Els Pastorets de Terrassa.

Ahir vaig acompanyar els meus nebots a veure la darrera funció de la temporada dels Pastorets del Centre Social Catòlic (CSC) al teatre Principal de Terrassa. És certament emocionant constatar que encara queda un bon grapat de gent que dedica part de la seva vida a mantenir vives unes tradicions, i a entretenir al personal, sense obtenir-ne res a canvi, solament l'aplaudiment final dels espectadors i les rialles i emocions que es provoquen al llarg de l'obra.

Els prop de cinquanta actors que surten a escena en aquesta obra no veuen ni un cèntim per la seva "feina", i a ben segur que han hagut de fer uns assaigs previs que tampoc han cobrat. El CSC porta prop de cent anys muntant aquest espectacle a la ciutat, i cal reconèixer'ls la bona feina i el gran èxit d'espectadors any rere any. Enguany, en les cinc funcions que han dut a terme, han passat pel teatre Principal més de 2.500 persones, que tractant-se de teatre amateur, no està gens malament... ja ho voldrien moltes companyies professionals aquestes xifres d'assistència.

En aquesta societat moderna en que vivim, cada dia costa més trobar gent que faci quelcom pels demés sense ànim de lucre, i tot i que el CSC guanyi uns calerons gràcies als Pastorets (que a ben segur serviran per finançar l'entitat que bona falta els deu fer), estic convençut que si haguessin de pagar sous a cada un dels actors, tècnics, i col·laboradors varis, aquest projecte fora del tot impossible de dur a la pràctica. No crec que Els Pastorets sobrevisquessin sense aquest esperit amateur de manteniment de les tradicions.

Per cert, no deixa de ser curiós que un espectacle de prop de tres hores de durada, pugui mantenir l'atenció constant d'un nombrós grup d'infants. Després diuen que els infants d'avui en dia no tenen la capacitat de concentració a l'escola com els d'abans. O els nens de les escoles on he treballat no van al teatre, o bé això de les hiperactivitats i les manques d'atenció és un invent per vendre pastilles...

Comprar pot esperar...

Avui, a la secció econòmica d'El Periódico, apareix la notícia dels "problemes" de la banca espanyola per vendre l'estoc d'habitatges que tenen acumulats. Aquesta progressiva acumulació d'estocs per part de la banca està estretament relacionada amb la crisi econòmica actual, ja que a l'entrada de noves promocions acabades i difícils de vendre, cal sumar l'entrada d'habitatges per via desnonament. I si a tot això li sumem les dificultats per accedir al crèdit dels que voldrien comprar, és ben normal que no es venguin pisos.

Segons les dades extretes del reportatge esmentat, a Espanya es venen uns 300.000 pisos l'any, i el parc d'habitatges buits arriba a 1.000.000. Això significa que, com a mínim, haurien de passar tres o quatre anys per vendre tot l'estoc acumulat, si no es construís res més en tot aquest temps, cosa improbable si es pretén no arruïnar del tot al sector de la construcció. També existeix la possibilitat que els bancs alleugerissin les seves finances posant part dels seus estocs immobiliaris en el mercat del lloguer...

D'una manera o d'altra, el que sembla clar és que la banca espanyola haurà d'acabar cedint i baixant preus si vol treure's els estocs de sobre. A no ser que l'estat aposti per continuar injectant diners públics als bancs per tal que aquests puguin anar subsistint sense necessitat de "malvendre" i deixant de guanyar molts més diners amb tots aquests estocs d'habitatges.

Crec que hauríem d'exigir als governants que deixin de finançar a aquells que ens han portat a aquesta crisi i que els forcin a autofinançar-se venent els seus estocs d'habitatge a preus justos. Segurament d'aquesta manera es tornaria a activar el sector immobiliari, i a la vegada el financer. El millor d'aquesta crisi, és que s'acabarà regulant el preu de l'habitatge que s'havia disparat de forma indecent els darrers anys, i tornarem a pagar un preu just, que segons diuen, no hauria de passar d'un 30% del sou d'una persona.

Mentrestant, continuarem esperant i veient com baixen els preus. Per molt que s'entestin en vendre'ns que la cosa ja s'està aturant, i que ja comença a ser hora d'anar comprant i tonteries per l'estil... Vaja, sense ser economista ni res per l'estil, calculo que encara queden uns quants anyets de baixada per arribar al preu just de l'habitatge.

Ni blanc ni negre, ni rosa.

Vull dedicar aquesta entrada als amics que gaudeixen i/o pateixen de la vida en parella, i especialment a aquells que han viscut canvis importants en les seves vides degut a separacions i/o a l'inici de noves relacions. Ahir, precisament, debatia amb uns amics les avantatges i desaventatges de la vida de parella, i evidentment, no vam arribar a entendre'ns. Hi ha qui pensa que l'ésser humà està predestinat a viure en parella (amb una parella). Jo més aviat crec que això és un invent de la societat moderna i del cristianisme. També considero que Walt Disney ha fet molt de mal. I per últim, com creia el psicòleg Erich Fromm, la societat capitalista i l'ideal de l'amor que ens han venut són termes contraposats.

En tot cas, continuo obert a propostes i no em tanco en banda. Siusplau, abstenir-se les espanyolistes, les anti-futbol, les consumistes, les mega-pijes, les mega-hippies, les apalancades, les emmarades, les fumadores, aturades de llarga durada, estudiants de perruqueria i estètica, propietàries de gossos, gordes i lletges, votants del PP o del PSOE (bé aquest grup ja entra en el de les espanyolistes), i les interrogadores en general.

Apa, amor i felicitat per a tots/es!

El "temazo" del dimecres. Toreros muertos - "Mi agüita amarilla"

Sembla ser que aquests primers dies de l'any, els mitjans de comunicació no tenen gaire material pel seu negoci i han de recórrer a velles polèmiques més suades que l'entrecuix de Lucía Lapiedra. Ara tornen a atacar amb el tema de les pixades a la via pública, i ja tenim a tots els noticiaris, diaris i tertulians radiofònics debaten l'assumpte com si realment fos un tema de gran preocupació per la resta dels mortals. Jo fa uns quants dies que no puc dormir pensant-hi. A veure si hi troben una solució ràpidament per acabar amb tant de patiment.

Fa uns quants anys, més de vint-i-cinc concretament, els "Toreros muertos" de Pablo Carbonell ja mostraven la seva preocupació pel tema aquest de les miccions, i ho feien amb aquest tema tan "àcid".

Estic desolat. Entrades exhaurides pel concert de Montserrat Caballé.

Aquest vespre la GRAN Diva catalana, Montserrat Caballé, oferirà un recital commemoratiu al GRAN Teatre del Liceu de Barcelona amb motiu dels 50 anys del seu primer recital en aquest mateix recinte. Bé, el mateix exactament no, ja que fa uns anys es va cremar completament i el van haver de reconstruir.

M'estranya que la televisió pública catalana no ofereixi el recital d'aquest vespre en directe, ja que són milers, milions de catalans amants de la lírica i fervents seguidors de la GRAN Diva. Quants milions de persones s'han emocionat escoltant les Àries, els duets o les Sarsueles d'aquesta GRAN artista ja sigui des de les butaques del Liceu, a Perelada, o al Palau de la Música Catalana.

Ella ha aconseguit enGRANdir les masses seguidores del "Bel Canto" apropant aquest bell art a tots els catalans i part de la resta del món. És una de les icones més potents de la catalanitat juntament amb el FC Barcelona, i al igual que el Barça, ha obtingut nombrosos premis i condecoracions tant a nivell català com internacional.

Petits i GRANs, joves i vells, rics i pobres, solters i casats... la figura de la GRAN Diva ha traspassat fronteres i barreres generacionals, socio-econòmiques o culturals. Avui, el GRAN teatre del Liceu ajuntarà des del President de la Generalitat, Artur Mas, a gitanos de la Mina, jugadors professionals de futbol, o toreros. Des de banquers a policies. Des de cambrers a metges.

Malauradament, jo m'he despertat tard i ja no seré a temps per aconseguir una de les preuades entrades pel recital. Potser amb una mica de sort, la GRAN Montserrat Caballé vingui a actuar al Teatre Principal de la ciutat un dia d'aquests, o al Centre Cultural d'UNNIM on s'hi aplega gran varietat de ciutadans per veure dansa o música clàssica.

Els catalans t'estimem, Montserrat!

Visca Montserrat Caballé!!!

Què li demano al nou any.

Enceto un nou any al meu bloc personal, amb la mateixa motivació i ganes d'escriure amb que el vaig iniciar però amb la incògnita de si continuaré tenint coses a dir, o si em repetiré més que l'all. En tot cas, espero continuar gaudint del fet d'escriure i que aquells que em seguiu de tant en tant, sovint, o en comptades ocasions, gaudiu d'una estoneta de lectura i reflexió, d'un descobriment musical o de qualsevol altre cosa que us entretingui una estoneta.

Per començar el nou any del bloc, vull fer unes quantes demandes pel nou any:

- Continuar treballant del que treballo, és a dir, de mestre d'Educació Física.

- No perdre gaire poder adquisitiu a poder ser (tot i que em conformo bastant amb la primera demanda).

- Continuar gaudint de la pràctica esportiva com fins ara.

- Un castell inèdit pels Minyons i/o descarregar-ne algun no descarregat.

- Continuar gaudint amb el Barça (de futbol, bàsquet, handbol, futbol-sala...).

- Un viatge a Indonèsia.

- Continuar veient de prop el creixement dels meus nebots.

- Tornar a veure en directe a la Fanfare Ciocarlia, veure a la Non Smoking Orquestra d'Emir Kusturika per primera vegada, i un concert conjunt del Serrat i el Llach.

- Mantenir les actuals relacions d'amistat i a poder ser, estrènyer-les.

- Veure més notícies positives que negatives als telenotícies.

- Llegir-me la nova novel·la de Jaume Cabré "Jo confesso".

- Avançar cap a la Independència i que els catalans aconseguim el concert econòmic.

- sentir més el català per tot arreu (dels Països Catalans).

- veure a la presó a tots els corruptes, mafiosos, i aprofitats.

- que desaparegui el Concurs de Castells de Tarragona.

- un mini-portàtil per connectar-me a internet des de qualsevol lloc del món.

- l'inici d'una revolució pedagògica.

12 raons per acabar l'any feliç.

Darrer dia del 2011, i avui estic feliç. Vaja, vorejant l'eufòria. Espero allargar aquest estat d'ànim el màxim possible, però soc conscient que tot el que puja baixa. Ara us donaré 12 raons que em provoquen aquest estat anímic tan intens i agradable:

1- estar de vacances.
2- despertar-te en un dia de sol radiant, ni amb fred ni amb calor, quan el cervell ja n'ha tingut prou de descans.
3- esmorzar un cafè amb llet i un crossant de xocolata al forn del barri i que t'atenguin en català.
4- fer les darreres compres pel sopar de cap d'any sense preocupar-se pel seu cost.
5- nedar 50 piscines i ser l'últim client de l'any del club.
6- la posterior dutxa a pressió d'aigua calenta i després d'aigua freda.
7- dinar amb els pares.
8- acompanyar als meus cinc "solets" (Carla, Marçal, Noel, Unai i Elia) al saló Juguem i compartir la seva felicitat.
9- sopar amb un grapat de bons amics i celebrar el nou any.
10- punxar música que m'agrada i fer ballar i gaudir a una colla d'amics al local dels Minyons.
11- agafar un bon pet.
12- acabar...