Feliç dia dels innocents!!

Reformar la Conjtitución??! A prendre pel cul la Conjtitución ejpañiola!! Ar!

Volem Estatut de la República Catalana!!!

Carles Viñas: “No hi ha cap estratègia de fons contra els ultres”.

(Entrevista de El 9 Esportiu al doctor en Història Carles Viñas apareguda en l'edició d'avui d'aquest diari d'informació esportiva).

Carles Viñas és doctor en Història Contemporània per la UB i investigador de l'extremisme polític i esportiu. És autor dels llibres‘ El mundo ultra. Los radicales del futbol español' (2005) i ‘Tolerància zero. La violència en el futbol' (2006).  Ha concentrat bona part de la seva activitat de recerca en els estils juvenils i els extremismes, amb especial atenció als grups radicals del futbol. Es mostra completament escèptic davant la gesticulació generada per la mort de Francisco Javier Romero Taboada.

Els clubs semblen haver-se donat per al·ludits. S'ho creu o és pura escenografia?

Són les urgències, com sempre. Quan hi ha un fet luctuós, es comencen a buscar pedaços, amb mesures de cara a la galeria, però jo crec que canviarà ben poca cosa.

 

I la fermesa de la LFP o del CSD són igual de poc creïbles?

Sí. No hi ha una estratègia de llarg recorregut. No coneixen a fons el fenomen i hi ha una manca de voluntat absoluta.

 

L'expulsió del Frente Atlético pot ser efectiva?

Estem parlant d'una pancarta, d'un nom. Demà un altre grup pot aplegar la mateixa gent.

 

S'ha d'anar a sancionar els individus, doncs?

Per començar, no s'ha de criminalitzar tothom, perquè hi ha gent que va a animar i no fa cap pràctica violenta. I aquesta gent que actua en positiu se l'ha de promoure, perquè això desmobilitzaria la minoria violenta, que aconsegueix una gran transcendència només per la manera d'actuar que té. Criminalitzar la totalitat el que provoca és que alguns dels pacífics mostrin solidaritat amb aquella minoria.

 

I això, com es fa?

L'estratègia que va seguir l'Espanyol de donar protagonisme a la Corva Jove va provocar la pèrdua progressiva de protagonisme de las Brigadas Blanquiazules. És un bon exemple.

 

Aquesta setmana també s'han posat com a exemple el Barça de Laporta i l'últim Madrid de Florentino. Hi està d'acord?

Són casos diferents. Laporta és cert que ja en el seu programa electoral preconitzava la política de tolerància zero que després aplica. Però el Madrid no és que hagi agafat més consciència, sinó que hi ha hagut una topada personal del president amb els ultres que el porten a voler acabar amb els Ultra Sur.

 

Com és el Frente Atlético?

Va sorgir a partir d'una penya no violenta, la Ruben Cano, i als anys 80 i 90 irrompen els neonazis i accentuen la vinculació del grup amb l'extrema dreta.

 

Es pot fer un estereotip de l'ultra a la lliga espanyola?

No, perquè és una realitat complexa i heterogènia. Fins i tot no tenen un perfil d'edat. Hi ha gent que aguanta des que va començar el moviment als anys 80 i tenen més de 40 anys, barrejada amb gent jove. Hi ha grups d'extrema dreta, d'extrema esquerra, apolítics...

 

Però aquest component ideològic, que de vegades els enfronta, fins a quin punt els fa diferents en el comportament?

Jo crec que és diferent. Els grups d'extrema dreta van sorgir primer i amb una gran bel·ligerància, amb un auge que als anys 90 fa ostentació de simbologia neonazi, i aleshores comencen a aparèixer grups que es posicionen en contra, com a alternativa. Fins i tot grups no violents sorgeixen com a contrapunt, per fer veure que es pot anar al futbol a animar i a fer coreografies sense insultar el rival.

Diumenge passat, la primera reacció d'alguns directius va ser desentendre's d'un problema “social”. 

 

Fins a quin punt s'ha de tenir en compte el futbol com a detonant?

El futbol forma part de la societat. És un error dir que això no té res a veure amb el futbol. I si no acceptem que això és la cara més tràgica del futbol, no podrem abordar una estratègia per eradicar-ho.

 

Creu que les xarxes socials poden haver provocat un rebrot del fenomen?

No, jo crec que el fenomen està en declivi des del canvi de segle. La pressió policial i la manca de prestigi social els han restat molta incidència. Ara sobreviuen com poden, si bé els episodis violents no són esporàdics. Són habituals cada cap de setmana, però aquesta vegada van acabar d'aquesta manera.

 

Però els protagonistes es van citar per Whatsapp.

Aquesta és la versió oficial. Jo tinc una altra informació: que va ser una emboscada en tota regla. Tots els apunyalats són seguidors del Depor.

 

En els camps de futbol es permeten discursos i actituds que no es permeten a fora. Fins a quin punts tots en som responsables?

Tots els actors han d'assumir la seva responsabilitat i els seus errors. És fàcil reduir-ho tot a una baralla entre brètols i tenir el boc expiatori dels radicals ultres. Simeone va dir que ell només es dedica a entrenar. La feina a fer comença per les categories inferiors del futbol, quan veus gent insultar l'àrbitre. Quan aquests nens es fan grans, al camp o a la graderia aquestes actituds perduren. El que va dir Luis Aragonés a Reyes sobre Henry [“negro de mierda”] a Anglaterra hauria estat dimissió fulminant.

 

Anglaterra és un bon referent?

A Anglaterra el fenomen va aparèixer als 60 i 70, i als 80 Margaret Thatcher implementa una estratègia policial i la dota d'un fons econòmic específic per aïllar els hooligans violents, sobretot a partir del 85 amb la tragèdia de Heysel. Fa gairebé 40 anys que hi ha infiltracions policials, judicis, controls de càmeres als estadis, controls de viatges i passaports, etcètera. I han aconseguit aïllar la violència.

Oriol Junqueras, no t'empatollis.

Després d'escoltar la conferència del senyor Junqueras el passat dimarts a l'Auditori de Barcelona, he de reconèixer que estic força decebut, per no dir cabrejat, amb la posició de partida del líder d'ERC. Ha quedat clar, malgrat els intents de Junqueras per dissimular-ho, que això d'una llista única on no es palesi el més que probable creixement electoral del seu partit, en contraposició a l'anunciada davallada del partit que governa actualment (CIU), no l'interessa gens ni mica. Doncs anem arreglats...

Ja vaig escriure fa uns dies que, personalment, desitjo veure la davallada de CIU tant o més que qualsevol militant d'ERC o de la CUP. Però no encara, collons!! Quan guanyi la independència, i puguem votar en unes eleccions en clau catalana, i no espanyola, desitjaré amb totes les meves forces la victòria de les esquerres per dirigir el país de la forma que a mi m'agradaria. Si es convoca un avançament electoral, no serà per decidir quin país volem, si no per decidir si volem separar-nos d'Espanya o no!!! I, evidentment, s'haurà de continuar fent política i decidint coses del dia a dia, però si hem sobreviscut els darrers dos anys de govern de CIU, no podrem sobreviure'n un i mig més d'un govern transversal de concentració? Tant ens costa renunciar als programes propis (interessos personals?) pel bé de la nació???

No em convenceran amb el tema de tres blocs perquè tothom es pugui sentir identificat amb alguna de les opcions. Per què tres blocs i no cinc? On aniria ICV? I UDC? I SI? I Reagrupament? I els sobiranistes socialistes? I els ecologistes? Potser tampoc se sentirien còmodes en cap dels tres blocs proposats... Hem de deixar escapar tots aquest vots pel partidisme d'uns quants?

A veure, que tenen por potser que algun independentista deixi de votar independència pel fet d'estar votant a la vegada a CIU, a ERC o a la CUP?? Jo crec que quants més partits donin suport a la candidatura única, més força tindrà aquesta i més creïble es veurà a ulls de la comunitat internacional. Crec que hi ha prou exemples històrics de les nefastes consequències de la divisió dels partits en moments clau, i no ens podem permetre el luxe de caure en els mateixos errors del passat.

Si realment no estem convençuts de la voluntat d'esdevenir independents de la majoria dels catalans, doncs deixem-ho córrer, i esperem a que arribin les eleccions autonòmiques per decidir qui la té més gran. Però si creiem que una majoria de ciutadans de Catalunya la vol (la independència), doncs fem-ho bé coi! Tots units per l'OBJECTIU comú, i barallem-nos un cop siguem lliures.

Va collons! Que ho tenim a tocar això!!!

El "temazo" del dimecres. AC/DC - "Thunderstruck".

Felicitats Albert!!! Temazooooooo!!!

200 aniversari de la mort del Marquès de Sade, un escriptor força controvertit.

- En l'amor, tots els cims són borrascosos.

- És tan injust posseir exclusivament a una dona, com posseir esclaus.

- Tot és bo quan és excessiu.

- La tolerància és la virtut del dèbil.

(Extret del Bloc literari "Tot és una mentida").

Donatien Alphonse François de Sade, més conegut com a Marquès de Sade (París 1740, 1814) és segurament l’autor més popular de novel·la eròtica de tots els temps.

L’obra del francès és extensa entre l’assaig, la filosofia i la política. En narrativa destaca per ser l’autor de nombroses novel·les eròtiques cabdals: Jusitine o les dissorts de la virtut, Les 120 jornades de Sodoma o La filosofia al tocador, que aquí presentem. 

 

La filosofia al tocador reflecteix la manera de veure i de viure la sexualitat de Sade. L’autor aprofundeix en les perversions sexuals humanes i transgredeix els límits morals socialment establerts. Llegir Sade és submergir-se en un món sexual i psicològic més propi dels inferns interiors. És la recerca del plaer  en un nivell extrem sense normes que té molt de llibertí, de sadomasoquista  i de les teories freudianes que vindrien més tard.

Llista única? Oi tant!

El passat dimarts, a l'Auditori del Parc del Fòrum de Barcelona, el President Mas va pronunciar un discurs decididament i obertament favorable a la independència del poble català. Per tal d'assolir-la però va condicionar un hipotètic avançament electoral a la unitat de les forces (partits) sobiranistes. Unitat que es materialitzaria, segons el president, en una llista única sobiranista conformada per representants dels diferents partits polítics involucrats, conjuntament amb alguns personatges públics destacats (intel·lectuals, professionals de prestigi) de la societat civil catalana.

Malgrat que alguns s'entestin en percebre el moviment de Mas com una estratègia electoral (en tot cas, benvinguda sigui si ho és...) de cara a evitar un hipotètic enfonsament dels resultats del partit que lidera (CIU), davant del creixement de l'actual segona força política del país (ERC) i la irrupció del nou partit de moda (Podemos), personalement considero que no podem deixar escapar la oportunitat que se'ns presenta (qui hauria dit que som on som fa cinc anys?) pensant més en els interessos de partit que no pas en els interessos del país.

Sembla evident que de presentar-se en llistes separades CIU baixaria i ERC i la CUP pujarien. Però és aquest el millor camí per assolir la independència? Com valoraria la comunitat internacional (i l'estat espanyol) uns resultats on el personatge que "lidera" (o que va al davant millor dit) el projecte independentista surt escaldat amb una pèrdua important de suports? I soc el primer que desitja una República Catalana lliure i d'esquerres, però no és el moment, encara, del debat ideològic per molta crisi que patim, i per molt negativa que sigui la situació. És més, la principal solució pels catalans per acabar amb la crisi es diu Independència!! Ara toca independència, i quan siguem independents, ja decidirem com volem ser.

Oi que tenim clar que si volem que s'avancin les eleccions és per poder decidir si volem ser independents o no? Doncs perquè carai ens barallem per altres qüestions programàtiques? Està clar que jo mai votaria a CIU en unes eleccions "normals", i no ho faré mai a partir que siguem lliures, però ara mateix es tracta de demostrar a la comunitat internacional que el moviment independentista és transversal i està unit, i que es capaç d'anar de la mà per assolir aquesta aspiració més que legítima.

Per altra banda, tenim un sistema electoral que penalitza les minories i la divisió, i que en canvi beneficia la unitat i les majories. Què hagués passat en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya si els milers de vots de SI haguessin anat a CIU, a ERC, o a la CUP? Dons potser ara aquestes forces tindrien algun diputat més al parlament? 

Què pot passar si en les properes eleccions es presenten llistes separades de CDC, ERC, ICV-EUiA, CUP, Avancem, NeCat, SI, UDC, Reagrupament...? Quin missatge arribaria a la comunitat internacional d'aquesta divisió sobiranista? I fins i tot en el cas que entre aquestes forces sumessin la majoria absoluta, com es podria interpretar que els vots d'ICV-EUia, UDC o els exsocialistes compten com a independentistes? Qui no es vulgui sumar al carro de la independència que no ho faci, però aleshores que les coses quedin clares. Prou de jugar al joc de la indefinició. O ara o mai!

I quina millor manera per convèncer a personatges mediàtics i amb pedigrí, per sumar-se al projecte, que fora d'unes sigles partidistes? El jutge Vidal, Llach, Guardiola, Sala i Martin, Esteller, Salvador Cardús, Fuster, etc., estarien disposats a concórrer a unes eleccions en una llista unitària amb l'objectiu prioritari d'assolir la independència? Segurament. I formant part d'un partit en concret amb el seu programa específic? Doncs segurament no.

Pere Quart: "Corrandes d'exili".

Un dels textos més reconeguts del poeta sabadellenc, Joan Oliver (Pere Quart), quan avui es compleixen 115 anys del seu naixement, és aquest "corrandes d'exili", inspirat en l'experiència pròpia de l'autor que es va haver d'exiliar després de la derrota del bàndol republicà a la guerra civil. El text ha estat musicat per diversos autors com Lluis Llach, Ovidi Montllor, o Carles Belda, i en aquest vídeo podem veure una interpretació de la Sílvia Pérez Cruz de la versió del Lluís Llach.

En quin món vivim, que en ple segle 21, encara hi milions de persones que es veuen forçades a l'exili per tal d'esquivar la repressió, la fam, o la set de revenja de tot tipus de tirans.

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena. 

 

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.) 

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla. 

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida. 

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré. 

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res". 

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala. 

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita. 

I una pàtria tan petita

que la somio completa.