La secció ciclista dels Minyons.

Castellers i ciclistes. Una excel·lent combinació.

El passat dissabte un grupet de minyons vam anar fins a Manresa en bicicleta amb motiu de l'actuació castellera de la Fira Mediterrània. La ruta va seguir la carretera de Terrassa a Navarcles (BV-1221), pujant el coll d'Estenalles, passant per Talamanca, Navarcles, Sant Joan de Vilatorrada, i finalment Manresa. Al voltant de 50 quilòmetres creuant el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Paisatges extraordinaris, temperatura ideal, i bona companyia. Sembla que la secció cicloturista es consolida. A veure si ens fem uns mallots ben xulos aviat!!

El "temazo" del dimecres. Ska-P - "Legalización".

Avui fa 25 anys, a Sud-Àfrica van legalitzar l'ANC (Congres Nacional Africà) després de més de trenta anys de prohibició. Curiosa coincidència la de les sigles de l'ANC sud-africana i la nostra ANC (Assemblea Nacional Catalana)... No deixa de ser curiós també que en ple segle 21, a l'estat espanyol s'il·legalitzin consultes en nom de ràncies Constitucions. Si Mandela aixequés el cap...

Per acabar-ho d'adobar i per fer encara més funestes coincidències, avui es compleixen 74 anys de l'afusellament del President Companys a mans de les tropes feixistes, i fa uns dies, un feixista confés i orgullós de ser-ho, demanava públicament l'afusellament del President Mas. I el més bo de tot és que encara no està a la presó!! Spain is different... 

Carlos González: "Autoritat i límits".

(Com de costum, molt d'acord amb les opinions del Carlos González. Novament en un article a la secció Criatures del diari Ara del passat dissabte).

Els pares tenim autoritat. És una autoritat natural, pel fet que som més grans, més forts, més llestos (fins a certa edat), acumulem més coneixements i experiència i, sobretot, perquè els nostres fills ens estimen i estan desitjant obeir.

És una autoritat que ens és donada i exercim automàticament, pel sol fet de ser pares, sense haver de fer res per merèixer-la. Saber que els nostres fills petits ens creurien i ens obeirien encara que les nostres ordres fossin tiràniques, absurdes o inútils és una idea tan aclaparadora que només aquest pensament ens hauria de portar a no donar ordres tiràniques, absurdes o inútils. O almenys a intentar evitar-ho. Perquè, ja se sap, un gran poder comporta una gran responsabilitat.

Crec que els meus pares haurien entès molt bé el concepte d’autoritat paterna. Vivien en una època autoritària. Però no feien servir aquesta altra paraula que tan de moda està ara en l’educació dels nens: límits. Si algú hagués demanat als meus pares, fa mig segle, “Vostès posen límits al seu fill?”, penso que no haurien entès gaire la pregunta. ¿Vol dir això que en la seva època els nens fèiem el que volíem, que fèiem miques els mobles o pegàvem als petits o calàvem foc a casa? Esclar que no. Els nens teníem límits, igual que els adults, sempre n’hem tingut. I els pares els feien respectar sense vacil·lacions. El que passa, simplement, és que no tenien un nom, no se’n parlava i no hi havia llibres sobre “com posar límits als nens”. És tan evident! Els pares no et deixaven menjar deu caramels, ni jugar amb ganivets, ni tan sols dir paraulotes; no calia (ni cal) cap llibre o el consell de cap expert perquè els pares sàpiguen posar aquests límits, els lògics, els necessaris, els raonables.

Actualment hi ha tota una filosofia muntada al voltant dels límits: que si són necessaris per al correcte desenvolupament, que si el nen seria infeliç sense límits... Curiosament, no parlem en aquests termes dels límits dels adults, que en tenim i molts. Ens agradaria córrer més, guanyar més diners, tenir més vacances, estar més sans o més prims... Ningú creu que els límits ens facin feliços, al contrari, ens agradaria superar els nostres límits. En el món dels adults és l’autoritat la que ha de tenir límits. Límits que passen per saber que no els podem escridassar, insultar o humiliar (“Que lleig et poses quan plores, sembles un nen petit...”). O que és absurd exigir-los obediència instantània i absoluta, que abans hem de parlar i acceptar crítiques. I límits encara més evidents, com que no podem fer servir mai la violència.

Comença la recollida de signatures per la ILP per a una nova llei educativa catalana.

Tots a signar per a una educació pública de qualitat. Contra les desigualtats educatives (socials, econòmiques, culturals...), contra les imposicions en matèria lingüística de l'estat espanyol, contra els concerts econòmics a les escoles elitistes, exclusivistes, i discriminadores, a favor de la gestió democràtica dels centres...

(Notícia extreta del diari Ara d'avui dilluns).

Unes 250 persones s'han acreditat aquest dilluns al Parlament de Catalunya com a fedatàries per a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) del sistema educatiu de Catalunya que impulsen una vintena d'organitzacions amb l'objectiu de canviar el model des de l'escola bressol fins a la universitat. Amb aquest acte, s'ha donat el tret de sortida a la recollida de signatures que ha de fer possible debatre el text al Parlament. Els promotors tenen 120 dies per recollir un mínim de 50.000 signatures per la proposta que es basa a aconseguir un sistema totalment gratuït, eliminar els concerts i potenciar la democràcia als centres. Si ho aconsegueixen, la ILP serà debatuda al Parlament en un termini de quatre mesos.

Quan vaig deixar de ser una "estrella" castellera.

A manca de foto del darrer, poso el primer, a l'abril, a Vilanova.

Tal dia com avui (dia de la Hispanitat havia de ser...!), deu anys enrere, vaig pujar per darrera vegada al tronc d'un castell de 8 pisos. Va ser a la Festa Major de Caldes de Montbui, en un 4d8 molt renovat i amb molts kurtits a tots els nivells. Era el setè i darrer al que pujava aquella temporada. Recordo (potser malrecordo) a l'Oni, al Guillem, al Zubi, al Rubén, a l'Amaia, a la Judith... i al Jaume Vila, a l'Àlex Dalmases, a la Mireia Lecina, a l'Òscar a quints, a la Yésica... I també recordo que va anar perfecte, i que jo em veia sobradament preparat per anar al quart d'un 4d9f, fet que, lamentablement per a mi, no es va produir mai, tot i que el Jordi Caus, cap de colla d'aquella temporada, em va demanar paciència i em va assegurar que tard o d'hora el faria... Però el canvi de cap de colla a l'any següent va aturar en sec totes les meves aspiracions personals i d'igual forma ho van fer els caps de colla que el van seguir, fins que vaig acabar decidint que no volia viure frustrat, i vaig renunciar a pujar mai més al tronc dels castells. Trist, oi? Però què hi farem. No he estat ni el primer ni l'últim frustrat casteller de tronc. Temporada rere temporada escolto els laments de molts castellers que pugen als troncs i que es queixen si els treuen d'una estructura, si no els fan pujar tant com voldrien, o si no els donen l'oportunitat de demostrar les seves (suposades) possibilitats. Alguns continuen al peu del canó i mantenen el seu compromís amb la colla tot i no sentir-se plenament realitzats castellerament parlant. Altres acaben deixant la colla o canvien de camisa per satisfer els seus desitjos. Tot és respectable i comprensible.

Dos Nobels de la pau molt merescuts.

 Kailash Satyarthi i Malala Yousafzai.

(Notícia apareguda al Diari Ara d'ahir divendres).

Malala Yousafzai (Pakistan, 1997), la nena pakistanesa tirotejada pels talibans quan anava a l'escola, ha estat guardonada amb el premi Nobel de la pau 2014. Amb ella ha estat guardonat també Kailash Satyarthi, activista indi pels drets dels infants. El comitè del Nobel els ha distingit per la seva lluita en favor del dret a l'educació dels nens i les nenes.

"Tot i la seva joventut, Malala Yousafzai ja ha lluitat durant anys pel dret de les nenes a l'educació i ha donat exemple de com els nens i els joves, també, poden contribuir a millorar les seves pròpies situacions", argumenta el comitè dels Nobel.

Sobre l'altre guardonat, el comitè noruec assegura: "Mostrant un gran coratge personal, Kailash Satyarthi, mantenint la tradició de Gandhi, ha encapçalat diferents formes de protesta i manifestacions, sempre pacífiques, en contra de l'explotació dels infants".

Una icona global

Malala Yousafzai s'ha convertit en una icona global de la lluita pel dret a l'educació universal, en especial de les nenes en països on se'ls nega aquest dret.

La nena pakistanesa va ser a Barcelona el juliol de l'any passat per recollir el Premi Internacional Catalunya que va compartir, en aquella ocasió, amb Gro Harlem Brundtland.

El premi Nobel de la pau serà entregat en una cerimònia oficial a Oslo el dia 10 de desembre, coincidint amb l'aniversari de la mort d'Alfred Nobel. 

Potser una mica de raó sí que tenim els Minyons, no?

Podria acabar un Concurs de castells d'aquesta manera algun dia? Es comença xiulant i s'acaba...

(Notícia apareguda al diari Ara d'avui divendres).

Més enllà de l'escassa credibilitat que em genera el comunicat dels verds, veig que comencen a aparèixer veus crítiques amb el Concurs de castells fins i tot dels seus més ferms partidaris...

Els Castellers de Vilafranca s'estan plantejant seriosament renunciar a participar en el Concurs de Castells de Tarragona – l'han guanyat 10 vegades, les últimes set, consecutives– pels xiulets que van rebre diumenge passat durant tota la jornada. El president dels verds ja va apuntar aquesta possibilitat a l'ARA dilluns passat en un article titulat 'Per què van xiular als Castellers de Vilafranca?'.

"Ens sentim dolguts i decebuts pel comportament de part del públic de la plaça i d'algunes colles castelleres que no van parar de xiular i increpar, amb insults, qualsevol moviment que feia la nostra colla", afirmen en un comunicat emès aquest divendres.

"Creiem que els valors del fet casteller no es mereixen la imatge que va donar el Concurs de Castells de Tarragona i són qüestions que s'haurien de replantejar seriosament". Per aquest motiu han decidir obrir un període de reflexió sobre si han de seguir assistint al Concurs de Tarragona, que és cada dos anys.