Carles Torras: "El Madrid va rebre un ajut sostingut del franquisme"

(Entrevista al periodista Carles Torras apareguda al diari Ara d'avui)

Carles Torras, periodista català resident a Madrid des de fa uns anys, i descobridor de la central lechera , ha escrit un llibre que intenta explicar, i documentar, com i per què el franquisme va ajudar el Madrid a ser l'equip hegemònic en aquella època. La història oculta del Reial Madrid, explicada per un culer (editorial Temas de Hoy) és una bona lectura en la prèvia de dos Barça-Madrid seguits.

Franco era merengue ?

Sí. He pogut documentar per primer cop per algú pròxim al Generalísimo que Franco era aficionat del Madrid, i que celebrava els gols efusivament en la intimitat del Palau del Pardo. M'ho va explicar Francis Franco, el seu nét. Em va dir que el dictador era una persona molt discreta i que mai havia volgut explicar de quin equip era, però que veien els partits del Madrid junts. I em va dir: "Franco era del Madrid, com tot el món en aquella època".

Per què t'has decidit a escriure aquest llibre?

Ha sigut una mena d'introspecció. Sempre havia sentit la lletania aquella que la dictadura va afavorir el Madrid, però creia que no havia estat prou investigat. I aprofitant que visc a Madrid he tingut oportunitat de buscar informació per poder donar una argumentació sòlida a aquesta frase que he sentit tantes vegades.

I la conclusió és que sí?

La conclusió és que el Madrid ha rebut un ajut sostingut, determinant i que ha incidit en els resultats que ha obtingut el club durant una part important del franquisme. Va ser a partir de l'any 1953, amb el fitxatge de Di Stéfano, tot i que abans la construcció de l'estadi Bernabéu ja va ser una obra projectada pel règim (1947).

¿El que no es pot dir és que les 5 Copes d'Europa dels anys 50 són gràcies a Franco, o també?

No, les Copes d'Europa les va guanyar sobre la gespa, però és indiscutible que amb l'arribada de Di Stéfano el Madrid va construir un equip molt sòlid esportivament, i que destacava molt per sobre els altres equips de l'època a Europa. No destacava tant a Espanya, perquè el Barça també tenia un gran equip amb Kubala, però el Barça no va tenir l'oportunitat de calibrar el seu nivell a Europa perquè d'alguna manera el Madrid el va vetar.

¿Els merengues que ja han llegit el llibre què t'han dit?

Els merengues que són amics meus són gent sensata, si no no serien amics meus, i la majoria m'han dit que els ha agradat, tot i que no estan d'acord amb algunes coses, lògicament. Diuen que està ben argumentat i escrit amb un to respectuós.

Si tu has pogut demostrar el que dius, no és una qüestió d'estar-hi d'acord o no.

Bé, pensa que la història és un xiclet, fàcilment manipulable. I nosaltres, els catalans, tenim un concepte del franquisme que aquí a Madrid no es té. Per nosaltres el franquisme va ser un règim totalitari que no respectava cap principi democràtic, però hi ha molta gent a Madrid que es resisteix a dir que el franquisme va ser una dictadura. Per tant, que jo digui que era un règim totalitari que emparava un club de futbol, que tenia tots els números per guanyar lligues i campionats, a molta gent no els encaixa.

Per a les noves generacions que ens llegeixin, qui era José Plaza?

Va ser el president del Comitè Nacional d'Àrbitres a partir del 1967, i va dimitir arran del famós penal de Guruzeta contra el Barça l'any 1970. Va tornar l'any 1975 de la mà de Pablo Porta, i amb el suport explícit del Madrid, i s'hi va estar fins al 1990. I no és casualitat que, durant tots els anys que José Plaza va ser el responsable únic de designar a dit els àrbitres per als partits, el Barça no va guanyar cap Lliga. I la del 84/85, l'única que sí que guanya, just es va fer un parèntesi per fer les designacions de manera consensuada.

¿Del villarato se'n podria fer un llibre també?

Jo crec que no. S'ha de tenir moltes ganes de fer literatura a partir d'una entelèquia com el villarato . Si estàs pensant en un llibre de ficció...

Per què creus que Zapatero no va venir mai a la llotja del Camp Nou?

Probablement algú li va dir que ser barcelonista a Espanya no dóna vots.

¿El culer s'ha tret de sobre el victimisme històric que neix amb tot el que expliques en el llibre?

Avui en dia no hi ha cap motiu per ser-ne, però el que no podem fer tampoc és perdre la memòria històrica i oblidar certs moments que van ser abusius, i això no és victimisme.

Molta samarreta i poca metralleta!

Guanyar guerres no guanyarem, però... i el goig que fem!!!

Us heu adonat que des que les lluites socials es fan amb samarretes i pancartes, no n'hi ha cap ni una que es guanyi? Quan temps portem els treballadors de l'ensenyament, els de la sanitat, els dels serveis socials, etc. lluitant contra les retallades i contra les males polítiques? I que hem aconseguit? Quan temps porten la gent de la PAH lluitant contra la xacra dels desnonaments? I què han aconseguit, més enllà de prop d'un milió i mig de signatures perquè els polítics es dignin a acceptar debatre aquest drama social al Congrés dels diputats? Quants desnonaments s'han executat ja? Quanta gent s'ha quedat sense feina, sense casa, i amb un deute que no podran pagar en sa vida?

Em pregunto com hagués anat la revolució francesa si en comptes de fer passar per la forca a uns quants nobles aprofitats, la gent s'hagués conformat amb protestar al carrer amb samarretes amb eslògans diversos (ja m'imagino algun eslògan afrancesat: "Il n'hi ha pas plus de pain pour tant xouriç" o "un bateaut, deux bateauts, aristocrat il qui non bateaut"...). O què seria de Rusia, si les revoltes ciutadanes contra el règim tsarista s'haguessin quedat en simples manifestacions pacífiques amb samarretes (jerseis segurament en el cas rus) tuti-colori? Potser els russos encara tindrien monarquia com els espanyols?

No sé què seria avui en dia d'Algèria, Cuba, Vietnam, Irlanda, etc., si alguns dels seus habitants no haguessin decidit un dia canviar la situació que patien revoltant-se contra el poder establert. Malauradament per als que governaven aleshores, els revoltats no es van conformar amb cridar consignes feridores i acusadores, i van anar una mica més enllà en les seves reclamacions...

Em temo que la revolució de les samarretes no ens portarà un gran canvi del sistema. Potser ens aniria millor si ens organitzéssim de veritat (avui en dia amb les noves tecnologies de la comunicació, això hauria de ser relativament senzill) i decidíssim actuar globalment, com a massa amb capacitat d'alterar el sistema que no funciona. Com? Doncs no ho sé. Proposo boicots al consum a gran escala; pressió ciutadana angoixant contra els corruptes ("patrulles ciutadanes anticorrupció"); boicot a les grans empreses per fer-les entendre que els consumidors tenim un gran poder; justícia popular (del tipus "ull per ull" per exemple?) en front les injustícies de la "justícia" legal...

Esmorzar a la Mola, per trepitjar la neu caiguda aquesta passada matinada.

Camins cap a dalt de la Mola.

Aquest matí m'he llevat ben d'hora, ben d'hora, per anar a trepitjar neu a Sant Llorenç del Munt. Bé, potser no tan d'hora, tan d'hora, ja que quan he començat a caminar, m'he adonat que hi havia altres excursionistes que havien estat més matiners que jo. Tanmateix, crec que m'he llevat prou tard com per poder apropar-me en moto sense perill als dipòsits de Matadepera, ja que uns quants cotxes ja havien fet la feina de netejar la capa de neu que s'havia acumulat a l'asfalt, que no era molta. Tot i així, no he pogut arribar fins on jo desitjava amb la moto, ja que les darreres rampes a Matadepera, no estaven tan netes com el camí previ, i he decidit aparcar la moto uns metres abans del punt de sortida habitual. A partir d'aquell punt, he iniciat la marxa i ja m'he trobat carrers totalment coberts de neu, i difícilment practicables per un vehicle sense cadenes.

L'hipnòtic trajecte pels emblanquinats camins que m'ha dut fins a dalt de la Mola han estat un preludi magnífic per l'esmorzar de forquilla que m'he fotut al restaurant de dalt: una botifarra de bolets que se sortia per les dues bandes de les dues llescotes de pa de pagès que l'acompanyaven, i un porronet de vi negre per no ennuegar-se i fer tirar avall. Tot això a l'escalfor de la llar de foc i les tres o quatre estufes de gas que anaven a tot drap.

Avui per no variar, m'he tornat a trobar un bon grapat d'amics, coneguts i/o saludats pels camins a La Mola i al restaurant: a l'antic propietari de la llibreria "El Cau ple de lletres" que esmorzava en solitari just a la taula del davant meu; a una excompanya d'escola que treballa al restaurant; al Francesc Xavier, un excompany d'escola que treballa a la mateixa escola que jo fent extraescolars; a l'Oriol Cardús dels Minyons; i a l'Oscar González, també dels Minyons, que pujava corrent des de Terrassa! Quin crac!

Humor blanc abans de la nevada...

Els del Polònia han trobat un filó amb aquest nou personatge, clònic molt aconseguit del cap de llista de la CUP al Parlament, en David Fernández. Aquest independentista d'esquerres té al pobre Herrera, d'ICV, amb la mosca al nas, ja que ara ja no són els més progressistes, ecologistes, socialistes, i tots els "ismes" i "istes" que se'ls puguin ocórrer.

Divertidíssim aquest gag. Bon (blanc?) cap de setmana.

Nou desastre a Milà.

Ja hi tornem a ser! Aquest Barça no aprèn dels errors. Es repeteix la història viscuda l'any passat davant del Chelsea i fa tres amb l'Inter, quan el Barça va caure eliminat a les semifinals per dos equips que van saber anul·lar el joc ofensiu del Barça, amb una estructura defensiva a prova de Messis, Xavis, Iniestas i tota l'artilleria.

Ahir el Barça va tornar a mostrar la seva cara fosca davant d'un equip, que partint com a teòric perdedor, va saber jugar les seves armes i endur-se el gat a l'aigua. El Milan no va fer res de l'altre món, però va saber defensar-se i sortir un parell de cops al contraatac per deixar en evidència el sistema tàctic blaugrana, i alhora, deixar l'eliminatòria coll avall en espera del que pugui passar d'aquí a tres setmanes al Camp Nou. Però recordant els precedents abans esmentats, sembla difícil pensar en una nit d'èpica i remuntada.

No entenc com és possible que el Barça torni a ensopegar novament amb la mateixa pedra. Que no analitzen els tècnics aquesta mena de partits per cercar solucions a aquest tipus de defenses? No veuen que sovint el tiqui-taca no és gens efectiu per obrir a les defenses? No entrenen els xuts a porteria als entrenaments? I les centrades per les bandes? Per cert, quan fa que el Barça juga sense extrems? I quan aprendran que perquè puguin passar coses, cal córrer una mica per generar espais o donar sortida a la pilota? Quan es fixaran en els davanters que busquen la pilota a l'espai com Alexis, Pedro (aquest em sembla que ja s'ha cansat de provar-ho) o Villa?

El Barça viu molt ben acostumat a deixar que Messi, la majoria de les vegades, o acabés t bé Iniesta, en algunes ocasions, acabi inventant-se alguna acció de les seves per desequilibrar a les defenses. En la majoria de les ocasions, amb aquestes dues armes ofensives, ja n'hi ha prou (només cal mirar la xifra de gols que porta en Leo enguany), però en partits com el d'ahir, ni amb això no hi ha prou. Ahir, tots els jugadors del Milan van córrer com posseïts. En canvi els del Barça anaven a tran-tran, el famós tiqui-taca, i potser esperaven que en Leo s'il·luminés i acabés traient les castanyes del foc com de costum.

I que carai esperava l'entrenador (el Tito, el Roura, o qui sigui) a moure la banqueta? Davant del desastre que s'estava produint, no van tenir capacitat de reacció. Havent-hi la possibilitat de fer tres canvis (només van fer sortir a Alexis per Cesc, i a Mascherano per Puyol cap al final del partit per un trau al cap d'aquest darrer), i veient que hi havia jugadors que no se'n sortien ni trobaven la inspiració, per què no donar entrada a jugadors de refresc amb característiques diferents? I si haguessin intentat obrir el camp amb un extrem veloç com Tello? O més velocitat amb un migcampista de refresc, bon combinador, com Tiago?

Esperem que d'aqui al 12 de març, data del partit de tornada, els tècnics hagin aconseguit treballar les estratègies necessàries per combatre defenses com la del Milan ahir. Jo crec que no hauria de costar tant, tractant-se dels millors jugadors del món, no? Si cal, des d'ara mateix, em poso a disposició del Tito, o del Roura, o qui sigui, per donar alguns consells i possibilitats ofensives perquè no torni a passar mai més el que ahir vam patir.

El "temazo" del dimecres. Gatillazo - "Come libertad".

Dissabte passat vaig anar a veure als "Gatillazo", l'actual banda del mític cantant de "La Polla Récords" (1979 - 2003), Evaristo. Aquest músic-punky basc de 52 anys continua al peu del canó després de més de trenta-dos anys de carrera professional. Qui li havia de dir, quan als seus inicis reivindicava la vida a tota pastilla, i l'ús i abús de qualsevol tipus de substància estupefaent. Val a dir, que el vaig veure en plena forma, amb bona veu, i actiu a l'escenari. Físicament, em va recordar a l'actor que fa de pare del porter de la sèrie "Aquí no hay quien viva".

Afortunadament, o no, encara queden alguns vestigis d'aquell esperit punky dels anys 80 i 90. Al Faktoria, s'hi van aplegar un bon nombre d'espectadors (tenint present la gent que es mou avui en dia per anar a veure música en directe) de dues generacions com a mínim. Em va fer gràcia veure a joves de més de quaranta anys ballant "pogos" i fumant porros (per cert, no estava prohibit des del 2011?) com quan en tenien vint. I nanos de menys de vint anys pujant damunt de l'escenari per apropar-se al micro i a l'Evaristo, i fer de coristes. Això sí, poques crestes, poques xupes de pell, poques cadenes i piercings, i més birres que kalimotxos... definitivament, els temps estan canviant!

Celtarres, a Catalunya hi teniu un amic.

Salva Ballesta, un jugador més fatxa que Fraga.

Em poso dempeus per aplaudir a l'afició del Celta de Vigo, per la pressió que han exercit sobre la junta directiva d'aquest club per forçar-la a vetar a l'exjugador aragonès, i candidat a segon entrenador d'aquest equip, Salva Ballesta. Un exdavanter d'equips com el Màlaga, el València o el Llevant, que es caracteritzava, a banda dels seus gols, per les celebracions militars que els seguien, i per alguns comentaris fregant el feixisme dirigits a tot aquell que no sentís per Ejpañia el mateix que ell, com quan va insultar a l'Oleguer Presas per uns escrits contra les polítiques de dispersió dels presos bascos per part de l'estat espanyol.

Aquest paio l'últim que es mereix és poder entrenar a cap equip que defensi una cultura i una llengua pròpia més enllà de l'espanyola. Seria humiliant per a qualsevol soci o aficionat gallec, basc o català, que un personatge com aquest representés d'alguna manera al seu club. Que se'n vagi a entrenar a qualsevol club espanyol, que segur que estaran molt satisfets i orgullosos... Segur que avui, una de les persones més felices del món deu ser el bo de l'Oleguer Presas, amb la decisió de la directiva celtarra.

S'ha fet justícia!!! En alguna cosa com a mínim...