Un clàssic de l'ska interpretat aquí pel cantant i guitarrista nord-americà de la banda punk Rancid, però en el seu alter ego skatalític. Una cançó que va com anell al dit per a assenyalar i descriure els traïdors, sindicalistes en aquest cas, que es venen al poder a canvi de subvencions i altres prebendes amb l'objectiu de desmobilitzar la classe treballadora a canvi d'acords merdosos.
Avui fa 10 anys que ens va deixar Johan Cruyff, un dels més grans mites del barcelonisme i del futbol mundial. Un holandès que va canviar la història del Barça, sobretot en la seva etapa d'entrenador, donant-li la primera i anhelada copa d'Europa, quatre lligues, i altres títols. Però sobretot, per deixar una filosofia i un estil de joc que avui encara són marca del club.
Convé recordar també la seva identificació amb Catalunya, ja que juntament amb la seva dona, van ser els primers pares de l'estat que van poder registrar el seu fill amb el nom de Jordi, quan les autoritats de la dictadura franquista encara no ho permetien. I també va fer de seleccionador de Catalunya. Un dels nostres!
Magnífica jornada gastronòmicosocial ahir a Les Martines. Calçotada en un entorn natural i en bona companyia. Bona manduca, des del pica-pica als postres, i bons beures, del vermut, al vi de la Terra Alta o al cava. No es pot demanar més. Bé, sí, acabar la jornada al Cafè de l'Aula escoltant bon reggae i ska i retrobant algunes velles amistats.
Aquesta setmana ha estat una setmana de lluita del sector educatiu per aconseguir millores laborals i de recursos per millorar la qualitat educativa. Si dilluns eren cridats a la vaga els docents del Baix Llobregat, i el Barcelonès, dimarts els del camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, dimecres la Catalunya Central i la zona de Lleida, avui li tocava el torna als dos vallesos, el Maresme i comarques gironines. La gent de Terrassa hem quedat a les 7:30 del matí per concentrar-nos i començar a tallar algunes de les principals artèries de la ciutat. També s'ha fet un tall a l'autopista C-58, i en acabat tothom (del V. Occidental) s'ha dirigit a Sabadell per anar a cridar ben fort davant dels Serveis Territorials d'aquesta zona.
Demà encara hi ha una nova vaga convocada de tota la comunitat educativa de Catalunya amb manifestació a Barcelona amb 4 punts de sortida que es trobaran a la plaça Tetuan, molt a prop del Parlament. Anirem a fer sentir la nostra veu allà on hi ha els que prenen les decisions, a veure si així ens escolten. I si no ens volen escoltar, doncs haurem de continuar cridant ben alt i ben clar que volem més salari, més recursos, menys ràtios i menys burocràcia!
El divendres de la setmana passada vaig tornar a treure la bicicleta de carretera de l'habitació on portava molts mesos guardada. Aquest hivern no he tocat ni la de muntanya. No sé, m'ha fet mandra passar fred i m'he dedicat a la piscina i l'spa on s'està molt bé. Però a la que comença a lluir el sol i la temperatura puja per sobre dels 15º, una mena de despertador ciclístic s'activa al meu cervell.
Ahir, coincidint amb el partit de lliga entre el Barça i el Sevilla, per primer cop des de la inauguració del nou Camp Nou amb el gol nord ple, es va celebrar la jornada electoral per elegir el futur President del Club els pròxims cinc anys. I tal i com preveia la majoria i ocultaven els mitjans, per l'interès de derrotar Laporta, aquest es va imposar amb un percentatge dels vots fregant el 70%. No hi va haver partit malgrat la campanya de desgast dels mitjans a l'actual president.
No és que sigui un gran fan de Laporta, però veient qui donava suport al Víctor Font tenia clar que Laporta era la millor opció. Si més no és un independentista declarat i tot i que per al meu gust no fa prou per defensar la catalanitat del club, penso que és el que més pot fer en aquest sentit. I no es pot negar l'evidència. En aquests cinc anys de mandat ha aconseguit liquidar gran part del deute, fer un estadi, i reflotar un equip que anava a la deriva, amb un nou projecte amb gent de la casa, jove, i que sent els colors.
Ahir per la nit les parets de la sala Luz de Gas devien tremolar.
Ahir a la nit vaig tornar a ser al Birrastrell, o Fira de la Cervesa Artesana d'Ullastrell. 7 edicions porten i diria que no me n'he perdut cap. Ahir, com totes les edicions, tocaven dues bandes: els Prioritarians del Priorat, i els Rockafondians de Mataró. Els primers amb les seves versions d'ska clàssic jamaicà dels 60's, i els segons amb versions de temes ska i reggae passats pel sedàs del rock.
Una bona nit amb la companyia d'amics i la retrobada de vells coneguts. Ah, i bona cervesa artesana!
El vincle afectiu entre el mestre i els seus alumnes és un element fonamental en el procés educatiu. Quan l’alumnat se sent estimat, respectat i escoltat, es crea un clima de confiança que afavoreix l’aprenentatge i el desenvolupament personal. El mestre no només transmet coneixements, sinó que també acompanya els infants en el seu creixement emocional i social.
Un bon vincle afectiu permet que els alumnes se sentin segurs a l’aula, cosa que facilita que expressin dubtes, opinions i emocions sense por. Això contribueix a una major motivació i implicació en les activitats escolars. A més, quan els mestres mostren empatia i interès real pels seus alumnes, ajuden a reforçar l’autoestima i la confiança dels infants en les seves capacitats.
En definitiva, l’educació va més enllà dels continguts acadèmics. El vincle afectiu crea un entorn d’aprenentatge positiu on els alumnes no només aprenen matèries, sinó també valors, respecte i habilitats per a la vida. Un mestre que estableix aquest vincle pot deixar una empremta molt significativa en el futur dels seus alumnes.
Els Dropkick Murphys són una banda originària de Quincy (Massachussets) creada fa 30 anys i que continua en actiu. Fusionen la música irlandesa amb el punk i el hardcore, i aquest tema el van incloure a l'àlbum "Warriors Code" del 2005. Bona música contundent per escoltar al bar amb una Guinness a la mà.
Ho han tornat a fer. Els sindicats verticals UGT i CCOO, que tot just tenen un 20% de la representació sindical entre el col·lectiu docent, han arribat a un acord vergonyós amb el PSC, d'esquenes a la resta dels sindicats, per aplacar i aturar la lluita dels docents per a la millora dels drets laborals i de la qualitat educativa. Un acord del tot insuficient que planteja recuperar una part del poder adquisitiu perdut els darrers quinze anys, amb increments anuals durant quatre anys. Un increment pírric que d'aquí a quatre anys, amb la pujada de l'IPC ens deixarà si fa no fa com estem ara.
En tot cas, no és res que em vingui de nou, ja que fa mesos que ho anava anunciant que d'aquests dos sindicats no te'n pots fiar gens, ja que no és la primera vegada que negocien d'esquenes a la resta de sindicats i que trenquen l'unitat sindical per afavorir el partit polític de torn, i de pas, continuar rebent subvencions d'aquí i d'allà. Són, al meu parer, un gran tumor per a la classe treballadora i fins que no se n'adoni tothom i deixi de fer-los suport haurem de patir les polítiques laborals i socials que venim patint de fa temps.
Confio que el col·lectiu docent sabrà veure que l'acord al que han arribat el govern i aquest dos sindicats minoritaris a l'educació és una vergonya i que continuarem lluitant per a un acord digne que situï els salaris on correspon, i per un increment important de la inversió per a la millora educativa.
Aquest divendres vaig a Barna a veure de nou als Potato, banda històrica basca del reggae amb més de 40 anys de trajectòria. Uns clàssics del reggae encara al peu del canó (dels originals potser només queda el cantant Pako Pecao). Per celebrar el 40è aniversari van gravar aquest clàssic de la banda amb diferents artistes de l'escena reggae i ska. Puto derroche.
Doncs que he tornat a caure al vici dels escacs online. Després de les vacances de Nadal, veient el mundial d'escacs de ràpides per internet, em va tornar a picar el cuquet. I comences, gairebé amb una mica de por per si recordaràs com es jugava i si et fotran moltes pallisses, et veus jugant regularment, i cada dia una mica més, i tornes a necessitar jugar una partida rere l'altra. Per sort encara ho tinc controlat de no jugar a partir de la mitjanit per poder anar a dormir sense taquicàrdia, haha.
I a l'igual que fa quatre anys quan feia de tutor d'un grup de 3r, enguany he fet unes quantes sessions de projecte dedicades als escacs amb el meu grup de 4t. Un gran recurs educatiu que proporciona als alumnes un bon grapat d'aprenentatges molt interessants, per a l'escola i per a la vida.
Avui el Barça ha derrotat el Vila-real en la 26a jornada de lliga (4-1) en un partit força complet dels blaugranes. En l'exhibició culer ha brillat amb llum pròpia Lamine Yamal, que s'ha convertit en el jugador més jove del Barça a marcar un hat-trick (tres gols), amb 18 anys i 231 dies), superant Giovanni Dos Santos i Leo Messi que eren el primer i segon respectivament fins avui.
Més enllà dels tres gols, avui Lamine Yamal ha tornat a mostrar-se com un jugador desequilibrant, gairebé imparable. Tant de bo continuï la ratxa dimarts vinent al partit de tornada de semifinals contra l'Atlético de Madrid. Necessitarem la qualitat de Lamine per intentar remuntar els 4 gols que vam encaixar al Metropolitano.
Fa tres dies es commemorava el 45è aniversari de l'intent de cop d'estat de Tejero el 23F del 1981. Al crit de "Quieto todo el mundo. Al suelo" aquest guàrdia civil franquista va entrar al Congrés dels Diputats de Madrid per prendre el poder de l'estat. No se'n va sortir, però molts van viure unes quantes hores de pànic i escagarrinamenta, i ja tenien les maletes preparades per fugir cames ajudeu-me cap a França.
Quina casualitat més casual que l'artífex (el titella?) d'aquell intent de cop d'estat morís ahir als 93 anys. Potser es va assabentar que el govern havia decidit, 45 anys després de l'intent de cop d'estat, desclassificar tota la documentació classificada relativa a l'assumpte (segur que quatre paperots i poc transcendentals) i això li va fer pujar la tensió, o ves a saber...
La veritat és que si ahir algú m'hagués preguntat si sabia si el Tejero era viu o mort, no hauria sabut què respondre. Però bé, en tot cas, ahir va ser un bon dia per a tots els demòcrates del món, perquè ens hem deslliurat d'un altre feixista.
Els Tijuana in Blue van ser una banda basca originària de Pamplona, fundats l'any 1985. Van publicar 5 àlbums d'estudi (el primer a mitges amb la banda vitoriana de reggae Potato) i un darrer àlbum gravat en directe l'any 2003, tot i que la banda havia deixat els escenaris l'any 1992. Feien un rock bastant punki, amb pinzellades escatalítiques i patxangueres.
El tema d'aquesta entrada el van incloure a l'àlbum A Bocajarro de l'any 1988.
Qué haces tú,
qué haces tú,
que no bailas con Tijuana in Blue!!
Aquest cap de setmana vaig fer un viatge llampec per anar a veure el segon partit de la meva vida del 6 Nacions (recordeu que l'objectiu és veure'n 6, un a cadascun dels estadis de les sis nacions participants). En aquesta ocasió vaig aconseguir entrades per al Gal·les - Escòcia, un partit que podria haver estat de tràmit ja que en teoria les dues seleccions no han estat entre les favorites a guanyar el títol en els darrers anys, però que enguany Escòcia encara manté alguna esperança si guanya els dos partits que li resten (França i Irlanda) al guanyar dissabte de manera ajustada i amb remuntada inclosa (23-26).
L'estadi dels Gal·lesos, el Principality de Cardiff gairebé es va omplir amb prop de 71.000 espectadors, dels quals ben bé uns 10.000 eren escocesos barrejats amigablement entre els aficionats locals a les graderies. Sense anar més lluny, jo vaig estar envoltat d'uns i altres. L'ambient als carrers i als pubs als instants previs va ser impressionant, i a molts pubs calia fer cua per poder entrar, i més cua per poder demanar una cervesa.
L'anecdota del cap de setmana va ser la cancel·lació del meu allotjament sense previ avís. Els fills de puta de Booking devien revendre la meva habitació per una quantitat més elevada que la que havia pagat jo (fa mesos) i no em van ni avisar. Quan vaig arribar a la Guesthouse em va dir un noi que sortia que era tot ple i que m'havien cancel·lat la reserva. I es queden tan amples. I ja em veus a mi un dissabte a dues hores de començar el partit buscant un nou allotjament, tenint en compte que hi havia 10.000 escocesos a Cardiff. Afortunadament vaig trobar una casa particular que llogava habitacions (un Homestay) no gaire lluny de l'estadi (més de mitja hora a peu) per un preu una mica superior del que havia pagat, però espero reclamar i que no em costi un euro més, i si pot ser una compensació pels inconvenients causats. Això sí, l'amfitriona em va fer un bon esmorzar típic britànic l'endemà al matí, i vam estar xerrant amb ella i un gal·lès d'uns 70 anys que havia vingut sol des del nord de Gal·les per veure el partit.
Els Obeses són, al meu entendre, el millor grup en català sorgit en els darrers 15 anys. Un grup eclèctic que no té problemes a barrejar estils tan diferents com el rock dur, el rock simfònic, l'òpera, el funk, o la sardana. Ara ens sorprenen amb una peça de metall extrem que inclouran en la segona part del seu darrer àlbum "L'Ai al cor". Un tema amb guitarra esmolada i bateria trepidant. I amb uns registres de veu impressionants del cantant Arnau Tordera anant dels greus als aguts en una demostració de potència i de registres.
A més, es consagren com una de les principals bandes de l'imaginari reivindicatiu i defensor de causes justes, com en aquest cas amb la pagesia catalana. Si no vols pols no vagis a l'eraaaaaaaa!!!
Ahir el Barça va patir l'enèssim atracament arbitral al camp del Girona. En un mal partit dels blaugranes, i amb empat al marcador, en el minut 86 l'àrbitre va ignorar una falta claríssima per una trepitjada del jugador local Echeverri al defensa Koundé, que va quedar estirat al terra, i va concedir el gol als local. El més greu de tot no és que l'àrbitre no xiulés la falta (sempre podrà dir que no la va veure tot i que tots els culers sabem que no és cert), sinó que l'àrbitre del VAR no avisés l'àrbitre (Soto "Atraco" Grado) de la infracció al veure-ho repetit a les pantalles. Un autèntic atracament premeditat en l'objectiu de fer campió el club-estat, és a dir, el Real Madrid.
Són tants els errors arbitrals que han perjudicat al Barça aquesta temporada... És tan evident que la consigna és que el Barça no torni a guanyar la lliga... Si jo fos l'entrenador o el President del Barça ja hauria abandonat algun camp fa temps. Que sempre s¡equivoquin a favor del R. Madrid i en contra del Barça només té una explicació, i és ben coneguda. El club-estat ha de guanyar la lliga pel civil o pel criminal.
Ja se la poden confitar aquesta puta merda de lliga espanyola corrupta.
Ahir vaig estrenar la temporada de calçots amb una colla d'amics a Vacarisses. Havia de ser a l'hort de l'avi a Viladecavalls però les fortes pluges de les darreres setmanes han deixat el terreny enfangat i la llenya molla, així que vam fer el pla b.
Gran jornada assolellada, en bona companyia, i amb molt de fato. No es pot demanar més. N'hi haurà alguna més abans que acabi la temporada de calçots? Qui lo sa!
La xocolata estava molt calenta,
de tan calenta la boca em vaig cremar !
Sabeu per què ? sabeu per què ?
Sabeu per què em vaig cremar ?
Sabeu per què? sabeu per què ?
Sabeu per què em vaig cremar ?
Per què ?
Perquè...
La xocolata estava molt calenta,
de tant calenta el nas em vaig cremar !
(Cançó popular infantil del grup La Guardiola Groga).
