Ha acabat el Mundial de futbol i malauradament ja guanyat la selecció espanyola, amb més de la meitat dels jugadors d'origen català i basc. Està clar que mai permetran que les nostres nacions puguin competir internacionalment de manera oficial, ja que les seleccions espanyoles perdrien moltíssim potencial, i perquè ells manen a les colònies i decideixen.
Davant d'aquesta negativa, només en queda desitjar que Espanya perdi sempre, i dir "Puta Espanya"!
Fa 50 anys La Trinca ja en portaven sis de trajectòria, i aquell any van publicar el disc Opus 10. Entre els temes destacats va fer fortuna aquest de "La faixa", una divertida però indissimulada crítica a l'estat feixista espanyol.
Avui que milers de persones celebren la classificació d'Espanya per a la final del Mundial de futbol, m'ha vingut de gust recordar allò que La Trinca va cantar amb tanta gràcia i que 50 anys després encara veiem que no ha canviat. Han canviat cares i noms, però igualment baixistes!
Per cert, que fa una dies es va homenatjar el trinco Toni Cruz al festival Canet Rock, un any després del seu traspàs.
Portem tot just una setmana de Tour de França i sembla que el resultat final està dat i beneït després de l'exhibició de força de l'eslovè Tadej Pogacar a l'etapa d'abans-d'ahir pujant, i baixant, el mític Tourmalet, als Pirineus.
Sí en els darrers sis quilòmetres d'ascens va poder treure un minut i mig al danès Jonas Vingegaard, màxim aspirant al destronar l'eslovè, en el descens i els escassos vint quilòmetres fins la línia de meta encara li va treure un minut i mig més.
Així doncs, que sembla que el que queda de competició serà un passeig militar per a Pogacar, que a més a més té un equipàs de luxe per ajudar-lo. Molt millor que el del danès.
Bé, haurem d'esperar un mal dia de Pogacar, que se li faci llarga la cursa, o una millora notable de Vingegaard per animar-nos una miqueta i poder seguir les curses amb una mica d'emoció.
Acabat de sortir del forn el segon senzill dels Revolt, la nova banda de rock ballable del meu germà Carles, que hi canta.
El videoclip està força aconseguit tot i que segur que està fet amb una sabata i una espardenya, haha.
Gaudiu, canteu, balleu, i compartiu!
Ahir va començar a Barcelona la 113a edició del Tour de França, la prova ciclista més important al calendari. Enguany acabarà, com sempre, a Paris el 24/7.
És la primera vegada en la història que la sortida es fa a Barcelona, amb la contrarellotge per equips pels carrers de la ciutat. Diuen que més de 10 milions d'euros s'ha gastat el consistori barceloní per tenir la sortida de la prova.
Personalment, m'encanta el ciclisme, i acostumo a seguir aquesta competició amb interès (vaja, les etapes de muntanya sobretot), però no m'agrada que es malgastin diners que són molt necessària per a altres qüestions més importants.
I que a sobre sigui un govern socialista qui es vulgui marcar el tanto i penjar medalles, encara rebenta més. Per no parlar de l'escassa projecció de la catalanitat del país.
Futbol, futbol, futbol... Això cantaven els Mano Negra l'any 1994 a l'àlbum Casa Babylon, darrer àlbum d'estudi de la banda poc abans de la ruptura. Potser el seu millor disc, tot i que en tenen de molt bons.
Aleshores dedicaven el tema al malaguanyat Diego Armando Maradona, que aquell any era sancionat i exclòs del Mundial dels EEUU per dopatge.
Segurament avui dia els Mano Negra dedicarien alguna cançó al mes gran de tots els temps, Leo Messi, argentí com Maradona, i que està disputant el Mundial coorganitzat pels EEUU, Canadà i Mèxic.
Per pura casualitat, avui que es compleixen 36 anys de la mort de Manuel de Pedrolo, m'he acabat de llegir una de les seves millors novel·les, La Terra Prohibida (1957), un retrat de la resistència catalanista durant la guerra i la postguerra.
Pedrolo és un dels autors més prolífics i reputats de les lletres catalanes, i va cultivar tot tipus de tipologia textual: poesia, teatre, novel·la, assaig, textos periodístics...
Si Pedrolo no és més conegut a nivell internacional és degut, bàsicament, al seu independentisme militant i irredempt.
La nit de Sant Joan
coca, cava i petards.
Flames il·luminant
els Països Catalans.
Canalla amunt i avall
omplen places i carrers,
porten metxes fumejant
per repartir espetecs.
I a la plaça principal
petits i grans
canten i ballen.
La revetlla ha començat!
Dissabte passat vaig anar a veure un dels grups històrics de l'inici de del punk a Anglaterra, els The Adicts. Una banda que porta més de 50 anys als escenaris i que sembla que finalment s'acomiaden definitivament amb una darrera gira.
Amb una estètica molt de La Taronja Mecànica, fan un punk accelerat i de bona factura. Actualment són sis músics en escena, amb un corista inclòs.
Aquest tema és un dels seus principals himnes i penúltim tema al concert de dissabte, i el van publicar l'any 1981 inclòs a l'àlbum "Songs of Praise".
El dissabte passat vaig visitar el cap i casal per anar de concert i a una trobada d'amants de la cervesa artesanal. Vaig baixar en moto, ja arreglada després d'una avaria tornant de Sant Cugat, amb el Miki, que em va dur al nou local de l'agrupació d'amants de la cervesa artesanal a una nau de Can Batlló, al barri de La Bordeta tocant a Sants, molt a prop de la Plaça Cerdà i a tocar de la Gran Via.
Em va flipar conèixer aquesta zona barcelonina, desconeguda fins ara. Es tracta d'unes antigues naus industrials de finals del segle XIX, que van passar a mans de l'ajuntament i que estaven sense ús des de feia anys. Finalment la tossuderia de la gent del barri va fer que l'ajuntament es veiés forçat a cedir alguns espais al col·lectiu/cooperativa de Can Batlló que gestiona l'espai des de l'any 2011. Actualment hi conviuen diferents col·lectius artístics, microempreses, una escola, tallers...
Sortint de la trobada cervesera vam anar directes cap a la sala Paral·lel 62, a l'avinguda de nom homònim, a veure el concert de la gira de comiat dels anglesos The Adicts, originals del 1975. Un concert que va omplir la sala de gom a gom i que va fer suar la cansalada al personal.
PORC.
Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m’engreixo com un garrí,
--allò que passa.
Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.
Ja tothom parla de Sant Martí!
(del poemari Bestiari, 1937).
Una de les bandes més veteranes de l'escena metal-punk-hardcore del País Basc són els vitorians Soziedad Alkohólica, nascuda l'any 1988. Fa dos dissabtes van tocar al festival Ska-punk de Tàrrega i van tornar a tocar la majoria dels seus himnes immortals. Una de les meves bandes favorites d'estil metal·lero i de les que he seguit des que vaig començar a anar de concerts.
"En tu puta cara voy a vomitar..."
El Barça d'handbol va tancar diumenge una temporada perfecte amb l'obtenció del principal títol de clubs, la Champions League, a l'imposar-se en la final de Colònia al Fuchse Berlin (37-34), sumant la 13a copa d'Europa de l'equip, i la 50a del club en el conjunt d'esports professionals.
Malgrat haver tingut la baixa d'alguns dels jugadors importants la temporada passada, el Barça ha demostrat que continua tenint la millor plantilla d'Europa i una bona barreja de gent de la casa i dels millors estrangers. Malauradament, la propera temporada marxen alguns dels millors jugadors i peces clau aquesta temporada, com ara el porter Emil Nielsen o el central Domen Makuk, o el pivot Antonio Bazán.
Com a culer i català em va fer sentir orgull veure uns quants jugadors celebrant el títol a la pista amb la senyera. Fins i tot el nord-català Ludovic Fàbregas va demanar-ne una entre el públic per lluir-la.
Hem repetit un any més el cap de setmana de juny al Molí d'En Sala, a Monistrol de Calders (El Moianès). Hem estat de sort perquè hem tingut molt sol, caloreta durant el dia, i fresca per la nit, amb la qual cosa venia de gust banyar-se a la bassa i es dormia de conya. I entre banyet i banyet, brasa, sardines, carn, truita de patates, amanides, arrosset, vi, cervesa, vermut, gintònic, pipes... i alguna picada d'algun animal més gros que un mosquit.
Ahir va arrencar a Ciutat de Mèxic, amb l'enfrontament entre Mèxic i Sud-àfrica (2-0), el Mundial de futbol organitzat per Mèxic, els EEUU i Canadà, i que s'allargarà fins al 19 de juliol. 42 seleccions es disputaran la copa, i una edició més no hi haurà la selecció de Catalunya pel boicot espanyol.
Així que l'interès que em desperta aquest campionat és gairebé nul. L'únic que em genera cert interès és veure quan i qui eliminara el combinat espanyol. Els catalans anem amb Catalunya i amb els rivals d'Espanya. Tant de bo els eliminin ràpid i que no es lesioni cap jugador del Barça perquè puguin començar la propera temporada al cent per cent.
I si he de triar alguna de les seleccions que participen al Mundial, em quedaria amb Escòcia, Bòsnia i Hercegovina, o el Marroc.
Ahir es va celebrar a Barcelona l'acte d'inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família, la torre central i més alta (172'5 m.) de la faraònica catedral, la més alta del món, dissenyada per l'arquitecte Antoni Gaudí, del qual ahir també es commemoraven 100 anys de la seva mort, tràgicament atropellat per un tramvia al Passeig de Gràcia.
Malauradament, al ser una nació ocupada pels castellans, l'acte ha tingut un marcat to espanyolista, amb visita Papal i dels monarques inclosa, i s'ha intentat tapar el màxim possible la radical catalanitat del geni i de la seva obra. Fins i tot han arribat a censurar la presència de banderes estelades a prop del recinte, així com l'actuació d'un cor de prop de 600 cantaires als que van fer fora de l'acte on havien de participar després d'assabentar-se que tenien previst cantar Els Segadors al final de l'actuació i fora de guió, i que van ser encapsulats i retinguts pels mossos en un carrer adjacent.
Segur que el bo d'en Gaudí, si fos viu, seria el primer a negar-se a participar d'aquest acte que ha volgut convertir un patrimoni català en espanyol.
Una de les bandes d'Early reggae més longeves són els jamaicans The Pioneers, fundats l'any 1962 amb un trio vocal i que en l'actualitat continua actuant a escenaris d'arreu del món amb dos cantants. El cap de setmana passat van passar per l'escenari del festival Ska-Punk de Tàrrega.
Un dels seus temes més populars és aquest Reggae Fever inclòs a l'àlbum Roll On Muddy River de l'any 1977.
Em sembla lamentable que el govern català i el de la ciutat de Barcelona es gastin una burrada de calés en la recepció i actes del Papa Lleó XIV, agafa un cagarro i esmorza, en terres catalanes. A banda de rebre el màxim representant de l'església catòlica amb tots els honors, quan se suposa que som un estat laic. No sé quina opinió tindrien els catòlics nostrats si en comptes del Papa de Roma es convidés amb la mateixa pompa l'Imam de la Meca o què sé jo.
L'arribada del Papa ha servit als sociates per espolsar-se una mica la pressió (mediàtica si més no) de la comunitat educativa que avui també ens hem manifestat massivament a Barcelona en una nova jornada de vaga.
A banda, que em repulsa bastant veure els fidels catòlics ultres anant a rebre sa santedat. La majoria acostumen a ser espanyolistes d'extrema dreta. Llàstima que la República va durar poc temps, perquè avui podríem ser una societat culta i autènticament laica, en comptes d'ignorant, inculta, i governada per polítics que creuen en la màgia i els mites.
Aquest cap de setmana he tornat a anar de festival musical, tres anys i mig després del darrer (el Pintor Rock al Morell), a l'Ska-Punk de Tàrrega. Dos dies de música ska i punk (divendres ska i dissabte punk) i trobades amb amics, coneguts i saludats.
Entre els grups que més m'interessaven hi havia els amics d'Skaparàpid, de València, i també altres com el jamaicà de 80 anys Roy Ellis, Juantxo Skalari, Sociedad Alkohólica, Non Servium, o els també jamaicans The Pioneers.
Afortunadament la climatologia ha estat força benèvola més enllà del sol de justícia al migdia i tarda, i el vent fred dels vespres. Però no ha fet temperatures excessivament altes, i hem pogut descansar bé per la nit dins de la furgoneta.
Malauradament, el festival ha acabat amb una mala notícia, després que un bon amic hagi patit un ensurt important i hagi hagut de ser hospitalitzat. Afortunadament sembla que recupera bé.
No us sé dir quants anys feia (4 o 5) que no pujava a Berga per viure La Patum. Enguany ho he tornat a fer, amb el meu nebot Unai que també és un enamorat de la cultura popular i les diverses figures arreu del territori.
