Entrevista de La Vanguardia a l'excanalla dels Minyons Queralt Montcal.

(Els castells mostren alguns dels millors valors socials, però també amaguen enveges, egoismes, xantatges, despotismes... La Queralt ens explica els canvis experimentats en els seus quinze anys d'experiència a la colla. Interessants reflexions de la Queralt.)

 

D’aquí a poc més d’un mes farà quinze anys que el suplement del Vallès de La Vanguardia entrevistava la jove enxaneta dels Minyons de Terrassa. Una nena eixerida que explicava que el seu pare la va dur a la colla cansat de veure-la enfilar-se pels sofàs de casa seva. Un grapat d’anys després la Queralt Moncal segueix al peu del canó ben lligada al món dels castells.

Com recordes aquella entrevista?

Tinc un record una mica borrós perquè ja ha passat bastant de temps, però sé que me la van fer al mateix local de Minyons, a dalt del bar mentre a baix es feia l’assaig de canalla.

El que tinc més present és una de les preguntes que em van fer sobre “si em temptaven dient-me que si pujava, a canvi, m’obsequiarien amb algun premi”, a la que vaig respondre un contundent “No, si puges és perquè tu vols, i si véns a Minyons és perquè t’agrada”. En aquell moment crec que no m’havia passat mai pel cap que hi hagués aquesta “tàctica” per incentivar la canalla. Jo feia castells perquè m’agradava i encara que alguns moments hagués passat nervis i por, per mi el premi era haver sigut capaç de superar-la perquè normalment havia valgut la pena, després venia l’alegria i la satisfacció d’haver participat d’aquell gran castell. Ho pensava i ho segueixo pensant que aquest és el millor premi per a un casteller sigui adult o nen.

De petita vas prendre part dels poms de dalt dels Minyons de Terrassa on vas poder participar d’alguns dels millors castells de la colla però en fer-te gran et va costar més entrar en les alineacions malves. Com es viu aquest canvi?

Vaig tenir la sort de formar part de la canalla les temporades 1994-1999 i poder així participar de castells històrics com el primer 5d9f carregat del segle d’aixecadora (La Mercè del 1995), els primers 2de9fm i 5de9f descarregats de la colla d’enxaneta (Diada del 1996) i ja de dosos, el primer 4de9 net i 3de10fm descarregats (Girona i Diada del 1998).

Per mi el canvi va ser brusc i traumàtic, però es va produir en el moment en què tota la família vam marxar de la colla l’any 1999 per desavinences amb la junta i la tècnica del moment i quan d’un dia per l’altre vaig passar de pujar a pràcticament a tots els castells, amb tot el que suposava, a simplement anar d’espectadora, vestida de carrer, a veure algunes actuacions de la colla per la que tant m’havia esforçat i tant havia lluitat.

No va ser fins al cap de 5 o 6 anys que no hi vam tornar i des d’aleshores ha sigut com partir totalment de zero a nivell de formar part del troncs, ja que no vaig tenir l’oportunitat de tenir una continuïtat en baixar de pis. No va ser conseqüència d’haver-me fet gran el fet de no seguir en els troncs sinó més aviat d’haver estat fora durant un temps i que en retornar no se m’ha donat la oportunitat d’assajar i poder tornar a enfilar-me en els troncs.

Durant aquesta segona època he pogut participar dels castells des d’un altre punt de vista, mai millor dit, passar de fer d’enxaneta i veure-ho tot des de dalt a fer de crossa a la soca o pujar a algun folre de castells emmanillats o estar a la pinya de peus a terra. Aprens a viure i valorar els castells i la colla d’una manera molt diferent i potser el fet de fer un paper més “anonimat” et fa descobrir l’estima incondicional que tens a la teva colla i els motius pels quals estic aquí i és perquè crec que sempre he prioritzat la colla per davant dels meus interessos i això m’ha permès jugar pràcticament tots els papers de l’auca.

Però no només fas castells a Terrassa, oi? Al teu armari hi ha dues camises castelleres.

Dos camises i dos sentiments totalment paral·lels perquè també formo part de la colla universitària dels Ganàpies de l’Autònoma. Això m’ha permès un fet paradoxal i és que amb l’edat, en lloc de baixar de pis encara ara puc fer d’enxaneta de castells de sis i set de la colla universitària.

I ara que has provat els poms de dalt convencionals i els universitaris, amb quins et quedaries?

Formar part d’una colla Universitària crec que és una de les millors experiències per a un casteller. Conèixer gent d’altres colles, lluitar per un mateix objectiu, aprendre altres maneres de fer, d’entendre i de viure els castells et fa intercanviar coneixements i experiències molt enriquidores. De tot aquest aprenentatge també se’n beneficien després les colles convencionals.

També és una experiència privilegiada per a un adult poder tornar a pujar en un pom de dalt. És com tornar-te a fer petit i reviure una època de la que en tinc molt bon record.

Si hagués de triar entre un pom o un altre preferiria fer mixt que consistiria en reviure com faig ara, pujant en el pom d’un castell de sis o de set de la meva colla universitària, a dalt d’un castell de 9 o de 10 dels Minyons. Crec que n’era molt conscient de petita però crec que ara seria capaç de gaudir-ho amb més intensitat i sobretot valorar més tot allò que vaig tenir la sort de poder fer quan era petita i que potser no donava tanta importància en aquell moment.

Diumenge a Manresa vam tornar-te a veure dalt d’un castell amb la camisa malva. Després d’aquests anys lluny dels troncs, la responsabilitat és major?

Després de tants anys sense haver tingut l’oportunitat d’enfilar-me al tronc d’un castell és un gran repte poder tornar-ho a fer i en una posició totalment nova per a mi i amb la que encara em queda molt per aprendre. El fet d’estar tant temps sense enfilar-me suposo que fa que senti més pressió i responsabilitat del compte, perquè han hagut de passar 14 anys per tornar a tenir l’oportunitat.

Va ser un moment molt especial per a mi no només pel fet de pujar allà dalt, sinó també perquè m’ha sorprès gratament la reacció de molts amics i companys del món casteller que m’han manifestat la seva alegria en saber-ho. Ha sigut una satisfacció compartida amb molta gent.

Quin és el teu objectiu a curt termini?

Continuar com he fet fins ara col·laborant activament amb les dues colles de les que formo part ja sigui al pom, al tronc o tocant de peus a terra amb la il·lusió de poder aconseguir nous objectius i descarregar els castells que ens plantegem.

Personalment, ara que he tingut la oportunitat de començar a assajar en els troncs, m’agradaria continuar-ho fent i poder assolir nous reptes.

El "temazo" del dimecres. Irene Cara - "What a feeling".

Es compleixen 30 anys de l'estrena de la pel·lícula "Flashdance", que va aconseguir que alguns nens sortissin ballant del cinema, gràcies a la memorable escena final del ball davant del jurat amb la cançó "what a feeling" per part de l'actriu principal. El tema va guanyar a més, l'òscar de l'acadèmia a la millor cançó original, i va encapçalar les llistes d'èxits d'arreu.

Junts ho farem possible!

Esclar que sí! Ni pactes fiscals, ni putes, ni Ramonetes. Ara, més que mai, toca! Junts ho farem possible!

Endavant ERNAI!!!

Malgrat haver-se constituït com a organització legal el passat 2 de març a la localitat navarresa de Lizarra, aquest llarg pont de setmana santa, les joventuts abertzales, sota el nou nom d'Ernai, han celebrat la tornada a la normalitat (legalitat) amb la "Gazte Danbada", una trobada juvenil plena d'activitats culturals, tallers, xerrades, concerts, debats... Per aquest motiu han "ocupat" pràcticament en la seva totalitat el municipi biscaí d'Urduña.

Cal reconèixer als companys bascos la gran capacitat organitzativa que tenen. Es noten els anys d'experiència acumulada i de feina al darrera. I el nivell de compromís dels joves bascos és d'admirar. Com a mínim els d'aquesta organització. No puc ni arribar a imaginar-me el nombre de joves implicats en aquesta moguda! A les barres dels concerts, als carrers del poble informant o tallant el transit, els que han encartellat, els dels tiquets, els que feien entrepans, els que organitzaven conferències o xerrades, etc., etc.

Tota la sort del món als joves d'Ernai. La necessitaran. No els serà fàcil fer el canvi de xip que tot el món abertzale està duent a terme. Són molts anys de radicalitat exacerbada, i d'odi acumulat. Parlant amb algun jove basc he pogut comprovar que no serà fàcil fer aquest canvi de mentalitat. Molts d'ells tenen a algun familiar o conegut a la presó, i costa reconduir tot l'odi acumulat en aquest temps. I més difícil si cap pel fet de tractar-se de gent jove i, sovint, arrauxada. Alguns, des de les seves particulars experiències, no hi confien gens a arribar a solucions pacífiques i democràtiques. Saben que l'Estat Espanyol és poc amic de processos d'alliberament democràtics, i saben també com les pot gastar l'Estat Espanyol en defensa dels seus interessos... Bé, segur que si els catalans ens en sortim en aquest procés d'autodeterminació que hem emprès, ells ho veuran més clar.

Gora Euskal Herria Askatasuna!

Els "temazos" del dimecres. Eskassa Llibertat - Ràdio Llibertat.

Arriba el primer treball discogràfic dels terrassencs Eskassa Llibertat. Després de cinc anys de trajectòria, d'alguns canvis a la formació, i d'un bon grapat de concerts arreu del territori, apareix "Ràdio Llibertat". Us podeu descarregar (gratuïtament) l'àlbum sencer a través de la seva web (www.eskassallibertat.com).

Els podreu escoltar en directe el proper 20 d'abril a la sala Faktoria de Terrassa.

Pep Martí, president d'Alei: Què és La Trobada.

Cuina del restaurant La Trobada al local dels Minyons de Terrassa.

(escrit del president d'Alei).

Com sabeu, ben aviat la seu de Minyons es convertirà també en un espai on cada migdia, ciutadans i ciutadanes amb realitats ben diverses podrem gaudir d'un dinar ben casolà, ben cuinat i ben servit.

Darrera cada plat de La Trobada, com passa darrera cada castell que s'enfila enmig de la plaça, hi haurà una barreja d'ingredients que busquen convertir aquell moment en una experiència única, irrepetible... un moment on l'emoció i la raó es barregen per recordar-nos que allò que és essencial a la vida sempre es gaudeix millor en companyia.

La Trobada té uns promotors especials... una trentena d'entitats terrassenques d'acció social, veïnal, cultural de la nostra ciutat que fa temps que somiem i treballem per una realitat on ningú quedi al marge d'allò essencial i sobretot, on tothom ho pugui gaudir sentint que amb la seva contribució individual, construeix i alimenta una força col·lectiva que malgrat les ensopegades, sempre és capaç d'aixecar-se i tornar-ho a intentar.

Darrera d'ALEI, Associació Local d'Entitats per la Inclusió, de la qual els Minyons formeu part, hi ha un munt de persones que organitzades a través de diverses entitats, treballem diàriament des de la convicció que la inclusió social és una responsabilitat compartida. Cada una de les entitats es dedica a una tasca concreta, a fer costat a persones que travessen per situacions adverses, injustes... situacions que posen a prova la seva estabilitat personal, la seva salut, el seu benestar i per desgràcia, també els seus vincles familiars i comunitaris.

La situació socioeconòmica actual està posant sobre la taula les esquerdes d'un sistema i una societat que crèiem molt ben cimentada. Durant els anys de bonança econòmica, les entitats socials ja alertàvem que l'existència de persones en situacions socials i econòmiques fràgils ens indicava que alguna cosa fallava, que el nostre particular ecosistema presentava anomalies que calia corregir per evitar danys majors. Malauradament, el temps ens ha donat la raó i ara constatem com la desigualtat guanya terreny i cada cop més persones i famílies es troben a la corda fluixa.

Però, com passa en el món casteller, de les caigudes en podem aprendre. Les persones, els grups i les comunitats tenim la capacitat de fer front i superar les adversitats i dificultats de la vida, sortint-ne reforçats, transformant positivament els errors del passat en oportunitats pel present i el futur. Des d'ALEI, fem costat a qui ha caigut sense oblidar que tots formem part del castell, que qui cau és per què no comptava amb una pinya prou ferma, segurament calia enfortir els lligams, la confiança i la seguretat en un mateix i en l'entorn que t'acompanya a cada moment.

Des d'ALEI, som conscients que el moment actual ens obliga a prendre decisions, ens obliga a prendre partit, ens obliga a fer costat a qui pateix les pitjors conseqüències de les esquerdes del passat i alhora ens obliga a treballar junts per cimentar millor els fonaments per al present i el futur.

És per tot això que neix el projecte La Trobada. Un restaurant on de forma col·lectiva garantir-nos que cap persona del nostre entorn quedi al marge d'allò essencial... un bon dinar, bona companyia i també la satisfacció de participar i fer-ho possible treballant colze a colze amb els que no volem que ningú en quedi exclòs.

Serà un restaurant obert a tothom, on cadascú lliurament triarà com s'hi compromet... si venint a dinar puntual o regularment, si col·laborant en tasques concretes... En tot cas, com passa a les colles castelleres, qualsevol persona hi trobarà el seu lloc, aquell que lliurement esculli i que la colla li ofereix. D'aquesta manera, l'esforç i la responsabilitat individual es convertirà en el principal nutrient dels resultats col·lectius que juntes i junts farem possible.

Per explicar el projecte sovint utilitzem conceptes que ens fan trampa, les paraules només són útils per definir realitats, per comprendre millor una situació, un projecte... però mai es poden convertir en etiquetes que posin l'accent en allò que ens fa diferents de forma que paradoxalment a la intenció, ens acabem enfocant en les desigualtats en lloc de potenciar el valor de la diversitat. Volem que La Trobada sigui un espai lliure d'etiquetes on posar en valor les capacitats diferents, els coneixements, les actituds i aptituds diverses que ens complementen i enriqueixen.

La Colla Castellera de Minyons formeu part d'ALEI de fa temps. En el passat no vam saber trobar massa punts de connexió però aquesta ensopegada que és la crisi, ens ha permès trobar l'oportunitat per enfortir els lligams que donen sentit a la xarxa. Cadascú posa al servei de la mateixa allò que pot, allò que té, allò que sap i en lloc de sumar el que acabem fent és multiplicar els beneficis i les sinergies. Per la resta d'entitats d'ALEI, el gest de Minyons en cedir part del vostre espai per al restaurant La Trobada, ens omple de la mateixa admiració que sents quan veus que una gent vestida de malva, al so d'unes gralles i al mig d'una plaça, ens recorda que la unitat fa la força.

Diuen que hi ha tres paraules essencials per anar per la vida... perdó, gràcies i si us plau... malauradament massa sovint les utilitzem sense la profunditat que requereixen i per això han perdut la força i el valor que amaguen. La posada en marxa del projecte La Trobada a la seu de Minyons, és una d'aquelles ocasions excepcionals on el valor d'aquestes paraules expressa millor que cap el que sentim des d'ALEI vers la vostra colla castellera:
Perdó... per les molèsties passades, presents i futures que us pugui ocasionar La Trobada,

Gràcies... per la vostra confiança i per fer-vos també vostra La Trobada,

i...Si us plau... no deixeu de compartir tot allò que penseu que pot enriquir i millorar un projecte que ens ha d'enriquir i millorar a totes i tots!

Pep Martí / President d'ALEI

Hipocresia educativa.

Malgrat soni malament, una de les raons principals que expliquen el baix rendiment dels alumnes a l'escola (més enllà de l'arribada massiva de nous immigrants, el desprestigi social de l'educació, el desistiment de les famílies, o el suposat baix nivell dels mestres) radica en la pèrdua d'autoritat (autoritarisme) dels mestres, que comporta un ambient de treball a l'aula molt menys exigent que anys enrere. La fi de la violència docent va lligada en gran part a la pèrdua d'autoritat dels mestres, i és per aquest motiu que cada dia costa més controlar i fer treballar als alumnes a les aules. I no oblidem que l'actual sistema educatiu basa la seva excel·lència en l'esforç, el treball, l'ordre, la disciplina, el silenci...

Personalment, estic molt a favor del canvi de paradigma educatiu, i que definitivament s'hagi arraconat el maltracta, físic i/o psicològic, del mestre a l'alumne, per aconseguir que aquest treballi, o simplement fer que no emprenyi. Tanmateix, no podem obviar que tot i que els infants no van amb por a l'escola, continuen patint en molts casos la violència a casa. Si bé els mestres han après a controlar-se, ja sigui per una humanització sobtada o bé per por a denúncies, no es pot generalitzar de la mateixa manera pel que fa a molts pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, que continuen fent us de mètodes "tradicionals" a l'hora d'educar (disciplinar) als seus fills, nets, nebots...

Segurament (i afortunada) han baixat considerablement els nivells de violència emprada en l'"educació" familiar (menys cinturons, menys espardenyes, menys pallisses), però no s'ha perdut encara a moltes llars les tècniques educatives del passat. Aquesta educació oculta (ja que no s'acostuma a fer us d'aquestes tècniques en públic) que continua portant-se a terme en molts casos, està totalment vetada a l'escola. Tanmateix, són principlament els pares i mares que en fan us, els primers a denunciar al mestre a la primera de canvi, quan s’assabenten que ha cridat o tocat al seu fill.

Aquesta doble línia educativa (familiar-escolar) deixa a les escoles en desavantatge a l'hora d'imposar autoritat i de fer treballar els alumnes (clau de l’èxit d'aquest sistema, agradi o no). És probable que cinquanta anys enrere hi hagués més violència a les escoles que a les llars familiars, però avui en dia s'ha girat del tot la truita, i aquest gir ha comportat importants canvis en les dinàmiques de treball a les escoles. Un altre tema que agreuja la situació, és el fet que els mestres han perdut en gran mesura la credibilitat davant de les famílies, i això comporta que molts alumnes se n'aprofitin de la debilitat dels mestres. Fan el que volen a l'escola i saben que sempre tindran la comprensió-suport dels pares, que el creuran abans a ell que al mestre.

Us demano que us poseu en la pell d'un mestre. Fa trenta anys quan ja n'estava tip d'un alumne li donava un clatellot i el castigava, i després ho explicava als pares que tornaven a castigar a l'alumne. El mestre alliberava tensions i se sentia reconfortat amb la seva tasca. Avui en dia el mestre va acumulant tensió a l'aula sense possibilitat de descàrrega, i quan comunica als pares alguna mala conducta encara rep crítiques o descrèdit. Ho veieu que difícil és fer de mestre avui en dia? O potser és que abans tot era més fàcil...