Quo vadis Catalunya.

Avui està en joc, en part, el futur del nostre país. Democràticament, els catalans que ho considerin oportú, podrem anar a triar els representants polítics que hauran de guiar les regnes del país els propers quatre anys. Les cartes estan sobre la taula, i ja no hi ha volta de full. Avui sabrem amb certesa quina proporció de catalans volen exercir el dret a decidir el futur del país, i també tindrem una idea més o menys clara del nombre de catalans que volen la llibertat nacional, i dels que prefereixen que tot continuï igual, és a dir, sent espanyols.

Dic més o menys clara, perquè tot i que ara CIU digui que la seva aspiració és la de ser un nou estat dins la UE, no tinc clar del tot quants dels seus votants ho tenen tan clar (sense anar més lluny, un dels principals líders d'aquesta formació, fa poc deia que "la majoria dels catalans no estan per la independència"). Quina proporció dels votants de CIU votarien sí a la independència en un futur referèndum?

Avui sabrem també què pensen, o senten, alguns milers d'abstencionistes que no han anat a votar en successives comtesses electorals nacionals (per mandra, per desinterès, per convicció o pel que sigui) i que segurament ho faran avui per primer cop, perquè saben que aquestes eleccions són especials, ja que del que surti avui de les urnes pot suposar un gir radical en les nostres vides, o no.

Feia molt de temps que no matinava tant un diumenge, i avui el cervell ha dit prou poc més enllà de les 7 del matí. La veritat és que no vaig anar a dormir gaire tard, però alguna cosa deu tenir a veure amb el fet de saber que en aquestes eleccions ens hi va el futur més que mai. Apa doncs, que hi hagi sort i que guanyi Catalunya, sobretot.