Matança a la revista satírica Charlie Hebdo.

Ahir, tres terroristes jihadistes van cometre un atemptat a la seu de la revista satírica Charlie Hebdo, a Paris, assassinant a 12 periodistes, com a represàlia per les vinyetes satíriques sobre l'islam que havien aparegut publicades en diverses edicions de la revista. Malgrat les amenaces constants, els periodistes d'aquesta publicació no s'havien acovardit, i continuaven fent la seva feina lliurement i digna. Amb un parell... Ja veurem que passa ara, després d'aquesta aterradora matança.

El "temazo" del dimecres. Elvis Presley - "In the ghetto"

Avui, l'histriònic cantant de Memphis compliria 80 anys de no haver abusat de l'alcohol i les drogues, tot i que hi ha una llegenda urbana que diu que encara és viu i que es troba gaudint de la vida en alguna platja sud-americana.

Aquest tema el va publicar l'any 1964 i és un dels temes més reconeguts i reproduïts de la seva trajectòria musical. El cert és que la lletra de la cançó tracta un tema força delicat com és la pobresa i la marginació que pateixen els que neixen i viuen en un gueto com el de Chicago.

As the snow flies
On a cold and gray Chicago mornin'
A poor little baby child is born
In the ghetto

And his mama cries
Cause if there's one thing that she don't need
It's another hungry mouth to feed
In the ghetto

People, don't you understand
The child needs a helping hand
Or he'll grow to be an angry young man some day
Take a look at you and me,
Are we too blind to see,
Do we simply turn our heads

And look the other way
Well the world turns
And a hungry little boy with a runny nose
Plays in the street as the cold wind blows
In the ghetto

And his hunger burns
So he starts to roam the streets at night
And he learns how to steal
And he learns how to fight
In the ghetto

Then one night in desperation
A young man breaks away
He buys a gun, steals a car,
Tries to run, but he don't get far
And his mama cries
As a crowd gathers 'round an angry young man
Face down on the street with a gun in his hand
In the ghetto

As her young man dies,
On a cold and gray Chicago mornin',
Another little baby child is born
In the ghetto
And his mama cries

Dia de reis, dia d'il·lusions.

Dues de ben rodones.

Com diria el lloro del quinto dels Minyons, dues de diferents que són ben bones... i les dues en un mateix dia. La primera a Vacarisses, i la segona a Terrassa. Les dues hipnotitzen, però només una es pot gaudir per més d'un sentit. Per cert, una mica "socarrimaeta"... la primera!

34.914 gràcies!!!

Algunes dades estadístiques d'aquest Bloc durant el 2014:

- 34.914 visites.

- 2.909 visites mensuals de mitjana.

- Mes amb més visites: juliol 4.832. (conclusió: us interessa la morbositat castellera).

- Mes amb menys visites: agost 1.980 (conclusió: no us interessen gaire les meves peripècies viatgeres).

- Entrada més popular: "competir vs cooperar" amb 1.067 visualitzacions (30 juny 2014. Rècord absolut històric del Bloc).

- Nombre d'entrades-articles: 314.

Carlos González: "Noms i números".

(Un parell d'interessants articles del Carlos González al Criatures de l'ARA. He ajuntat el del dissabte 20/12/14 amb el d'avui 2/01/15 perquè giren al voltant del mateix tema, és a dir, l'avaluació dels escolars).

(20-12-2014)


No sé si deu ser a causa de les nostres mancances en ciències i matemàtiques, però fa temps que la nostra societat sembla convençuda que els noms (lletres, paraules...) són bons, i els números, dolents.

“Et tracten com un número” s’ha convertit en sinònim de “T’insulten”, “Et menyspreen” o “T’ignoren”. I sempre hi ha algú disposat a recordar als polítics que “darrere d’aquests números hi ha persones”. Fa molts anys, quan estudiava medicina, recordo haver sentit explicar (amb admiració!) que en cert hospital francès les habitacions no tenien número, sinó noms de flors. Hi ha qui diu que el número et “despersonalitza”, mentre que el nom et dóna una identitat pròpia. Mai he cregut aquesta teoria, potser perquè amb el meu nom, Carlos González, hi ha probablement milers de persones al món. El meu DNI, en canvi, té un número irrepetible, que em pertany exclusivament.

Els números et poden donar una identitat ben diferenciada, però al mateix temps poden oferir-te la protecció d’un cert caràcter anònim. Amb les notes escolars, per exemple. Quan jo era petit, la nota era simplement un número, del zero al deu. Objectiu, fred, desapassionat. El nou és un número, el tres també, i en aquesta qualitat estan agermanats. Pel nou, una certa humilitat; pel tres, un discret silenci. Aviat van començar a canviar els números per noms. “Excel·lent” ja no sembla tan humil, i encara menys en castellà, “ sobresaliente ”, el que sobresurt entre els seus companys. La cosa, però, encara podia empitjorar. Durant dècades, pedagogs convençuts que els números fan mal a la psique infantil van canviar “quatre” i “dos” per “insuficient” i “molt deficient”. Potser es van adonar finalment que aquestes expressions sí que són insultants, però ho van substituir per altres judicis de valor, com “progressa adequadament” o “necessita millorar”. Li sembla normal parlar així als nens? Doncs als adolescents i joves no els ho sembla.

Al batxillerat o a la universitat no es deixen valorar amb aquests comentaris. “Si m’ha de posar un tres, posi’m un tres, però estalviï’s la gracieta del «necessita millorar»”. Igualment es van canviar els números dels cursos per noms. Noms d’animals, més o menys ordenats per la seva mida. Ignoro si hi ha un consens o si cada escola tria els seus. Els nens més petits, ben adoctrinats, ho accepten i diuen coses com “Vaig a Formigues” o “Vaig a Cargols”; però els més grans s’hi neguen, i diuen “Vaig a sisè”. Potser “La classe dels Cérvols” o “Vaig a Cavalls” els sembla una cursileria insofrible, per molt que alguns mestres hi insisteixin.

Segueixo parlant de números. (02-01-2015)

Si jo anés altra vegada a escola, preferiria ser qualificat amb un número, objectiu i asèptic, com es fa amb els joves i adolescents, que no pas amb els comentaris que es fan servir amb els nens, del tipus “necessita millorar”, “insuficient” o “molt deficient”.

Unes paraules que, amb molt bona intenció, intenten evitar la suposada fredor dels números, però que en realitat transmeten un judici personal i un retret explícit. Com més petit és el nen, més personalitzada, minuciosa i implacable és l’avaluació. En els meus primers anys a l’escola encara hi havia el “primer de la classe” i el “quadre d’honor”; recordo la decepció del meu pare quan vaig baixar, només amb sis anys, del tercer al quart lloc. Les coses no han millorat.

De l’escola dels meus fills, quan tenien tres o quatre anys, no en rebia, com el meu pare, una simple cartolina amb uns números, sinó detallats informes. “Es mostra tranquil”, “Es mostra sensible”, “Accepta els advertiments”, “Li agrada cridar l’atenció”, “Davant les dificultats plora”, “Es corda la bata”, “Ajuda els companys”, “Sap escoltar” o “Salta a peu coix” eren alguns dels apartats que es podien qualificar amb un “molt bé / bé / normal / poc”. El joc podia ser “tranquil / mogut / violent / destructiu”; “sol / amb un altre / amb tots / del mateix sexe / de l’altre sexe”. Com a company de joc, el nen podia ser “alegre / líder / insegur / passiu / agressiu / cooperatiu / participatiu / pacífic / passa desapercebut / actiu / responsable”... I així fins a sis pàgines.

Aquests informes em generaven angoixa. I pensava en la meva etapa de resident a l’hospital com a pediatre en formació. Imaginava que m’avaluaven de la mateixa manera, i ho feien arribar a la meva dona: “No es relaciona gaire amb els companys”; “A la cafeteria de l’hospital és força endreçat”; “Amb els pacients de vegades es mostra tímid”; “Necessita millorar les seves habilitats en la palpació abdominal”... I a vostè, ¿li agradaria que la seva família rebés un informe detallat, no tan sols sobre cada aspecte de la seva feina, sinó també sobre el seu estat emocional, conducta, actitud amb els caps, companys i clients, habilitats motrius, higiene personal i evolució psicoafectiva?

Aquells informes em produïen angoixa per solidaritat, per “vergonya aliena”. No vull ni pensar si, a sobre, me’ls hagués cregut i hagués intentat parlar-ne amb els meus fills. “Diu aquí que et mostres poc comunicatiu i que no fas la tombarella. Això no pot ser, t’hi has d’esforçar”. Quina pressió, pobres nens hipercontrolats.

A què espera senyor Mas?

Reconec que després de l'emocionant i emotiva jornada electoral del 9N m'havia posat bastant "palote" amb la demostració de força i d'unitat per la independència. Després de veure l'abraçada entre el president de la Generalitat i el cap de files de la CUP, el David Fernàndez, al final de les votacions del 9N, vaig pensar que res era impossible, i que per una vegada, els polítics catalans serien capaços de posar-se d'acord per anar de la mà cap a l'objectiu comú i principal. Però no. Era una il·lusió.

Després d'escoltar el discurs de Mas i la seva proposta de full de ruta, vaig pensar que el president obria la porta sense embuts a la independència, i que no es podia desaprofitar l'ocasió malgrat tots els malgrats en pro del gran objectiu. Ja arribaria l'hora de discutir-nos, esbatussar-nos i tirar-nos els plats pel cap...

Tot seguit va arribar la proposta del Junqueras, que sense voler dir el que volia dir, se'l va entendre perfectament. Res de llista única. Unitat des de la divisió! Tres llistes amb un punt comú per la independència i més opcions als votants perquè ningú se senti exclòs. Doncs també la compro aquesta proposta, va!

La resta de forces independentistes-sobiranistes també s'han manifestat contràries a la possibilitat de fer un front comú independentista. Així doncs, no cal donar-li més voltes, oi? El que està claríssim és que els que vam anar a votar el 9N volem poder votar, legalment i oficial, per decidir què volem ser, i ho volem fer quan abans millor. Perquè no hi ha temps a perdre.

Ara el president Mas es veu en la disjuntiva que si convoca eleccions és molt probable que el seu partit sigui el gran perjudicat per la davallada que patiria. Segons les enquestes, podria deixar de ser el principal partit a Catalunya perquè ERC passaria al capdavant. ¿Li interessa en aquestes circumstàncies convocar eleccions ara si el mandat no finalitza fins al 2016, sabent que probablement el pas del temps juga al seu favor donat que la situació econòmica podria millorar i molta gent ja haurà oblidat alguns dels casos de corrupció que actualment afecten al seu partit? 

Independència a canvi de perdre el poder... quin dilema, no? Tanmateix, Junqueras sap que sense CIU no hi ha independència possible, i és per això que darrerament hem sentit propostes conciliadores com ara donar la presidència a Mas encara que CIU no fos la força més votada en les eleccions. O també han fet pública una enquesta que situaria a CIU com la força més votada per davant d'ERC. Pedres contra la pròpia taulada?

En tot cas, els ciutadans de peu, als qui el joc de la política, o de la politiqueria, ens la porta més aviat fluixa, restem expectants a la resolució definitiva de l'assumpte, i a la convocatòria o no d'unes eleccions anticipades. Pel bé del país, espero que el senyor Mas sigui sensat, deixi de pensar en clau partidista, i les convoqui ja d'una p. vegada. Ara és l'hora!