"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 30 de novembre del 2014

Llista única? Oi tant!






















El passat dimarts, a l'Auditori del Parc del Fòrum de Barcelona, el President Mas va pronunciar un discurs decididament i obertament favorable a la independència del poble català. Per tal d'assolir-la però va condicionar un hipotètic avançament electoral a la unitat de les forces (partits) sobiranistes. Unitat que es materialitzaria, segons el president, en una llista única sobiranista conformada per representants dels diferents partits polítics involucrats, conjuntament amb alguns personatges públics destacats (intel·lectuals, professionals de prestigi) de la societat civil catalana.

Malgrat que alguns s'entestin en percebre el moviment de Mas com una estratègia electoral (en tot cas, benvinguda sigui si ho és...) de cara a evitar un hipotètic enfonsament dels resultats del partit que lidera (CIU), davant del creixement de l'actual segona força política del país (ERC) i la irrupció del nou partit de moda (Podemos), personalement considero que no podem deixar escapar la oportunitat que se'ns presenta (qui hauria dit que som on som fa cinc anys?) pensant més en els interessos de partit que no pas en els interessos del país.

Sembla evident que de presentar-se en llistes separades CIU baixaria i ERC i la CUP pujarien. Però és aquest el millor camí per assolir la independència? Com valoraria la comunitat internacional (i l'estat espanyol) uns resultats on el personatge que "lidera" (o que va al davant millor dit) el projecte independentista surt escaldat amb una pèrdua important de suports? I soc el primer que desitja una República Catalana lliure i d'esquerres, però no és el moment, encara, del debat ideològic per molta crisi que patim, i per molt negativa que sigui la situació. És més, la principal solució pels catalans per acabar amb la crisi es diu Independència!! Ara toca independència, i quan siguem independents, ja decidirem com volem ser.

Oi que tenim clar que si volem que s'avancin les eleccions és per poder decidir si volem ser independents o no? Doncs perquè carai ens barallem per altres qüestions programàtiques? Està clar que jo mai votaria a CIU en unes eleccions "normals", i no ho faré mai a partir que siguem lliures, però ara mateix es tracta de demostrar a la comunitat internacional que el moviment independentista és transversal i està unit, i que es capaç d'anar de la mà per assolir aquesta aspiració més que legítima.

Per altra banda, tenim un sistema electoral que penalitza les minories i la divisió, i que en canvi beneficia la unitat i les majories. Què hagués passat en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya si els milers de vots de SI haguessin anat a CIU, a ERC, o a la CUP? Dons potser ara aquestes forces tindrien algun diputat més al parlament? 

Què pot passar si en les properes eleccions es presenten llistes separades de CDC, ERC, ICV-EUiA, CUP, Avancem, NeCat, SI, UDC, Reagrupament...? Quin missatge arribaria a la comunitat internacional d'aquesta divisió sobiranista? I fins i tot en el cas que entre aquestes forces sumessin la majoria absoluta, com es podria interpretar que els vots d'ICV-EUia, UDC o els exsocialistes compten com a independentistes? Qui no es vulgui sumar al carro de la independència que no ho faci, però aleshores que les coses quedin clares. Prou de jugar al joc de la indefinició. O ara o mai!

I quina millor manera per convèncer a personatges mediàtics i amb pedigrí, per sumar-se al projecte, que fora d'unes sigles partidistes? El jutge Vidal, Llach, Guardiola, Sala i Martin, Esteller, Salvador Cardús, Fuster, etc., estarien disposats a concórrer a unes eleccions en una llista unitària amb l'objectiu prioritari d'assolir la independència? Segurament. I formant part d'un partit en concret amb el seu programa específic? Doncs segurament no.

dissabte, 29 de novembre del 2014

Pere Quart: "Corrandes d'exili".


Un dels textos més reconeguts del poeta sabadellenc, Joan Oliver (Pere Quart), quan avui es compleixen 115 anys del seu naixement, és aquest "corrandes d'exili", inspirat en l'experiència pròpia de l'autor que es va haver d'exiliar després de la derrota del bàndol republicà a la guerra civil. El text ha estat musicat per diversos autors com Lluis Llach, Ovidi Montllor, o Carles Belda, i en aquest vídeo podem veure una interpretació de la Sílvia Pérez Cruz de la versió del Lluís Llach.

En quin món vivim, que en ple segle 21, encara hi milions de persones que es veuen forçades a l'exili per tal d'esquivar la repressió, la fam, o la set de revenja de tot tipus de tirans.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena. 
 
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.) 
 
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla. 
 
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida. 
 
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré. 
 
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res". 
 
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala. 
 
Una esperança desfeta,
una recança infinita. 
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

divendres, 28 de novembre del 2014

dijous, 27 de novembre del 2014

Les gitanes dels Minyons.

Les gitanes en plena acció a dalt de La Mola (13-07-14)

























Déu n'hi do com ha crescut la colla (Els Minyons) enguany. Universitaris, canalla, adolescents d'institut, separats i separades, jubilats, etc. Però sens dubte, una de les entrades amb més embranzida i continuïtat ha estat la del grup de "gitanilles" que vam conèixer i gaudir (del ball, evidentment) el dia de l'actuació del 35è aniversari de la colla al cim de La Mola, el mes de juliol passat.

dimecres, 26 de novembre del 2014

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "Soldadito de Bolivia".


El passat dia 20 de novembre, el cantautor Paco Ibáñez complia 80 anys, encara al peu del canó dalt dels escenaris, cantant les seves reivindicacions i protestes que, malauradament, mai passen de moda.

Una de les peces històriques i més recordades és aquest "Soldadito de Bolivia", escrita per Nicolás Guillen, dedicada al tinent de l'exercit bolivià Mario Terán Salazar, assassí confés del Che Guevara. 

Curiosament, uns dies després que el cantautor valencià complís els 80, vam conèixer el rostre, fins aleshores ocult, de l'assassí del Che, a qui es dedica aquest tema.

dimarts, 25 de novembre del 2014

Dia Internacional contra la violència de gènere, o masclista?


Està clar i s'ha de reconèixer que l'home modern, malgrat alguns segles de civilització i culturització, continua portant la feixuga i poc estètica (ètica) carga genètica de violència i agressivitat dels seus avantpassats caçadors, guerrers, guardians... D'aquí a justificar que a dia d'avui encara hi hagi autèntics energúmens que es dediquen a maltractar a dones indefenses, hi va un bon tros. Però no podem obviar algunes realitats com temples que no ajuden a acabar amb el problema:

- Continuen apareixen estudis estadístics que demostren que moltes adolescents continuen sentint-se atretes principalment pels nois més fanfarrons i "xuletes" de la classe.

- Sovint, la pressió social que tenen les dones per tenir parella (i tenir fills), fa que algunes d'aquestes no realitzin el procés de selecció (enamorament?) amb prou garanties, i després passa el que passa. (No vull dir que l'home no s'equivoqui en la tria, però en principi és molt menys probable que acabi rebent maltracte físic. Psicològic...?)

- Als mitjans de comunicació, a la publicitat, al cinema, etc., continua venent molt millor la imatge del mascle dominant, dur, insensible, que no pas la del "nenaza" sensiblon, el que mostra els seus sentiments profunds o exterioritza les seves emocions.

- La violència és normalment detestable, vingui d'on vingui, i la rebi qui la rebi. La física, per descomptat, però també la psicològica, que no deixa tantes marques, ni pot matar a l'instant, però que pot afectar, a la llarga, tant o més que la primera. I d'aquesta darrera en trobem en els dos sentits, tot i que no s'acostuma a parlar gaire de la que exerceixen algunes dones. No és violent, per exemple, que un pare separat no pugui veure als seus fills perquè les lleis sobre custòdia beneficien a les mares? En principi cap home ha mort per no veure als seus fills, però dolor se n'ha de sentir segur... (violència de gènere?)

Al meu entendre, veig molt més factible i viable reduir aquesta xacra per la via de l'educació de les potencials víctimes, que no pas amb la sensibilització dels potencials botxins. Com bé diuen, dos no es barallen si un no vol (bé, encara que de vegades sigui del tot inevitable). Un maltractador no pot tenir víctima si aquesta ha après a seleccionar amb qui s'ajunta i no l'ha deixat entrar en la seva vida (també es pot donar el cas que la víctima no hagi pogut fer res per evitar ser víctima, però això ja són figues d'un altre paner).

dilluns, 24 de novembre del 2014

El pequeño Nicolas: un petit "Aznar" amb molt de misteri.


Terratrèmol mediàtic el d'aquest vailet amb fila de "pijo pepero repel·lent", que amb tant sols 20 anys, s'està passejant per diferents canals televisius, diaris i ràdios, explicant les seves relacions amb els poders de l'estat, i d'altres grans patums de la política i de l'economia. Des de la família reial, al President del govern, el President de la Comunitat de Madrid, l'alcaldesa, o uns quants ministres. 

Segons la seva versió, personatges destacats li van demanar que intervingués en el cas de la infanta Cristina, en el problema català, en les negociacions amb Sheldon Adelson per l'Eurovegas, etc., etc.

El cert és que són massa coincidències per pensar que aquest personatge s'està muntant ell solet l'argument d'una gran pel·lícula. I tampoc deixen d'estranyar les imatges que han anat apareixent del petit Nicolàs al costat d'algunes de les cares més visibles del PP en diferents actes públics o privats, o el dia de la proclamació del nou monarca. No crec que ningú, per molt espavilat que sigui, es pugui colar en tots aquests actes sense el vist-i-plau d'algú amb una mica de poder.

Un farsant? Un deixeble del PP descarrilat? Un hereu d'Aznar (FAES) que s'ha tornat boig? Un agent secret que surt de l'anonimat? Seguirem atents als mitjans...