Hipocresia educativa.

Malgrat soni malament, una de les raons principals que expliquen el baix rendiment dels alumnes a l'escola (més enllà de l'arribada massiva de nous immigrants, el desprestigi social de l'educació, el desistiment de les famílies, o el suposat baix nivell dels mestres) radica en la pèrdua d'autoritat (autoritarisme) dels mestres, que comporta un ambient de treball a l'aula molt menys exigent que anys enrere. La fi de la violència docent va lligada en gran part a la pèrdua d'autoritat dels mestres, i és per aquest motiu que cada dia costa més controlar i fer treballar als alumnes a les aules. I no oblidem que l'actual sistema educatiu basa la seva excel·lència en l'esforç, el treball, l'ordre, la disciplina, el silenci...

Personalment, estic molt a favor del canvi de paradigma educatiu, i que definitivament s'hagi arraconat el maltracta, físic i/o psicològic, del mestre a l'alumne, per aconseguir que aquest treballi, o simplement fer que no emprenyi. Tanmateix, no podem obviar que tot i que els infants no van amb por a l'escola, continuen patint en molts casos la violència a casa. Si bé els mestres han après a controlar-se, ja sigui per una humanització sobtada o bé per por a denúncies, no es pot generalitzar de la mateixa manera pel que fa a molts pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, que continuen fent us de mètodes "tradicionals" a l'hora d'educar (disciplinar) als seus fills, nets, nebots...

Segurament (i afortunada) han baixat considerablement els nivells de violència emprada en l'"educació" familiar (menys cinturons, menys espardenyes, menys pallisses), però no s'ha perdut encara a moltes llars les tècniques educatives del passat. Aquesta educació oculta (ja que no s'acostuma a fer us d'aquestes tècniques en públic) que continua portant-se a terme en molts casos, està totalment vetada a l'escola. Tanmateix, són principlament els pares i mares que en fan us, els primers a denunciar al mestre a la primera de canvi, quan s’assabenten que ha cridat o tocat al seu fill.

Aquesta doble línia educativa (familiar-escolar) deixa a les escoles en desavantatge a l'hora d'imposar autoritat i de fer treballar els alumnes (clau de l’èxit d'aquest sistema, agradi o no). És probable que cinquanta anys enrere hi hagués més violència a les escoles que a les llars familiars, però avui en dia s'ha girat del tot la truita, i aquest gir ha comportat importants canvis en les dinàmiques de treball a les escoles. Un altre tema que agreuja la situació, és el fet que els mestres han perdut en gran mesura la credibilitat davant de les famílies, i això comporta que molts alumnes se n'aprofitin de la debilitat dels mestres. Fan el que volen a l'escola i saben que sempre tindran la comprensió-suport dels pares, que el creuran abans a ell que al mestre.

Us demano que us poseu en la pell d'un mestre. Fa trenta anys quan ja n'estava tip d'un alumne li donava un clatellot i el castigava, i després ho explicava als pares que tornaven a castigar a l'alumne. El mestre alliberava tensions i se sentia reconfortat amb la seva tasca. Avui en dia el mestre va acumulant tensió a l'aula sense possibilitat de descàrrega, i quan comunica als pares alguna mala conducta encara rep crítiques o descrèdit. Ho veieu que difícil és fer de mestre avui en dia? O potser és que abans tot era més fàcil...

Una pel·lícula que tots els estudiants de magisteri haurien de veure.

"La educación prohibida" és un documental obra del director argentí Germán Doin, i ens presenta una crítica de l'actual sistema educatiu a nivell mundial, tot i que els personatges entrevistats són majoritàriament de països de parla hispana. Apareixen diferents experts pedagogs, pediatres, psicòlegs, mestres, filòsofs, etc., amb una visió educativa molt allunyada dels actuals estàndards. Comparteixo pràcticament al cent per cent (hi ha pràctiques educatives suposadament "actives" que no m'acaben de fer el pes) les opinions expressades pels entrevistats, i espero que algun dia, com a mínim al nostre país, canviïn les polítiques educatives i es deixi de martiritzar-robotitzar-avorrir-ensinistrar-atemorir els alumnes.

Els escocesos ja tenen data per la llibertat.

Escòcia hauria de ser un país independent? Aquesta és la pregunta que hauran de respondre els escocesos el proper 18 de setembre del 2014 en el referèndum convocat pel parlament escocès, per decidir si volen continuar sent britànics o passar a ser un poble lliure i independent. Sense dramatismes, sense amenaces, sense militars, ni capellans, ni propagadors de la fi del món... simplement d'acord amb el compliment estricte del dret a decidir, és a dir, la democràcia.

Diuen que és molt probable que els partidaris del sí perdin aquest referèndum, però caram, quina enveja més gran que em provoca veure al poble escocès plantejar-se una consulta d'aquest tipus sense intromissions i amb el respecte degut. Quan entendran els espanyols que els catalans no som de la seva propietat, i que tenim dret a fer el que vulguem. Tan poc hem avançat en consciència democràtica en els darrers quaranta anys? 

Friso, somio, tinc pressa, per sentir al nostre president, des del parlament català, convocant al poble de Catalunya a decidir el mateix que podran decidir els escocesos d'aquí a un any i mig. Va, que anem tard!!

El "temazo" del dimecres. Tony Ronald - "Help, ayúdame".

La passada setmana va morir, als 72 anys, Tony Ronald, cantant holandès aestablert a Catalunya que va gaudir de cert èxit comercial als anys 70, sobretot gràcies al tema "Help, ayúdame". A mi aquesta cançó em transporta a l'edat infantil, als balls d'envelat de la festa major de Viladecavalls, on totes les orquestres acabaven tocant un popurri de cançons dels 60's i 70's que podies cantar de memòria: una paloma blanca, oh oh july, Eva Maria se fue, si yo tuviera una escoba, esta noche hay una fiesta...

Cal aquest estudi?

Avui diversos mitjans de (in)comunicació treuen la notícia que segons un estudi elaborat per ESADE, tots els desnonats pateixen estrès posttraumàtic després d'un procés de desnonament, i recomanen als desnonats assessorar-se a través d'alguna organització social ja que estan massa col·lapsats per prendre algunes decisions.

 

La primera qüestió que em ve al cap, és qui collons devia demanar que es realitzés un estudi per arribar a les conclusions a les que s'ha arribat. Que es pensava potser l'instigador de l'estudi que potser els desnonats passaven a convertir-se en persones molt optimistes i animades pels nous reptes? I tots els desnonats que s'han acabat suïcidant, ho devien fer alegres i contents? De veritat que es gasten calés per fer estudis d'aquest tipus? 

 

Potser l'interès fonamental de l'estudi no sigui tant ajudar als pobres desnonats a passar de la millor manera possible el tràngol de veure com li prenen la casa i els deixen al carrer, si no d'evitar que  algun d'aquests no perdi els estreps i decideixi fer passar el seu mateix patiment a aquell/s que li han provocat. Potser si en comptes d'autoimmolar-se davant de l'oficina bancària, cremessin als responsables principals d'aquesta situació, s'acabaria ràpid amb el problema. I segur que ja no tindria sentit anar fent estudis de merda que no serveixen per res més que per enrabiar-se més si cap.

La Sexta: desinformació periodística.

Avui a La Sexta han enganyat als seus espectadors intentant fer-los creure que el fet casteller està en crisi, i que desapareixen colles degut al descens de pressupostos i al retorn de molts immigrants, que formaven part de les colles!!, als seus països d'origen. Per a l'"il·luminat" que ha escrit aquesta notícia, la Global de Salou és el mateix que castellers en genèric, i la desaparició d'una colla es pot extrapolar a la crisi del fet casteller arreu del territori.

 

Aquest pseudoperiodista no deu saber que enguany és un dels anys amb major creixement del fet casteller al principat (Amposta, l'Ametlla de Mar, Begues, Sant Vicenç dels Horts, Santa Cristina d'Aro, Banyoles, Cornudella de Montsant), i que els darrers tres o quatre anys han estat prolífics pel que fa al naixement-refundació de colles (Berga, Sant Pere de Ribes, Alcover, Solsona, Castelldefels...).

 

Preferiria pensar que el periodista que ha redactat la notícia és un molt mal professional, i no pas que té interessos ocults de fer creure als telespectadors de La Sexta que la cultura popular i tradicional catalana està de capa caiguda o en crisi. Una cosa és ser un imbècil desinformat, i una altra, un fill de puta anticatalà.

Richard Gerver: "El reto es formar a futuros adultos capaces de gestionar la incertidumbre del siglo XXI"

(Entrevista de Yolanda Viñals a l'expert en educació Richard Gerver apareguda al diari La Vanguardia del dia 24 de febrer del 2011)

¿El modelo educativo actual está agotado?
No soy alarmista, pero el modelo no es suficiente para los retos que se encontraran los que hoy son estudiantes durante el siglo XXI. El actual sistema se diseñó hace 150 años. Apenas ha cambiado, mientras que la sociedad lo ha hecho y mucho.
¿Qué retos cree que se encontrarán?
Tres grandes frentes. El cambio en el modelo económico. Un nuevo uso de los recursos energéticos que disponemos y una lucha por el medioambiente. La cohesión social y la diversidad. Son retos creados por adultos de ayer y de hoy, que tendrán que ser resueltos por los actuales niños.
¿Qué competencias deberían desarrollar los actuales alumnos?
Creatividad. Innovación. Autoconfianza. Independencia. Deben ser personas comunicativas y con visión de futuro. Deben indagar y cuestionárselo todo. El sistema tradicional enseña certezas, conocimientos y reglas. Es un aprendizaje previsible. El reto está en formar a futuros adultos capaces de gestionar la incertidumbre. No debemos olvidar las asignaturas tradicionales, pero hay que ofrecer mucho más a los alumnos.
Y el profesorado, ¿cómo debería afrontar esta transformación?
Deben tener la oportunidad de pasar temporadas fuera del colegio, lejos de la docencia. Cercanos a profesionales, para conocer qué es lo que la sociedad requiere y demanda. El profesorado debe estar abierto a los cambios, al progreso, ir más allá, comprometerse y renovarse. Y la sociedad debe permitírselo y reconocérselo.
La política educativa parece vivir un gran desconcierto. Las reformas son constantes y las estadísticas ofrecen bajos resultados en conocimientos. ¿Qué aconseja a los políticos responsables en educación?
Educación y política deben estar separados. El concepto de “política educativa” es el problema. Los políticos creen estar cualificados para decidir cómo educar. La enseñanza es algo muy complejo y su transformación lleva un tiempo. Los políticos buscan titulares y resultados en corto plazo. Planteo dos retos a los políticos: dar capacidad de decisión y confianza al profesorado. Un buen ejemplo en Europa es Finlandia.
¿Que la política deba estar separada de la educación quiere decir que no es positiva la enseñanza pública y subvencionada?
No. La educación pública es muy importante para el desarrollo de una sociedad. Los profesores del sistema público no pueden relajarse y deben ser responsables de los resultados. Pero para ello deben tener más competencias que las actuales. Los políticos culpan a los profesores del fracaso de un sistema educativo creado y gestionado por los gobiernos. Todos los profesores deben enseñar desde la pasión. Una motivación que no cuesta dinero.

El modelo tradicional es uniforme. ¿Genera adultos mediocres?
Todos deben aprender lo mismo y obtener los mismos resultados en la misma velocidad y forma. Los seres humanos somos complejos. La responsabilidad moral de un educador es descubrir los intereses y capacidades de cada niño. Obligamos a que todos sean iguales. Impedimos que cada uno florezca según sus posibilidades. Sí, genera mediocridad…
Parece que el gran peso de la educación recaiga en la escuela. Pero ¿qué papel deben jugar los padres o tutores en la educación del siglo XXI?
En el nuevo paradigma educativo toda la comunidad es responsable de la educación. Escuelas, padres y empresas. No podemos esperar a la universidad para formar niños con las habilidades necesarias para el siglo XXI. Las empresas deben decir qué se necesita, y esto debe ser aplicado desde las escuelas de primaria.
Las nuevas tecnologías son otro nuevo elemento de la educación. ¿Qué le aportan?
No hay relación entre lo que una persona memoriza y lo inteligente que es. La tecnología nos ayuda a ser más creativos y usar la inteligencia de otra forma. Las redes sociales son una herramienta fantástica para todos. Hay que enseñar a usar la red de forma responsable. La revolución digital nos hace más cercanos entre nosotros. Es vital asegurarse que los niños disfrutan del contacto humano. Tarea de los padres y de los profesores.
Considera que las redes sociales nos enseñan a través de inputs, sin profundizar demasiado…
Debemos conservar los dos mundos. El digital y el tradicional. Hay estudios que demuestran que los niños que usan redes sociales tienen mejor capacidad comunicativa, tanto hablada como escrita.
¿Los niños y jóvenes son más críticos de lo que pensamos?
Nacen pensadores críticos. El reto es enseñarles sin anularlos.
¿Puede valorar la revolución que se ha generado en Oriente a través de las redes sociales?
Internet es una gran herramienta de libertad, pensamiento y comunicación. El uso que han hecho en Oriente de las redes sociales demuestra la vital importancia de lo que podemos generar en el próximo siglo XXI.