(Interessant article de la doctora en Ciències de l'Esport, Anna Pagès, aparegut al diari El Punt/Avui en l'edició d'ahir dilluns).
Arriba el bon temps i la gent freqüenta els carrers i l'aire lliure: és hora de posar-se en forma de cara a l'estiu. Sovint veig els joggers esbufegar de bon matí i em pregunto com és possible que hi hagi gent amb aquesta cara de sofriment i mortificació fent esforços per seguir corrent i patint. Sembla més aviat una tortura que un plaer! Per què algunes persones persisteixen a infligir-se una mena de càstig en lloc de pensar en altres maneres de fer activitat física, més pausades i també més humanes? Què passa quan l'activitat física esdevé una sobreexigència? Aquesta pregunta em porta als textos del filòsof de moda a Alemanya, un pensador d'origen coreà anomenat Byung-Chul Han.
Nascut a Corea del Sud, Han va estudiar metal·lúrgia en aquest país asiàtic i, un cop acabats els estudis, va decidir que no li interessaven. Arribà a Alemanya sense saber un borrall d'alemany, estudià filosofia, escrigué una tesi doctoral sobre Heidegger i encetà una carrera acadèmica brillant. Actualment és professor a la Universitat de Berlín i comença a fer ombra a alguns dels caps pensants més importants dels darrers temps al seu país d'acollida.
Byung-Chul Han planteja que la societat contemporània converteix els individus en víctimes i botxins de si mateixos per mitjà d'una dèria col·lectiva que té relació amb el fet d'esgotar-se fins al límit. En un dels seus textos més interessants, titulat La societat del cansament, Han defineix el que Freud als anys trenta hauria anomenat “el malestar en la cultura” a partir d'un nou concepte: la “sobrecàrrega de positivitat”. Segons Han, el culte a l'èxit i al rendiment encadena els homes i dones actuals a una mena de deure irracional i absurd envers si mateixos: una autoexplotació basada en l'acció constant del verb poder. La cultura del poder empeny les persones a un rendiment permanent: ja no vivim en un món de prohibicions sinó de llibertat, però una llibertat que ens “obliga”a vegades d'una manera total a poder “ser-ho al màxim” i a “fer-ho al màxim”.
Em sembla que Han ens dóna pistes molt útils per analitzar la manera que tenen de practicar l'activitat física aquestes persones mortificades que trobo pel carrer. Seguint Han, el nostre cos esdevindria una màquina de rendiment màxim per a cadascun de nosaltres. Com que rendir al màxim és impossible, ateses les circumstàncies de limitació de la nostra corporeïtat (la imatge del nostre cos però també la naturalesa que el fa finit), hem de buscar noves vies d'impuls productiu, ja siguin substàncies o objectes de la tecnologia. No obstant això, aquest “excés de producció” del cos condueix a un “infart” de l'ànima. Què vol dir que l'ànima “s'infarta”? Doncs que la pressió excessiva condueix a l'aturada subjectiva completa en un moment determinat: d'aquí que primer ve la fatiga i després, el col·lapse. Qui més qui menys coneix algú que hi ha passat, pel col·lapse. L'activitat física practicada d'una determinada manera queda totalment afectada per aquesta qüestió, que també trobem en molts altres àmbits de la nostra vida.
No és una mica exagerat pensar que l'activitat física com a “autoexplotació” pot dur-nos a l'infart de l'ànima? Comptat i debatut, hi ha gent que força la màquina: ara la qüestió és per quin motiu. Segons Han, la causa principal d'aquesta tendència a l'extrem forçat és una cultura que empeny fins a l'impossible: si no podem fer-ho pels nostres propis mitjans, bé que ho podem fer per altres d'artificials; per això Han parla de la “societat del dopatge” permetent al cos funcionar sempre d'una manera vital per maximitzar el rendiment. I diu així: “Si el dopatge fos permès als esportistes, llavors l'esport esdevindria una simple competició farmacèutica. Prohibir el dopatge no fa obstacle al canvi que transforma, no solament el cos, sinó globalment l'ésser humà, en una màquina de performativitat.”
Quan Han parla de “l'infart de l'ànima” no vol dir solament que aquest impuls a poder l'impossible produeixi una ruptura en la manera dels homes i les dones d'estar en el món, sinó que es refereix a l'efecte devastador d'aïllament i separació que genera. Quan estem cansats i diem “no puc més”, aquesta impotència que sentim és exclusivament nostra perquè ens separa dels altres: ens fa emmudir i ens porta a un límit sense sentit, com la mortificació d'una carrera que ens esgota. Aquesta fatiga no té cap relació amb un cansament relaxat que podem expressar i que ens uneix en lloc d'aïllar-nos quan, per exemple, ens podem calmar una mica. Han defensa en aquest punt la possibilitat de fer una activitat no mortificant que faci existir la pau d'un bon hàbit on els sentits estiguin vius, en lloc d'afeblits per les circumstàncies. En aquest context, els altres comencen a existir. Els nostres simpàtics joggers podrien arribar a circular sense patiment, perquè ja no caldria que “s'autoexplotessin”. I llavors contemplarien les meravelles dels llocs per on passen, substituint l'angoixa de l'acceleració obligada.
Han no deixa de ser un oriental: segons ell, les formes visibles, en un sentit estètic, del món que coneixem només es poden veure si aturem una certa activitat (física), o sigui, des d'una certa fatiga. L'eficàcia i l'acceleració fan desaparèixer la bellesa i l'harmonia del món. Si anem ràpid, ja no veurem aquell cirerer florit a la cantonada per on passem corrents. Ni tampoc direm “bon dia, com es troba?” a la velleta a qui avançàvem quan se'ns acabava el temps. En la fatiga de l'interval és possible una activitat física que no ens mortifiqui i que recuperi per a nosaltres la vitalitat senzilla i pacífica que tota vida humana mereix, més enllà de l'autoexplotació que “ens fa explotar”.
