Jaume Cruz: “Els pares són models, els valors no es transmeten pel que dius, sinó pel que fas”.

(Com diria aquell, "equiliquà", o "that's the question". Entrevista al psicòleg Jaume Cruz apareguda al diari Ara del passat 30 d'octubre).

Jaume Cruz va començar a investigar sobre psicologia esportiva en una època en què aquesta disciplina era pràcticament desconeguda a Espanya, i per les seves classes han passat psicòlegs de renom com Pep Marí i Josep Font -ara al CAR de Sant Cugat-, Eva Molleja -que ha treballat amb pilots del Mundial de MotoGP- o Joan Vives -amb experiència en equips de primer nivell de bàsquet i handbol-. L’any passat la seva trajectòria va ser premiada per l’Associació Internacional de Psicologia de l’Esport Aplicada.

Un dubte clàssic dels pares és si val la pena motivar els nens perquè facin un esport. Vostè què aconsella?

El nen que faci esport estarà en una bona condició física, psicològicament li servirà per guanyar autoconfiança i des del punt de vista social serà una bona manera de fer amistats. A més, hi ha la cultura de l’esforç. Estem en una societat en què tot és immediat; si una pantalla no et convenç, al cap de dos segons te’n vas a una altra. En canvi, l’esport ensenya que cal persistència per tenir una recompensa final.

¿L’esport d’iniciació ha de ser competitiu?

L’esport és competitiu, perquè si no parlaríem d’activitat física recreativa, que és una altra cosa. Però sovint aquesta competitivitat s’introdueix massa abruptament, copiant models de l’esport professional. Una fórmula és donar valor a altres factors a banda del resultat final. Al Baix Llobregat, per exemple, hi ha una experiència interessant que es diu Juga verd play en la qual si guanyes un partit sumes tres punts, però després també puntua l’equip que ha fet menys faltes, l’entrenador que ha comunicat millor, també hi ha un animador a la grada que valora el comportament del públic...

Tots hem vist algun pare cridant durant els partits...

Sí, alguns psicòlegs els han batejat com a “pares entrenadors de banda”. També hi ha el pare hipercrític, que mai està satisfet... Els pares són models, els valors no es transmeten pel que dius, sinó pel que fas. Per això haurien de fer dues coses. Primer, tenir un estil de vida actiu, perquè llavors els nens són més propensos a fer esport. Segon, ajudar els nens a tenir un cert autocontrol emocional. Si un pare es passa el partit cridant a l’àrbitre, quan el fill protesti serà molt difícil per a l’entrenador corregir-lo.

I quin és l’entrenador ideal?

Hi ha estudis que diuen que en el cas dels entrenadors de nens és molt més important l’estil de comunicació que el coneixement tàctic o tècnic de l’esport. Si l’entrenador és capaç de fer sentir còmodes els nens, segur que en el futur continuaran fent esport. Només una minoria ho farà professionalment, però n’hi haurà molts que tindran una vida activa, no sedentària.

Un altre dubte clàssic: esport individual o col·lectiu?

S’han de veure les característiques del nen. Si té dificultats per socialitzar-se, és millor un esport col·lectiu. Un esport individual va bé per al nen que té més confiança en si mateix, perquè són els esports que comporten més pressió, ja que tot el resultat depèn només d’ell, de ningú més.

En el cas del nen que no se’n surt amb un esport, que s’adona que no és gaire bo, com s’ha d’actuar?

Primer s’ha de reflexionar si està fent l’esport adequat i en el nivell que li pertoca. Després, una altra cosa que recomano és transmetre objectius més orientats a la tasca que al resultat. En la pràctica: encara que un nen que fa atletisme no sigui dels millors, si des de principi fins a final d’any millora les seves marques, això ja és un objectiu assolit i se l’ha de felicitar.

Un altre cas, oposat, és el del que destaca molt en una disciplina.

Sí, i també pot ser delicat. Al nen que fitxa per a un altre club i ha de canviar de residència se l’està allunyant del seu entorn. Al que és tan bo que el fan jugar amb nens més grans que ell, en certa manera també. I ens hem d’assegurar que, a banda de l’aprenentatge esportiu, també se senti feliç, perquè si no difícilment progressarà.

Són pocs els que arriben a ser professionals, però molts ja imiten els seus ídols des de petits.

A vegades s’argumenta que com que l’esport professional no és formatiu s’hi pot fer qualsevol cosa. Però, esclar, els nens fan el que els psicòlegs anomenem aprenentatge per imitació de models, imitant els seus ídols. I és per això que els esportistes professionals no poden defugir la seva responsabilitat, han de transmetre uns models que puguin ser imitats.

Posi-me’n un exemple.

Vam fer un estudi amb entrevistes a nens de 10 a 14 anys plantejant el següent: “T’arriba la pilota amb possibilitat d’atacar però el teu rival està lesionat a terra. Què faries?” El 90% deien que tirarien la pilota fora, però el 10% donaven una resposta interessant i preocupant. Deien que si el partit anés igualat continuarien jugant. Aquest raonament, que té a veure amb la filosofia de guanyar a qualsevol preu, l’han après de l’entorn, i sobretot del que veuen en l’esport professional.

¿En l’esport d’iniciació hi ha gaires diferències entre nens i nenes?

Els models socials influeixen, però els estudis diuen que l’esperit competitiu és tan alt en nois com en noies. El que passa és que quan un nen destaca en futbol, per exemple, i el vol el Barça, és igual que visqui a Manresa o a la Seu d’Urgell, que els seus pares l’hi portaran. ¿En el cas de ser una noia ho farien? Probablement no, perquè l’esport femení no està professionalitzat.

375è aniversari de la mort d'un dels nostres patrons, Sant Martí de Porres.

Sant Martí de Porres, conegut com a Fray Escoba (Lima, 9 de desembre de 1579 - 3 de novembre de 1639), va ser un religiós dominic peruà, venerat com a sant per l'Església catòlica. Era membre del Tercer Orde de Sant Domènec i va ser el primer sant negre d'Amèrica.

És, a més a més, sant patró de la colla castellera dels Minyons de Terrassa. La seva primera aparició pública com a "membre" patronal de la colla, es produeix a la rua carnavalesca de la ciutat de Terrassa l'any 1997, com a "mascaró de proa" (figura decorativa i protectora de la nau) del vaixell pirata, de la comparsa de pirates de la colla. La imatge fou obra de l'artista terrassenc i minyó Ragà.

Vaixell pirata comparsa dels Minyons l'any 1997. (Foto: Carles "Ganso" Valero)

L'any següent, tornaria a apareixer novament a la rua de Carnaval, damunt d'un dels passos de la "Confraria del Sant Tres de Déu", que s'endugué el primer premi de comparses per segon cop en la història de l'entitat (la primera ocasió va ser l'any 1988 amb la comparsa "El guerrer Bernat del Carall Trempat").

La tercera aparició pública del sant va esdevenir en la diada de la colla de l'any 2000, per molts encara recordada, en la representació dels actes i balls protocolaris de la festa major de Vilavella, tema d'aquella diada, organitzada pels "xaqueterus" de la colla. Aquella processó al Raval de Montserrat amb la imatge del Sant Martí de Porres va despertar algunes susceptibilitats i es van llençar algunes crítiques (fins i tot de caràcter institucional!) que ni el propi sant podrien entendre ni compartir.

D'aleshores ençà no s'han tornat a produir aparicions públiques del sant, tot i que se'l continua venerant en diferents actes no institucionals, i són molts els Minyons que es pregunten que què ha passat amb la figura del sant. El tornarem a veure aviat?

Ofrenes al patró Sant Martí de Porres al local de la colla. (Foto: Carles "Ganso" Valero).

Queen - "39".

Feliç dia dels morts...

Carlos González: "Al llit, castigada!"

(Article del pediatre Carlos González a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 25-10-2014).

Em demanaven uns pares, manifestament ben intencionats, si feien bé d’enviar al llit castigada la seva filla de set anys, quan no volia sopar. Em temo que cometien un triple error

El primer, pensar que els pares tenim dret a castigar els nostres fills. Els càstigs són inútils per modificar la conducta dels nens (i dels adults). Però, encara que fossin efectius, els consideraria immorals. No castigo la meva dona, ni els meus amics, ni els meus editors, ni el meu taxista; per què hauria de castigar precisament els meus fills, a qui estimo i tinc l’obligació de protegir? És perfectament possible educar sense càstigs. Ho sé perquè els meus pares no em van castigar mai.

El segon, pensar que no sopar es una mala acció. No sopar quan no es té gana és un dret, i amb un 30% de sobrepès i obesitat infantil, insistir perquè un nen mengi més és perillós. Si algú entre els meus lectors discrepa de la meva opinió i està convençut que sí, que podem castigar els fills quan convingui, espero que almenys reservi els càstigs per a les accions dolentes. Comprenc (no hi estic d’acord, però ho entenc) que algú pugui castigar un nen per haver pegat a un altre nen, o per haver insultat algú o per haver robat. Però no es pot castigar un nen per llegir un llibre, o per pentinar-se, o per tossir, o per gratar-se el nas… O per no sopar. Recordo perfectament que la meva mare, a vegades, no sopava. Ho anunciava: “Avui no sopo”. I així ho feia. Mai se m’hauria acudit castigar la meva mare, ni per allò ni per res.

El tercer error és fer servir el llit com a càstig. Els pares volen que la seva filla mengi, però probablement també volen que dormi. Com poden dir-li que dormir és una cosa dolenta, un càstig? I si el dia següent sí que vol sopar? “Pare, mare, avui no vaig a dormir, perquè m’he portat bé i m’ho he menjat tot!” Amb un càstig així em temo que, a més de fer-li odiar el menjar, també li faran odiar el llit.

No, no podem fer servir com a càstig una cosa intrínsecament bona, o necessària, o una cosa que volem que el nostre fill faci sempre, tant si es porta “bé” com si no. No el podem castigar a dormir, o a menjar verdura, o a fer els deures, o a estudiar, o a fer-se el llit, o a dutxar-se, o a llegir un llibre, o a rentar-se les dents, o a vacunar-se (“Si et portes malament, el metge et posarà una injecció!”). Un càstig ha de ser, per definició, una cosa dolenta, una cosa que molesta i perjudica la persona castigada. I així tornem al problema inicial: jo no vull fer res que molesti i perjudiqui els meus fills. No els vull fer cap cosa dolenta. No els vull castigar.

Vídeo de la memorable actuació dels Minyons a les Fires de Sant Narcís de Girona (26/10/2014): 3d10fm, 2d9fm, 4d9f, pd7f.

...sobren les paraules (feu clic al "play").

"La feminització de les aules".

(Interessant reportatge escrit aparegut al Criatures del diari Ara, sobre el món de la docència masculina en les primeres etapes educatives. Sovint els mestres homes hem de lluitar contra alguns prejudicis, i estigmes de la societat).

Nacho Ledesma, que és mestre de primària a l’escola Roser Capdevila de Sant Joan Despí, només tenia companyes quan va estudiar per ser tècnic d’educació infantil. “Després, a magisteri, com que feia música d’especialitat, estava més equilibrat, però a la majoria d’especialitzacions sempre hi ha moltes més noies”. Ell ha decidit ser mestre per minimitzar els efectes que els seus mestres van tenir sobre ell. “Tenia un mal record de l’escola. Vaig estudiar a Madrid i els aires de renovació que hi havia als anys vuitanta a Catalunya allà no hi havien arribat i tot era més tradicional, amb professors grans amb tics franquistes. Sóc mestre per reacció, per demostrar que es pot educar de manera diferent, o si més no intentar-ho”. 

El Nacho considera que és una professió eminentment femenina perquè “es té una concepció molt paternal de l’educació infantil, és una qüestió antropològica que fa que hi hagi professions considerades d’homes i altres de dones, les fàcils les fan les dones, i les difícils, els homes. Hi ha qui diu que el més pròxim a ser mare és ser mestra i quan veus la realitat deu ser que hi ha alguna cosa certa en això”, reflexiona. El poc prestigi de la professió, a parer seu, tampoc hi ajuda: “Els estudis de magisteri no estan prou valorats, a les escoles bressol encara se les anomena guarderies. Com més petit és el nen menys valor es dóna a l’educació, els pares només estan preocupats per la formació i la part educativa queda en un segon pla”. 

La feminització de l’educació a infantil i a primària costarà temps de canviar segons ell: “Som víctimes del franquisme i encara no han passat un o dos segles perquè això es modifiqui”. No creu que les dones optin per aquesta professió per compatibilitzar la vida familiar: “Dubto que siguin mestres per poder ser mares perquè per horaris tampoc pots recollir els nanos si no van a la mateixa escola que tu”. També discrepa que els homes estiguin més buscats per exercir de mestre al cicle inicial: “És més complicat perquè al principi els pares no confien en tu, sobretot a infantil. Algunes famílies m’han reconegut que pensaven que no ho faria bé i és dur que t’ho diguin perquè has de demostrar que n’ets capaç”. 

Tombar prejudicis

Aquesta és una opinió que comparteix Jordi Balsach, mestre de l’Escola Jacint Verdaguer de Cornellà de Llobregat: “Les famílies tenen més reserves quan veuen que ets un home”. Ell va decidir ser mestre perquè li agradaven els nens i l’esport i la seva mare el va animar a fer magisteri d’educació física. A magisteri ell era un dels deu nois d’un total de seixanta alumnes que cursaven la carrera: “Després vaig fer la carrera d’educació física perquè només havia de fer un any més i allà sí que hi havia molts més nois”. Reconeix que el seu entorn no va comprendre la decisió que va adoptar: “Els meus amics es van sorprendre i van sortir tots els tòpics, que havia decidit fer magisteri per les vacances, per la vida que porten els mestres”. 

Plantilles equilibrades

El Jordi, que és l’únic home del centre, rebat que sigui una professió femenina: “M’encanta la meva feina, veure com evolucionen els nens. Tot és qüestió de les ganes que hi posis. Els homes som minoria i potser per això estem ben tractats pels equips directius”. Apunta l’instint maternal com un dels possibles factors que empenyen les noies a estudiar aquesta carrera. Que els nois no hi mostrin interès obeeix, segons el seu punt de vista, al fet que “t’ha d’agradar passar-te tot el dia amb nens i molts no hi estan preparats perquè cal tenir paciència, tot i que les dones no en tenen més necessàriament, depèn del caràcter de cadascú”. 

El psicopedagog i mestre Daniel Gabarró aposta per equilibrar les plantilles amb més presència masculina a les escoles: “Els valors escolars són només femenins i, mentre no hi hagi equips equilibrats amb un nombre semblant d’homes i dones als claustres, el missatge que els nois reben és que el món acadèmic no és el seu i que si vols conquerir la teva autèntica masculinitat t’has de diferenciar d’aquest món femení”. 

Gabarró, autor del llibre Fracàs escolar? La solució inesperada del gènere i la coeduació, remarca que la conseqüència d’aquesta realitat és que “des de fa anys, el volum d’adolescents nois que inicien la universitat no deixa de baixar perquè han entès que el món del coneixement no és el seu món i ens cal capgirar-ho”. En la seva defensa de la igualtat de gènere, Gabarró defensa que tant homes com dones entrin en aquells àmbits on estan menys representats. Que sigui una professió femenina respon, diu, al fet que “la dona ha sortit de casa, però segueix fent les tasques més vinculades a la cura de les persones”. 

Una nova masculinitat

Els països del nord d’Europa, referents en l’àmbit educatiu, tenen molt present aquesta variable a l’hora de configurar les seves plantilles, però malgrat tot encara hi predominen les dones. Gabarró exposa que “Catalunya és un dels països més avançats en aquest tema, però encara queda molt camí per fer”. Només cal comprovar el nombre de nois matriculats en els graus d’educació infantil i primària. 

Segons dades de la secretaria d’Universitats i Recerca del 2012-2013, els homes que van fer magisteri van ser 1.845 (un 15,37% del total). A la UAB la xifra encara és menor i aquest curs només un 2,6% de nois fan educació infantil (un 17,4% a primària). Aquesta mateixa universitat ha posat en marxa aquest any el graduat en educació infantil i primària, una carrera que combina les dues titulacions en cinc anys, amb només un 5% de nois. 

Montserrat Rifà, que és professora en aquesta facultat, només té un noi a l’aula en una assignatura comuna que imparteix a infantil. “Com més baix és el grau menys nois hi ha”. La també directora de l’Observatori per la Igualtat de la UAB considera que dos factors expliquen aquest fenomen: “La valoració social de la feina del mestre -associada al coneixement a les etapes educatives altes i a la cura a les primeres- i la precarització salarial, especialment a la bressol”. Comparteix amb Gabarró que seria bo gaudir de més homes a les plantilles de les escoles, però amb un diagnòstic menys taxatiu: “L’equilibri és necessari, però afirmar que els nens es desvinculen de l’educació perquè només tenen professores ho trobo pervers”. 

Rifà reconeix que “falten referents masculins a les aules, però una nova masculinitat que entengui que el desenvolupament de l’infant és el motor de l’educació, que s’ha de fomentar en el diàleg i no en l’autoritat”. Per la seva banda, la portaveu de l’USTEC Elvira Sánchez considera que “amb els anys pot canviar perquè els homes cada cop assumeixen més tasques a la llar”. Sánchez advoca per la coeducació: “Calen més homes en l’etapa del 0 a 6, si hi ha nens i nenes a les aules també hi ha d’haver homes i dones com a mestres si volem ser una societat igualitària”.

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "La mala reputación".

Avui fa 33 anys moria a Sant Geli dau Fesc, a prop de Montpeller, el cantautor francès Geroges Brassens, considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra. Diversos cantautors catalans van traduir i versionar algunes de les seves cançons (el terrassenc Miquel Pujadó, Quico Pi de la Serra, o Serrat), però un dels seus temes més coneguts a casa nostra és la versió en castellà de "La mauvaise réputation" (La mala reputación) del cantautor valencià Paco Ibáñez.