De professió: polític endollat.

L'endollat i el deixeble (doblement endollat).

Ahir es va fer l'acte oficial de renúncia del Pere Navarro com a alcalde de Terrassa, degut a les seves noves obligacions com a primer secretari general de la delegació del PSOE a Catalunya, i cap del grup parlamentari socialista al renovat Parlament de Catalunya. Malauradament per ell i per molts sociates, ja no pot ser cap de l'oposició com ho havia estat el seu antecessor Xavier Sabaté, degut a la davallada de vots i escons que han tingut els socialistes en les darreres eleccions del 25-N, que han portat a ERC a ser la segona força política del país. "Y eso duele..." com diria la Bombi de l'"1,2,3".

 

... I d'aquí deu dies ja tindrem un nou alcalde a la ciutat. Així, per decret, a dit, i sense que el poble hagi dit ni ase ni bèstia. Arriba un jove polític de l'aparell socialista anomenat Jordi Ballart, que gairebé ningú coneix (més enllà de la família socialista terrassenca i alguns exalumnes de Can Colapi), i que es convertirà en el nou alcalde de Terrassa. Ole tu! Això em porta a la memòria el darrer canvi a l'alcaldia, quan un jove Pere Navarro va agafar el relleu a Manel Royes sense donar marge al poble a decidir si aquest canvi de papers li semblava bé o no. En aquell cas a més, hi va haver l'escàndol de que l'elegit no era el preferit per les bases socialistes terrassenques, que donaven suport a un tal Josep Aran. Però això ja són figues d'un altre paner...

 

De moment, el principal mèrit que li coneixem al jove Ballart és el d'haver-se sabut moure pels passadissos de la seu socialista terrassenca, i de tenir molts bons padrins. De Royes a Navarro, passant pel papa sempre atent als moviments de peces i a les oportunitats que s'anaven albirant. La cursa cap a l'alcaldia ha estat fulgurant i gens accidentada. De l'escola privada del centre (pensava que els socialistes apostaven per la pública...) a l'alcaldia, passant per uns estudis en politicologia, uns quants càrrecs en l'administració amb una bona dosi d'endollisme, un parell de regidories al govern municipal, i apa, a l'estrellat. No si ja ho deien: aquest nano arribarà lluny...

 

No m'han agradat mai aquests personatges que des de ben joves tenen clar (o els fan tenir clar...) que es volen dedicar al món de la política, al "servei" dels ciutadans. Prefereixo aquells que es guanyen una reputació venint des de baix, i que quan acumulen una bona dosi d'experiència a la vida (laboral, cultural, associativa), decideixen aportar el seu granet de sorra a la societat, servint-la des dels òrgans de govern, o afiliant-se a un partit polític on es decideixen les coses. Conec uns quants d'aquests que també són militants de diferents partits polítics, però no els definiria com a professionals de la política i de l'endollisme, com és el cas del proper alcalde de Terrassa.

CIU: mireu el costat bo de la vida!

Genial esquetx dels polònius, versionant l'original peça dels Monty Python a "La Vida de Bryan" de la crucifixió de Bryan, amb el títol de "mira sempre el costat bo de la vida". Amb l'Artur en el paper del Crist crucificat, acompanyat dels seus seguidors Duran, Oriol Pujol i Andreu Mas-Colell. Acostumo a avorrir bastant les revisions catalanitzades de clàssics musicals, però en aquest cas, els ha quedat prou divertit.

Candidats a la pilota d'or.

Messi - Iniesta - Cristiano. Qui guanyarà la pilota d'or?

Avui s'han fet públiques les nominacions de la Fifa als millors futbolistes de l'any 2012. Els tres finalistes eren els esperats per la gran majoria dels aficionats a aquest esport: Messi, Cristiano i Iniesta.

 

El més probable, per no dir segurament, el vencedor final tornarà a ser Leo Messi, el millor jugador del planeta i de la gal·làxia en l'actualitat, i que es pot acabar convertint en el millor jugador de tots els temps a poc que les lesions el respectin i si continua amb els registres que ha aconseguit fins a dia d'avui. Als seus 25 anys, Messi ja ha superat la gran majoria dels registres acumulats per altres grans jugadors d'altres èpoques com Maradona, Pelé, Cruyff, Platini o Di Estéfano. L'únic títol que se li resisteix és la copa del món de futbol, tot i que s'ha de reconèixer que la selecció argentina no compta amb una plantilla a l'alçada del crack, com el Brasil de Pelé, la França de Platini, l'Holanda de Cruyff, o fins i tot l'Argentina de Maradona (tot i que la veritat és que el mundial de Mèxic 86 el va guanyar Argentina amb més fortuna que joc).

 

Certament, Messi ha tingut la gran fortuna de coincidir al Barça amb la millor generació de futbolistes blaugranes de tots els temps. Els Xavi, Iniesta, Valdés, Puyol, Piqué, Cesc, Pedro, Busquets... han posat les coses molt més fàcils al crac argentí, però és innegable que tampoc el Barça seria el que és sense la presència del seu jugador franquícia. Què seria el Barça sense Xavi o sense Iniesta? Segur que el joc de l'equip se'n ressentiria. Però que seria el Barça sense Messi? Esperem no haver de respondre aquesta qüestió fins d'aquí a molts anys. Deu com a mínim.

 

Pel que fa a l'altre finalista al trofeu, el portuguès Cristiano, doncs també cal reconèixer les seves virtuts i la seva qualitat. Però encara queda lluny de les prestacions de Messi, i dels seus números. Tot i que es capfiqui any rere any amb batre els registres de l'argentí, mai arribarà al nivell de joc d'aquest. Messi el guanya en gairebé totes les facetes del joc. Potser el portuguès és millor xutador (tot i que falla més que una escopeta de fira), però Messi és millor en tota la resta: driblin, combinació, efectivitat, assistències, definició...

El "temazo" del dimecres. Fanfare Ciocarlia - "Born to be wild"

Ahir al vespre vaig tenir l'ocasió de tornar a veure la Fanfare Ciocarlia a Barcelona, a la sala Luz de Gas. Feia uns anys del darrer concert a la sala Apolo (ara en reformes) i hi anava amb moltes ganes i emoció, ja que són actualment una de les meves bandes favorites, per no dir "la" favorita. I no van decebre en absolut. Tot i que em vaig quedar amb la visió reduïda d'un ull al principi del concert, quan em van caure les ulleres al terra i se'm va saltar el vidre dret, això no va ser motiu suficient per espatllar-me la nit, i a voltes amb un ull tancat, a voltes sense ulleres, vaig continuar ballant i xalant amb aquesta tropa de músics gitanos romanesos.

Records d'infància.

El passat diumenge 18 ens va deixar un dels més importants referents de l'animació infantil, el pallasso Miliki, pare del també pallasso, cantant, presentador de televisió, productor, etc. Emilio Aragon. Miliki va formar part del grup de "Los payasos de la tele" que als anys 70s i 80s van entretenir, divertir i educar a molts nens a través del programa "Había una vez un circo" de la (única) televisió espanyola. Aquest grup de pallassos era molt familiar, ja que hi coincidien germans, cosins, tiets...

Jo que em considero un desmemoriat i recordo ben poques coses amb claredat del meu passat, recordo vivament als pallassos de la tele, les seves cançons, els seus noms, i algunes de les seves bromes que m'han quedat gravades nítidament. Encara ara canto les seves cançons amb els nebots o a l'escola, i tothom les coneix o les ha escoltat alguna vegada.

Ah! I per cert, la cançó no deia "la gallina turulETA" sinó "la gallina turulECA"...

Eleccions 2012: Qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

En línies generals, podríem dir que les eleccions d'ahir no han modificat gaire el mapa general de l'electorat català. Tot i la important davallada en escons de CIU (-12), cal comprovar que ERC ha pujat (+11) pràcticament en la mateixa proporció d'escons que ha perdut convergència, i els escons que ha perdut SI (-4) han anat a parar a la CUP (+3). La suma dels escons sobiranistes CIU-ERC-CUP (gràcies Artur pel pas endavant, mai t'estarem prou agraïts) dóna un total de 74, majoria parlamentària folgada respecte a la resta de forces que formaran l'arc parlamentari els propers quatre anys: PSC-PP-ICV-C's sumen 61. I de fet, els 13 escons d'ICV no sabem del cert de quin bàndol són, ja que encara no s'han posicionat en l'aspecte nacional (i ja aniria sent hora...).

Cal destacar l'augment notable de la participació (tot i que encara no acabo d'entendre que hi hagi més d'1'5 milions de catalans que no els importi un rave el futur del país) que s'ha situat en un 69'56%. Aquest destacat augment de la participació ha anat contra els interessos de CIU, ja que els nous votants s'han decantat per altres formacions. Els 504.820 nous vots respecte a les eleccions del 2010, més els 90.489 que s'ha deixat CIU, els 56.313 que perd SI i els 51.900 que s'ha deixat el PSC, se'ls han repartit els partits que han pujat, de la següent manera: ERC (+277.119), C's (+168.771), ICV (+128.033), CUP (126.209), PP (+84.131). 

Fer hipòtesis dels transvasaments de vots entre partits és pura fantasia, però m'atreveixo a opinar que CIU ha perdut principalment cap a ERC i el PP, el PSC cap a C's i ICV, i SI cap a CIU, ERC i la CUP en menor mesura. Els nous votants s'han decantat pels partits minoritaris ERC, la CUP, C's, ICV i PP. 

El total de vots a partits "sobiranistes" (CIU-ERC-CUP-SI) és de 1.781.460, mentres que els vots a partits unionistes (PSC-PP-C's) és de 1.269.455. Faltaria saber cap a on es decantarien els 358.857 votants d'ICV en el cas d'un hipotètic referèndum... I dels partits residuals ni diguem. Sembla que la majoria sobiranista comença a ser prou important com per plantejar-se aviat el referèndum d'independència. És probable també que alguns dels actuals votants de CIU votessin contra l'alliberament nacional, tot i que durant la campanya, destacats membres de la formació van afirmar que Catalunya necessitava ser un nou estat d'Europa per avançar, i apostava clarament pel dret a decidir i pel dret a l'autodeterminació (vaja, que sense haver de dir gaire la paraula independència, però independentistes al cap i a la fi. Només calia sentir els crits dels seus acòlits ahir a la nit quan els líders del partit van sortir a donar la cara). 

Així com veig possible que un percentatge indeterminat dels actuals votants de CIU votessin no a la independència en un referèndum (per allò de no molestar ni fer enfadar als veïns), veig molt improbable que els actuals votants dels partits unionistes (PSC-PP-C's) puguin replantejar les seves conviccions nacionals i votar a favor de la independència. Això significa, que el futur del nostre país està a les mans dels votants de CIU, i que caldrà veure com actua a partir d'ara aquesta formació, i si és capaç de convèncer a les seves masses que l'únic camí possible per no fer-nos més mal és el de l'alliberament nacional. Potser caldrà, primerament, que els convergents desfacin aquesta coalició cada cop menys comprensible amb Unió, o directament carregar-se al espanyolista del Duran enviant-lo al senat, o jubilant-lo, millor.

A partir d'ara s'obren unes quantes possibilitats de cara a la formació d'un nou govern, que passen sens dubte pel lideratge de CIU, que ha estat la força més votada amb diferència tot i la davallada. Sembla lògic pensar que CIU aposti per ERC com a soci per avançar cap a l'estat propi, però no està tan clar que aquest tàndem tingui possibilitats reals d'entesa al trobar-se bastant lluny pel que fa a les concepcions socials i econòmiques. Difícil ho tindran tant els uns com els altres per arribar a acords. Esperem que ambdós partits entenguin que el prioritari per molts catalans és poder exercir el dret a decidir què volem ser, tot i que també hauran d'entendre els fins ara governants, que el molts catalans no estan d'acord amb les polítiques de retallades portades a terme els darrers anys.

Quo vadis Catalunya.

Avui està en joc, en part, el futur del nostre país. Democràticament, els catalans que ho considerin oportú, podrem anar a triar els representants polítics que hauran de guiar les regnes del país els propers quatre anys. Les cartes estan sobre la taula, i ja no hi ha volta de full. Avui sabrem amb certesa quina proporció de catalans volen exercir el dret a decidir el futur del país, i també tindrem una idea més o menys clara del nombre de catalans que volen la llibertat nacional, i dels que prefereixen que tot continuï igual, és a dir, sent espanyols.

Dic més o menys clara, perquè tot i que ara CIU digui que la seva aspiració és la de ser un nou estat dins la UE, no tinc clar del tot quants dels seus votants ho tenen tan clar (sense anar més lluny, un dels principals líders d'aquesta formació, fa poc deia que "la majoria dels catalans no estan per la independència"). Quina proporció dels votants de CIU votarien sí a la independència en un futur referèndum?

Avui sabrem també què pensen, o senten, alguns milers d'abstencionistes que no han anat a votar en successives comtesses electorals nacionals (per mandra, per desinterès, per convicció o pel que sigui) i que segurament ho faran avui per primer cop, perquè saben que aquestes eleccions són especials, ja que del que surti avui de les urnes pot suposar un gir radical en les nostres vides, o no.

Feia molt de temps que no matinava tant un diumenge, i avui el cervell ha dit prou poc més enllà de les 7 del matí. La veritat és que no vaig anar a dormir gaire tard, però alguna cosa deu tenir a veure amb el fet de saber que en aquestes eleccions ens hi va el futur més que mai. Apa doncs, que hi hagi sort i que guanyi Catalunya, sobretot.