Demà mani contra les retallades.

Demà dissabte al migdia hi ha convocada una manifestació per protestar contra les retallades que s'estan portant a terme en el sector públic i que estan afectant molt especialment als serveis educatiu i sanitari. Ahir mateix es va fer oficial al sortir publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l'ordre de la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, d'un "pla de contenció" pel propers quatre anys, per contenir l'augment de despesses de personal docent i garantir l'escolarització dels nivells educatius gratuïts.

Potser va sent hora que els sindicats comencin a plantejar-se noves estratègies de protesta i lluita contra les males polítiques dels nostres governants, perquè no pot ser que se'ns convoqui a una manifestació o concentració per protestar per mil i un motius, cada dos per tres, i sense obtenir resultats gaire favorables. Em sembla que en els darrers 3 anys he anat a quatre o cinc manifestacions per queixar-me de tot tipus d'atacs a l'educació pública, i en cap cas ha estat per reclamar millores salarials. Contra la LEC, contra la política educativa de l'Ernest Maragall, contra les retallades de sou, contra les retallades de pressupostos... Cal començar a plantejar noves formes de protesta? Segur que hi ha altres maneres de donar pel sac, que no sigui manifestar-nos al carrer un cop cada quatre mesos (amb el perjudici pel sou que això comporta), sense cap perjudici destacable per l'administració ni la resta de la societat.

Tant de bo, l'endemà de la manifestació de demà dissabte els governants decidisin fer marxa enrera i aturessin les retallades anunciades, però molt em temo que això no passarà, i el fet que surtin al carrer milers, desenes de milers, o centenars de milers de persones (sempre podran dir que erem quatre gats) no influirà gens en les decisions finals dels que manen. Calen altres gestos que vagin més enllà de la pataleta en forma de crits i pancartes. Quan el Departament d'Educació va decidir treure la jornada intensiva, molts mestres dins dels claustres escolars vam decidir deixar de fer colònies amb els nens. Aquesta decisió va fer canviar d'idea al Conseller Maragall al cap de poc temps. Era una proposta que realment afectava a molta gent. Als pares que veien com els seus fillets es quedaven sense les meravelloses colònies; les cases de colònies, albergs, etc.; les companyies d'autobusos; el món del lleure infantil, monitors, cuiners, etc.

Jo aposto per pensar noves mesures de pressió, i no cremar al col·lectiu de mestres amb manifestacions d'un dia cada quatre mesos que no serveixen per res. Hi ha moltes possibilitats d'acció i només cal movilitzar al col·lectiu per tenir èxit. Aquesta movilització depén en gran mesura dels sindicats, i de la seva capacitat d'actuar units. A veure si espabilen abans que sigui encara pitjor.

El "temazo" del dimecres. "I'll join you later - La Thorpe Brass"

El passat dissabte va tornar a tocar en directe després vuit anys d'inactivitat la mítica banda de latin-soul i ska tarragonina "La Thorpe Brass", un grup amb un directe molt ballable i intens, sobretot amb el seu cantant que està com una cabra i és un espectacle dalt de l'escenari.

Seguiré les passes de La Thorpe en aquest retorn (no sé si per llarg o per uns quants "bolos" només) i espero poder-los veure en algun concert. Segur que per Tarragona, Valls, Reus i rodalies se'ls podrà veure aquest estiu, ja que són les seves places principals. 

Si us assabenteu d'un concert i podeu anar-hi, no dubteu ni un segon. Segur que ho passareu bé. Ja us puc anunciar el del proper dissabte 14 de maig a l'antiga Tabacalera de Tarragona.

El fons de competitivitat i la mare que els va parir.

Aquesta tarda els botiflers dels socialistes que viuen a Catalunya però treballen a Madrid, és a dir, els representants polítics del PSC-PSOE al congrés dels diputats, votaran en contra de que l'estat espanyol pagui els 1.450 milions d'euros que deu a Catalunya del fons de competitivitat. Segons ha dit el portaveu dels socialistes catalans, la millor opció per als interessos catalans és "col·laborar plegats amb el govern espanyol"... JAJAJAJAJAJAJA

Vaja, com sempre, els sociates es baixen els pantalons davant dels qui manen de debò des de Madrid. No vagi a ser que s'enfadin i acabin fent neteja al partit a Catalunya i uns quants es quedin sense la moma que tenen actualment. És tan fàcil fer declaracions de bones intencions aquí i després acabar fent el que volen a Madrid... Que no ens prenguin més el pel i que no es facin passar pel que no són. Si la seva principal preocupació és el govern d'Espanya i els resultats de les properes eleccions generals, doncs que siguin clars i valents i ho diguin obertament. Segur que no perdran tants vots com s'imaginen a Catalunya.

Com a mínim, i afortunadament per a tots, en la campanya per les municipals els sociates ens han estalviat l'espectacle lamentable d'haver d'empasar-nos les declaracions de les patums del PSOE, que venen de Madrid amb falses promeses i glosses d'amor a Catalunya, que queden com sempre en simple xerrameca. Per sort els Zapatero, Rubalcaba, Chacón, Salgado, Bono, i demés, no han aparegut per les nostres contrades fent discursets de bones intencions i de gratitud amb Catalunya, i això sí que és d'agraïr.

Potser arribarà un dia, que Catalunya estarà tan malament (sí, sí, més encara), que algun socialista començarà a replantejar-se això de dependre de Madrid, i dels seus interessos polítics (i econòmics), i decidirà agafar les regnes del partit i plantar cara als qui actualment dominen el "cotarro". Segurament aquest valent no serà cap dels qui dirigeixen actualment la nau socialista, ja que aquests no diran ni ase ni bèstia per por de perdre la posició (poder) que ostenten.

Està clar que amb aquest PSC, els catalans estem condemnats a viure sotmesos als interessos de Madrid i a haver d'empassar amb el que es decideix allà. La disciplina de vot dels diputats del PSC-PSOE al Parlament espanyol és la cosa més contradictòria que et puguis tirar a la cara, però ells tranquils, eh! Només ens queda l'esperança de confiar en un canvi de rumb dels socialistes catalans, i tant de bo el proper congrés que han de celebrar passades les eleccions municipals, serveixi perquè hi hagi una sacsejada important dins de l'organigrama socialista, i en la seva relació amb el PSOE.

Castells a Bangkok?

Ahir, després d'escoltar el concert de les "Gralles Grillades" dels Minyons al nostre local, amb motiu de la Fira Modernista, vaig saber a través de la Núria Serra d'aquesta activitat acrobàtica a Bangkok. Quan m'ho explicava no m'ho acabava de creure, però ho vaig buscar a "youtube" i és una passada. Veig que això de pujar els uns sobre els altres és més universal del que ens pensàvem. A veure quina serà la primera colla a establir relacions amb els tailandesos... fem apostes?

Un pas endavant.

Ahir, tot i l'amenaça de pluja, i els ruixats de darrera hora, els Minyons vam poder actuar en el marc de la Fira Modernista. Va ser una actuació àgil i concorreguda, i ens va servir per donar un passet més en la cursa contrarellotge per la Festa Major, on voldríem superar els registres de l'any passat (4d9f, 2d9fm, 3d9f c., pd6) i, perquè no (em pregunto jo), plantejar-nos el monstre dels monstres, el 3d10fm. Ahir vam arrencar amb un paradet 4d8, i a segona ronda vam encarar l'estrena de la temporada, el 2d8f, que vaig fer de contrafort a terra i que només vaig patir un momentet a la baixada de l'acotxadora, tot i que no sé si allà dalt va anar molt mogut o no. De tercer castell vam fer un 3d8 com "unes cuixes" i vam acabar amb la cirereta del pilar de 6, el millor de la temporada, tot i que encara ha de millorar...

Després de tota la polèmica suscitada els darrers dies per l'actuació castellera a la Fira, ja vaig dir que em semblava més una rabieta de l'altra colla de la ciutat que no pas un conflicte a dues bandes. La tonteria aquesta que a la Fira els grups participants haurien d'actuar vestits d'època i a la manera antiga, només la devien complir ells, ja que ahir vaig comprovar com la resta de grups participants no havien variat el seu vestuari ni els seus balls per l'ocasió. Ni els del drac, ni els bastoners, ni els geganters... potser vam ser els Minyons, amb la carrossa plena de canalla disfressada d'època al llarg de la cercavila, i amb els mocadors de la Fira i algunes faixes de colors durant l'actuació, els més modernistes de tots!

Per altra banda, ahir, després de l'actuació vam celebrar al local de la colla el 50è aniversari d'un bon amic, i gran persona, tot i que no crec que superi el metre seixanta, l'Enric Cardús. Un gran minyó que porta prop de trenta anys a la colla, si no més, i que encara avui continua parant la gran majoria dels castells de la colla a baixos. Ja siguin de set, de vuit, de nou, o de deu pisos. Un puntal per la colla, amb tots els ets i uts. I d'aquells minyons anònims, que no apareixen a les fotos, ni són entrevistats a les ràdios o la tele. Si no fos perquè a més de ser un casteller aplicat, també ha estat tresorer i President de la colla, hi hauria molts que ni el coneixerien, tot i les seves fites castelleres. Un autèntic crack dins del món dels castells, molt per sobre de molts altres que es creuen que ho són (cracks) pel sol fet de sortir a la foto.

Suposo que l'Enric devia estar ben cofoi de trobar-se a tanta gent que el volgués felicitar ahir a la festa. Família, amics, i un bon grapat de minyons. Gent de tota les edats, ja que l'Enric és una persona que es relaciona amb tothom sense problemes. Portin corbata o cresta. I després del pilar de 4 que va parar a segons amb el seu fill Tomàs al terç, crec que els de la tècnica haurien de començar a valorar la possibilitat de començar a pujar de pis a l'Enric...

Milà, maig del 2004

L'Actuació castellera de la Fira Modernista.

Finalment, sembla ser que els de l'Ajuntament han entrat en raó i han permès als Minyons realitzar una actuació castellera de nivell dins dels actes de celebració de la Fira Modernista. Serà aquest dissabte a les 19 h. a la plaça vella. Un horari perfecte perquè la plaça s'ompli per gaudir de l'espectacle (a més, el Barça no juga fins diumenge, així que la gent no fugirà corrent per arribar a temps al davant de la tele). De fet, l'any passat l'actuació va registrar un gran ambient i força expectació.

A darrera hora, l'altra colla de la ciutat ha decidit no participar ni a l'actuació, ni al cercavila anterior. Podeu llegir aquí les seves raons. Resumint, ells creuen que a la Fira Modernista no s'haurien de fer grans castells, sinó més aviat teatre modernista. El perquè ho volen així no ho acabo d'entendre. No és compatible, doncs, una cosa i l'altra? No es pot participar a una cercavila disfressats d'època i acabar a la Plaça Vella amb una bona exhibició castellera? No és millor per la Fira que hi hagi grans castells com a element d'atracció, a més de la resta d'actes?

Aquesta rabieta final dels blauturquesa no s'acaba d'entendre. A veure, ¿què collons volen realment: evitar que els Minyons ens poguem plantejar grans castells per la Fira, i que els poguem deixar en evidència, o poder actuar com ho havien fet els darrers anys? Perquè em sembla a mi que això darrer no els hi ho empedeix ningú, no? Els Minyons no ens queixarem si els pastelerus es dediquen a muntar castellets a l'antiga, amb les calces de l'avi, al nostre costat. Fins i tot, si com fa cent anys, no permeten participar a les dones, ni fer servir cascos a la canalla.

En fi, no puc dir que sigui una llàstima el fet que l'altra colla de la ciutat hagi decidit fer boicot a la Fira, tot i que mai està de més algun cordonet més a les pinyes, però em sembla que als pastelerus els aniria bé replantejar la seva posició immovilista pel seu propi interès i pel bé dels castells a la ciutat.

Grallers dels Minyons de Terrassa al vermut musical de la darrera Fira Modernista.

La mort d'un excombatent de la primera guerra mundial.

Fa uns dies vaig acabar de llegir, amb més pena que glòria, el darrer llibre escrit per l'autor gal·lès de best-sellers Ken Follet, "La caiguda dels gegants", ambientada en els anys de la primera guerra mundial. Ho explico avui, uns dies després d'acabada la lectura, perquè ha aparegut al diari la notícia de la mort del darrer combatent supervivent. Es tracta d'un australià d'origen anglès que es va enrolar a la marina britànica amb tan sols 14 anyets.

Llegint la notícia, m'ha vingut a la memòria la història d'aquella noia holandesa a qui les autoritats del seu país van prohibir que marxés sola a fer la volta al món en un vaixell, tot i que tenia el consentiment del seu progenitor. Com han canviat els temps. Fa cent anys, es permetia a un adolescent de 14 anys d'enrolar-se a la marina per anar a combatre a la guerra, i en canvi, al segle 21 no es permet a una adolescent iniciar un viatge de plaer pel món, tot i el consentiment patern...

Pel que fa a la novel·la que comentava, es tracta d'un volum de més de mil pàgines on es barregen fets històrics amb les aventures i desventures d'un grapat de personatges de diferents nacionalitats que es van interrelacionant com per art de màgia, i a través d'aquests l'autor ens narra els principals esdeveniments durant aquest període, tant pel que fa a la pròpia guerra com als canvis polítics, econòmics i socials en els diversos països involucrats (Alamània, Anglaterra, Estats Units, França i Rússia, principalment) i el desenvolupament dels fets fins a la resolució final. Pel mig, i per tal d'entretindre al lector, l'autor s'inventa relacions amoroses, embarassos desitjats i no desitjats, drames familiars, viatges, lluites polítiques, crims, etc.

Diuen que aquella guerra va suposar la mort de prop de 10 milions de persones, a part dels ferits i damnificats per altres causes. Els alemanys, perdedors d'aquesta guerra van haver de pagar grans quantitats de diners com a compensació, però tot i així, sembla que no van aprendre dels errors, ja que un parell de dècades després van tornar a la càrrega... Ja ho diuen que l'home és l'únic ésser viu que és capaç d'entrebancar-se dues vegades amb la mateixa pedra!