es veu ha tingut força èxit, amb milers de baixes de clients indignats. 

Algun responsable de la plataforma ha intentat excusar-se dient alguna cosa així com que no volen censurar cap contingut i merdes vàries, però ningú li ha comprat les excuses. Més aviat ha provocat l'efecte contrari, que més gent es doni de baixa a la plataforma.

Ens poden ocupar i intentar humiliar, però no els sortirà de franc. A prendre pel cul Filmin!