Les "7" diferències.

Aquestes dues fotografies mostren a escolars de dues escoles de Terrassa. Tot i que als governants de la nostra ciutat els agradi anomenar-la com "La ciutat de les persones", val a dir, que no totes les persones de Terrassa tenen les mateixes possibilitats per prosperar a la vida, per molts motius. Malgrat que encara hi hagi il·lusos que creguin en l'ascens social a partir de l'educació, i en l'utòpica "meritocràcia", la realitat del nostre sistema educatiu ens fa evident que en funció de la posició social que t'hagi tocat al néixer es podrà aspirar a escalar dins de la piràmide social, o t'hauràs de conformar amb "anar fent". 

Si us fixeu bé en les dues fotos, observareu que els nens d'una escola van tots ben uniformats a veure a l'alcalde, perquè els pares d'aquests nens no tenen cap problema per compra'ls-hi el xandall per educació física, ni els llibres, ni l'ordinador, ni res del que puguin necessitar per la seva formació. En canvi els altres nens és molt probable que vesteixin roba de segona mà, i que no es puguin permetre capricis com un llibre de lectura.

Suposo que també us haureu adonat que entre els alumnes de la primera foto, no es distingeixen alumnes d'altres cultures que no siguin la catalana, o l'espanyola en tot cas. A l'altre fotografia, només apareixen dos alumnes de cultura espanyola entre la resta, de cultures marroquina, romanesa, xinesa, senegalesa, equatoriana, colombiana... 

És possible que algun dels alumnes de la primera fotografia puguin aspirar algun dia a ocupar la butaca de l'alcalde al saló de plens de l'ajuntament. M'estranyaria molt, moltíssim, que algun dels nens i les nenes de la fotografia inferior aspirin mai a aquest càrrec.

Probablement, la majoria dels alumnes de la fotografia superior parlin dues o tres llengües (català, castellà i una mica d'anglès. L'anglès anirà una mica en funció de si els pares apunten al fill/a a una acadèmia privada d'idiomes). La majoria dels que apareixen a la fotografia inferior, parlen tres idiomes, i amb una mica de sort, acabaran xampurrejant també l'anglès, o aprenent-lo per necessitat.

M'atreveixo a pronosticar que més del 50% dels alumnes que porten el mateix xandall a la fotografia, acabaran fent (que no vol dir superant) estudis superiors (universitaris com a mínim). Dels altres, amb el que s'està retallant en educació amb l'excusa de la crisi, i els augments de les quotes universitàries, consideraria un èxit si tres o quatre d'ells acaben arribant a la universitat. I no vull dir amb això que ser universitari sigui l'únic camí per obrir-se pas en aquesta vida, però quin pare no voldria que el seu fill/a anés a la universitat?

A l'escola dels nens del xandall deu ser molt fàcil fer de mestre, i els conflictes deuen ser tan petits que a l'escola dels de sota aquests conflictes passarien desapercebuts. I no parlem dels conflictes i problemàtiques diverses que viuen/pateixen en el dia a dia a fora de l'escola els uns i els altres.

És molt probable que els nens de la foto superior tinguin pares advocats, empresaris, banquers, arquitectes, o metges. És molt probable que els pares dels nens de la foto inferior siguin escombriaires, perruquers, aturats, manobres, reponedors, caixeres...

I ara us deixo la pregunta. Quin són els nens de l'escola concertada i quins els de la pública? Si no ho teniu molt clar torneu-vos a mirar amb deteniment les dues fotografies.

Películ·les que fan reflexionar.

Fa uns dies vaig anar al cinema Catalunya, una joia de cinema a la ciutat de Terrassa on encara es pot gaudir de pel·lícules no pensades solament per un consum de masses, a veure la cinta canadenca "Profesor Lazhar", nominada als oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Val a dir, que tot i que l'argument de la pel·lícula s'aguanta amb pinces per la seva inverosimilitud, hi ha força aspectes que la fan interessant i que conviden a la reflexió. Si més no, per a un servidor que es dedica professionalment al mateix ofici que el protagonista de la història.

L'argument gira al voltant d'un exiliat algerià al Canadà que aconsegueix una lloc de mestre en una escola de primària de Mont-real com a conseqüència del suïcidi d'una jove mestra en estranyes circumstàncies. El fet que una mestra jove decideixi treure's la vida penjant-se pel coll dins de l'aula on treballa, ja és prou rocambolesc, però que una escola accepti a un mestre estranger que de fet no té ni el títol de mestre, ja ratlla l'absurditat...

Més enllà dels detalls argumentals més o menys creïbles, la cinta qüestiona una sèrie de valors del món educatiu d'avui en dia que em van fer meditar i em van confirmar algunes teories que fa anys que em volten pel cap. Com per exemple, que per ser un bon mestre no calen ni tres ni quatre anys d'estudis universitaris reglats. L'exemple del fals professor Lazhar, que resulta ser en realitat un antic treballador del sector de l'hosteleria i la restauració, però que sap connectar amb els seus alumnes i que té un bagatge cultural i una motivació suficients com per fer front a un grup d'alumnes encara en estat de xoc després de la mort de la seva exprofessora. Sempre he pensat que de les facultats de magisteri surten molts bons futurs mestres, però també molts que van triar l'educació com una bona sortida professional sense tenir cap de les qualitats imprescindibles per treballar amb grups de 25 o 30 alumnes.

Un altre escena de la pel·lícula que em va fer reflexionar, va ser quan el fals mestre dóna una clatellada a un alumne per haver llençat una bola de paper a un company. El senyor Lazhar reacciona impulsivament com hauria fet al seu país i com va aprendre a fer amb l'educació que va rebre ell. Després d'aquest incident, la directora li crida l'atenció i li recorda que al Canadà no està permès aquest tipus de càstig físic. El professor Lazhar es sorprèn i es defensa de l'acusació dient que ell no ha pegat a cap alumne, sense ser conscient que la directora es refereix al clatellot de no res. En aquesta escena, que es produeix dins de la sala de professors del centre, apareixen algunes companyes mestres defensant al senyor Lazhar i recordant els temps en que no passava res si s'havia d'"escarmentar" a un alumne conflictiu.

En els sis anys que porto dins de la professió, cada dia que passa tinc més clar que l'obediència i la disciplina escolars estan estretament lligades a la por i la coacció-repressió. Com és possible que fa trenta o quaranta anys els mestres fossin capaços de tenir a un grup de 40 alumnes quiets i callats? Molt fàcil: la por d'aquests alumnes a fer alguna indisciplina. Els alumnes de fa 30 o 40 anys sabien que una acció que no agradés a un mestre podia comportar accions gens agradables per l'infractor. Una clatellada, un cop de regle, un agenollament amb pesos als braços, etc., etc. Avui en dia ha marxat en gran mesura aquesta por de les aules, i controlar un grup de 25 o fins i tot menys alumnes, és un repte majúscul per a tot mestre. I si a sobre d'haver perdut l'"arma de control" infal·lible (la por) a la que la gran majoria dels mestres d'abans recorrien, els pares i mares dels alumnes, fan més cas als fills que als mestres quan hi ha algun conflicte, el mestre té la guerra perduda.

La tercera reflexió important a la que em va portar la pel·lícula és la relació que pot tenir un mestre amb els seus alumnes i els possibles perills que pot implicar, dins de la societat malalta en que vivim. Part de la trama de la pel·lícula gira al voltant del cas de la mestra que es suïcida i que acabem sabent que ho fa com a conseqüència de la denuncia d'uns pares perquè el su fill s'havia queixat que la mestra l'havia abraçat i fet un petó. És a dir, hem de renunciar els mestres a mostrar afecte als alumnes per la por a ser denunciats per familiars esquizofrènics? Val la pena ser afectuós amb els nens i nenes si t'hi jugues la feina? Potser que al final ens replantegem si val la pena tenir mestres dins de les aules, o si no valdria més la pena i evitaríem molts maldecaps amb un bon ordinador-robot fent les funcions del mestre.

TV3 també censura el que no agrada als seus caps.

L'amic Xavi Vilanova em va passar aquest vídeo d'una escena censurada per la televisió pública catalana durant l'emissió (en diferit) de l'entrega dels premis de Català de l'Any concedits pel Periódico de Catalunya. Suposo que l'excusa oficial de la cadena deu ser la llargada excessiva de la intervenció de l'Ada Colau, de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), però segurament va pesar més el contingut del discurs que no pas la seva llargada. M'hagués agradat veure les cares dels representants polítics presents, i que devien fer mentres la gran majoria del públic present aplaudia les paraules que responsabilitzaven i culpaven a aquests polítics de l'actual crisi econòmica.

Llàstima que la gent no pugui escoltar discursos com aquests més sovint pels mitjans de comunicació. Però, esclar, qui té el control té el poder, i tenir el poder de crear/manipular la informació/opinió és bàsic avui en dia per aspirar al ple poder. I si no, fixeu-vos en qui controla la majoria dels mitjans de comunicació del nostre país, o dels veïns...

Cimera (teatralització) pel pacte fiscal, o el concert econòmic, o l'almoina espanyola.

Redacció de "Risto el Rondinaire" a Barcelona.

Ahir van arrencar al teatre del Palau de la Generalitat de Barcelona les funcions del nou espectacle de la companyia Representants polítics del poble de Catalunya sota el títol d'"El pacte fiscal, el concert econòmic, o el que vulgueu amb altres noms... tot són il·lusions". Aquest nou espectacle de la companyia catalana és el segon en la trilogia de "com enganyar al poble sense que es noti", de la que ja van oferir un primer espectacle sota el nom de l'"estatut de Catalunya" amb gran èxit d'audiència els anys 2005 i 2006.

Està previst que aquest nou espectacle estigui en cartellera, com a mínim, fins a finals d'any, tot i que no es descarta que es pugui prorrogar més enllà en el temps en funció de l'interès que susciti entre la ciutadania. Segons fonts properes a la companyia, no es descarta fins i tot que es pugui fer coincidir el final de les representacions d'aquest nou xou amb l'estrena del darrer espectacle de la trilogia, "Som una nació, Autodeterminació pel meu colló", cap a principis del 2014.

Pel que respecta a l'espectacle que s'acaba d'estrenar, la companyia dels Representants polítics del poble de Catalunya ha incorporat a un bon grapat de noves figures de l'escena politico-teatral catalana, on destaquen especialment els papers del nou president de la Generalitat, Artur Mas, el nou secretari general del PSCOE, Pere Navarro, la nova líder popular, Alícia Sánchez Camacho, i d'altres secundaris que també tenen els seus moments de lluïment. Un dels actors que repeteixen, després de les excel·lents crítiques obtingudes en el primer espectacle de la trilogia, és en Josep Antoni Duran i Lleida, que en aquest nou espectacle interpreta el paper de soci més espanyolista del govern de la Generalitat, i gra al cul del President.

De magistrals hem de considerar les actuacions dels dos caps de l'oposició, Pere Navarro i Alícia Sáncehz Camacho, que adopten la figura del negociador tenallat pels seus caps a Madrid, i que han de fer malabarismes dialèctics per no perdre vots aquí i allà, tot i que se suposa que el seu electorat és aquí. O realment els interessa més l'electorat d'allà? Aquesta pregunta queda enlaire al final de la representació, i potser no es resoldrà fins al final de la saga.

Altres actors que intervenen en aquesta tragicomèdia en papers secundaris, donant peu al lluïment dels principals protagonistes, són la resta dels líders dels partits de l'arc parlamentari català: un contingut Oriol Junqueras d'ERC; un vehement Uriel Bertran de SI; un sempre "cohesionador" Joan Herrera d'ICV; el "ciudadano ejpañiol" Alberto Ribera de Ciutadans-Ciudadanos-Citizens; i un "que no sap que vol ser de gran" Jan Laporta del partit de Jan Laporta. Tots plegats ens prometen una temporada de plors i rialles diàries, que a ben segur ens faran oblidar per moments les nostres misèries i desgràcies personals, així com la lamentable situació de crisi on ens han portat.

En definitiva, es tracta d'un espectacle ple d'intrigues, d'acords i de desacords, de negociacions als passadissos, negociacions a la taula d'un restaurant de cinc forquilles, negociacions a hotels de cinc estrelles, negociacions a la llotja dels principals camps de futbol del país, de viatges d'anada i tornada a Madrid, de rodes de premsa per negar-justificar-matisar-contradir-corregir a un altre, d'aproximació i d'allunyament de posicions, i finalment, res de res, s'acabaran les representacions de la mateixa manera que van començar, és a dir, que haurem d'esperar a l'estrena de la tercera part de la trilogia per treure'n l'entrellat.

El "temazo" del dimecres. Toots and The Maytals - "Funky Kingston"

Avui no em vull queixar de res. N'hi hauria per omplir cent entrades cagant-se en déu i sa mare, però he preferit relaxar-me amb aquest clàssic dels Toots and The Maytals, que vaig poder escoltar en directe el passat dissabte en la versió dels gironins The Gramophone Allstars. Una cançó per ballar, per escoltar i per viatjar a Jamaica amb el pensament.

Ídols o lladres?

Hi ha coses del nostre sistema jurídic que no acabo d'entendre. En aquest país, si robes al supermercat del barri per poder menjar, pots entrar a la presó al cap de quatre dies, però en canvi, si robes milers, milions d'euros, o estafes grans quantitats al fisc, pots continuar fent una vida normal i corrent (si al luxe i l'opulència en que viu aquesta gent se'ls pot considerar "normal i corrent") sense cap problema. Aquest és el cas d'alguns personatges molt populars, idolatrades fins i tot, ja sigui per les seves qualitats artístiques, esportives, o empresarials, que tot i haver defraudat grans quantitats de calés, tan necessàris en aquests dies per fer front a la crisi econòmica que ens afecta, viuen als seus palaus com si res hagués passat i haguessin fet, i la garjola només la veuen a través de les notícies de la tele o a les sèries policíaques.

Tant de bo, en aquest aspecte ens assembléssim una mica a la justícia nord-americana, que no dubta a engarjolar a estafadors com Bernard Madoff, a qui van caure 150 anys de presó fa un parell d'anys. Em conformaria si a algun dels nostres lladres-estafadors els caigués la meitat de la pena de Madoff.

Quim "Purito" Rodríguez a 16 segons de la glòria.

Quim Rodríguez, el primer per l'esquerra.

Ahir diumenge va finalitzar un dels Giros d'Itàlia més disputats dels últims anys, amb una etapa contra-rellotge pels carrers de Milà, que va servir perquè el ciclista canadenc Ryder Hesjedal eixugués els 31 segons de desavantatge amb que partia respecte al ciclista de Parets del Vallès, Joaquim "Purito" Rodríguez. Des de l'any 1974 que el Giro no es decidia per un marge de temps tan curt, i desgraciadament, trenta-vuit anys després, un català ha hagut de veure com se li escapava la victòria de les mans en l'última jornada. Després de 21 etapes, i prop de 3.500 quilòmetres recorreguts, la cursa s'ha hagut de decidir en els darrers 30 quilòmetres contra el rellotge. 

El Quim Rodríguez és un ciclista català de 33 anys que en fa onze va debutar com a professional de la mà del director Manolo Saiz a l'equip Once. Tot i que ja tenia experiència en victòries d'etapa a les tres grans rondes per etapes (Giro, Tour i Vuelta), va haver d'esperar fins l'any 2010 perquè un equip rus, el Katusha, apostés per ell com a corredor franquícia i passes de simple gregari esforçat, a destacat cap de files i aspirant a la victòria de les grans rondes. Amb el segons lloc aconseguit ahir a Milà, el "Purito" ha donat la raó a aquells que van apostar per ell.

Malgrat que al Quim, amb els seus 33 anys, li quedin pocs anys en el circuit professional, esperem que encara ens pugui continuar emocionant amb la seva lluita i esforç dalt la bici, i qui sap si serà capaç de treure's l'espineta d'aquest Giro perdut per tan sols 16 segons de desavantatge, tornant a competir-lo l'any vinent, o en alguna de les altres grans proves per etapes que li queden pel davant, com el Tour de França i la Vuelta a Espanya. Ara bé, l'homenatge de tots els catalans se'l mereix de qualsevol de les maneres per haver-nos fet sentir tan orgullosos d'un esportista dels nostres com ell, gregari de luxe a l'ombra durant molts anys, que al final de la seva etapa professional recull els fruits del seu treball i el seu esforç.