Enséñame pero bonito!

Avui m'han passat l'enllaç d'aquest documental on diversos personatges (no sé si són catedràtics, professors, aturats, o pares, però tampoc m'interessa) parlen d'educació des d'una òptica molt alternativa. Interessants reflexions que, lamentablement, no passaran de l'anecdota videogràfica. Bé, potser de mica en mica s'ompli la pica...

Lliçons d'ètica política.

Jap. Diari El Punt/Avui.

La veritat, és que per no ser "casta", no li va gens malament, a nivell econòmic, a alguna de les cares visibles del nou moviment polític-mediàtic de "Podemos"... El que no acabo de veure clar, és si aquest Monedero serà capaç de conformar-se amb el sou de diputat, en el supòsit que arribi a ser-ho, tenint en compte la pasta que guanya actualment assessorant a governs del món (per cert, segur que no tenen millor manera de gastar-se els quartos aquests estats?). Colló amb els "perroflautes" de Podemos... quasi mig milió d'euros treballant!!! Jo pensava que això solament ho podien assolir els futbolistes i els actors de cinema...

Per cert, ho he comentat ja que al producte comercial Pablo Iglesias no li aniria malament canviar de tant en tant de camisa?? No té cap jaqueta de pana o ni que sigui una camisa d'un altre color que no sigui el blanc? Com a mínim el seu company Monedero llueix alguna samarreta reivindicativa de tant en tant, a l'estil David Fernàndez, tot i que no sé si ho fa amb la mateixa convicció o es tracta tan sols de pura façana.

Per cert 2, us heu adonat com alguns polítics estan tornant a la vella tècnica oratòria de l'enfadós i del to de veu elevat? Es pensen que d'aquesta manera convenceran a més alienats? Potser sí, però quina pena... (Compañeros!!! Camaradas!!! Hahahahaha).

"El bilingüisme mata".

 

 

(Crítica literaria al diari Ara de l'Albert Pla Nualart del llibre "El bilingüisme mata" de Pau Vidal.)

 

Com un riu subterrani, l’eterna polèmica sobre el futur del català aflora de tant en tant en forma de llibres en el que ja constitueix gairebé un gènere. Solen ser, com aquest, llibres ben escrits que en un to amable i amè volen sumar el lector al seu punt de vista. Des del mateix títol Pau Vidal deixa clar quin és el que ell defensa. Bilingüisme -ho dic per als neòfits en el gènere- vol dir aquí bilingüisme so cial : l’intent teòric d’aconseguir que una societat conegui i faci servir indistintament dues llengües, tot i que, a la pràctica -ho diu Aracil i ho subscriu el llibre-, només una, la més forta, és coneguda i utilitzada per tothom, i això va minoritzant i dissolent, en l’ús i en la forma, l’altra, l’anomenada pròpia. 

Què obliga Pau Vidal a repetir-l’hi al lector? L’hi obliga una retòrica institucional salpebrada d’enquestes-i corejada pels intel·lectuals cortesans- que necessita creure’s i fer-nos creure que la llengua, malgrat tot, es normalitza, i que constatar el contrari és malaltís i derrotista. El bilingüisme mata és, doncs, i en primer lloc, un eficaç antídot contra tota mena d’optimismes oficials sobre la salut del català. Crida des de tots els fronts una veritat incòmoda per a certs estrategs sobiranistes: que per salvar el català, si és que encara hi som a temps, cal avançar cap al monolingüisme social (i el màxim poliglotisme individual). 

En el front sociolingüístic, dispara contra l’últim baluard cofoista: la transmissió intergeneracional. Com que el castellà s’aprèn malgrat tot i el català s’associa a cultura i benestar, són més els pares d’origen castellanoparlant que parlen als fills en català que els d’origen catalanoparlant que hi parlen en castellà. Una anàlisi simplista en vol deduir que el català avança, però: 1) que parlin català als fills no vol dir que els fills -immergits en el món real i en la sovint tan irreal immersió- es facin seu el català i el facin servir; i 2) ningú controla -i aquí és on Vidal s’esplaia més i millor- la qualitat del seu català. I això explica que, tot i la prima de la transmissió, el català vagi enrere com a llengua d’ús i es catanyolitzi a ritme trepidant. (Es catanyolitzi i, alhora, com a reacció igual de negativa, es llatinitzi: empri mots en lloc de fer servir paraules. M’ha reconfortat molt que Pau Vidal-en qui de vegades m’ha semblat detectar vel·leïtats empramotaires - dediqui un capítol a denunciar-ho.) 

La gran trampa que Vidal posa al descobert -la mateixa que ara mateixmaquilla les dades sobre l’atur- és la que consisteix a exhibir la quantitat i ignorar o inventar-se la qualitat. Si fa vuit anys Carod va ser capaç de proclamar davant milions de televidents que “tots els nens catalans surten del cicle obligatori parlant i dominant bé el català, el castellà i l’anglès”, quina fe podem tenir en l’optimisme lingüístic dels nostres polítics? ¿Ens podem creure ara Mascarell quan -negant contra la ciència que el bilingüisme sigui un mite- afirma que “el català manté la tendència a la normalitat plena mentre el castellà no decreix”? 

Calaix de sastre

L’únic que retrauria al llibre és un cert desordre, una tendència a no acabar de destriar la categoria de l’anècdota, que de vegades difuminamés que no pas reforça la tesi central. També hi sobra alguna afirmació grandiloqüent i poc rigorosa: “[Podria ser] que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat sinó de llengua”. Home, per primer cop? ¿No li passa ara mateix al gallec? I també hi trobo a faltar que, citant com cita un munt de lectures interessants sobre el tema, no les aplegui al final en un índex bibliogràfic. 

Ara bé, amb la tesi central no hi puc estar més d’acord. Subscric del tot -i em felicito que algú que escriu amb la grapa de Vidal ho difongui i ho divulgui- que el català “no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent) per viure al nou Estat”.

Un Papa molt blaugrana.

Aquesta foto ha irritat als sectors de l'espanyolisme més ranci i caspós. Això de que s'hagi posat el nom de Francesc al papa Francesc es veu que no els acaba d'agradar pel centre de la meseta... No crec que el senyor Papa hagi tingut tantes manies amb aquest tema. Si més no, per la cara d'alegria que fa al rebre la samarreta, diria que no li ha importat gens ni mica. A més, es sabut que el Papa és fidel seguidor del club San Lorenzo de Almagro de l'Argentina, que casualment comparteix colors de samarreta amb el nostre estimat Barça. Si algun Papa es mereixia rebre la "sagrada" samarra culé, és aquest Francesc, que sembla el més modest, humil i honrat dels Papes coneguts.

John Abbot: «Els infants han nascut per aprendre, no per ser ensenyats».

(Entrevista de Miquel Àngel Alabart Saludes per a " El Diari de l'educacio" al professor i president del 21st Century Learning Initiative, John Abbot).

Quin és el sentit de l’escola al segle XXI? Per reflexionar sobre aquesta qüestió, John Abbott recula fins a l’origen d’aquesta institució, al segle XVIII, per adonar-se que, quan va aparèixer, va començar el declivi d’una etapa fonamental en l’educació dels nois i noies: la de fer d’aprenents.

Segons ell, la reflexió actual sobre l’aprenentatge i les possibilitats de la tecnologia haurien de portar a replantejar-se l’escola. Però els obstacles socials i polítics que hi ha no són insignificants. Convidat pel Consell Escolar de Catalunya, ens rep al despatx del president de la institució després d’uns quants dies intensos de xerrades i reunions.

El seu darrer llibre es titula Sobreescolaritzats però infraeducats i, sovint, fa servir la metàfora dels infants a l’escola com a «gallines engabiades», contraposant-los als «pollastres de camp» que, segons vostè, haurien de ser. Tota una provocació! Però, realment estan tan malament les coses?

La intenció és provocar, és clar. Al llarg de les darreres dècades, hem vist un gran descontentament amb l’educació escolar, però no acabem de saber per què és així. Jo he volgut anar molt més enrere i m’he adonat que, fins a mitjan segle xviii, les escoles significaven ben poca cosa. El que realment comptava era l’aprenentatge i el que els pares volien era que els seus fills anessin a fer d’aprenents amb algun artesà realment qualificat. A més, si mires la història de la revolució industrial, t’adones que alguns dels primers invents provenen d’artesans.

La primera màquina de vapor i fins i tot el primer tren no van ser inventats per científics, sinó per gent que estava treballant amb vapor, amb motors. I aquesta gent va canviar la fesomia d’Europa. El problema és que, quan això va passar, els empresaris van decidir que no volien que els seus treballadors qualificats perdessin el temps ensenyant als aprenents! Van decidir que el que calia era explicar-los què havien de fer, tot i que això no representava el mateix «luxe» que treballar al costat d’una persona qualificada. Així és com, al tombant del segle xix, les coses van començar a anar malament. De sobte, la gent va dir: «I ara què en fem, d’aquests nois que estan vagant pel carrer?».

Aquesta va ser, literalment, la preocupació. I van venir les esglésies, al principi, que van pensar que aquests nois «sense cap sentit de la responsabilitat» acabarien caient en els vicis del crim i del pecat. Aleshores, van decidir oferir alguna cosa significativa a aquests joves, i així va arribar l’escolarització formal. Hi ha, doncs, també aquest component religiós de salvar els infants de la vagància.

Però, un cop escolaritzats, alguna cosa els devia aportar, l’escola.

Durant les dècades dels anys vint i els trenta, a Anglaterra, aproximadament el 70% dels nois i noies de 13 anys encara eren a l’escola. No veien el moment de sortir-ne, perquè, bàsicament, la trobaven avorrida. D’altra banda, les famílies riques també van començar a voler que algú altre s’ocupés dels seus fills, perquè també estaven molt ocupades, però volien una educació adequada per a ells, i així es va inventar l’escola privada. Com a conseqüència de tot això, el que tenim ara, dos-cents anys després, és una munió d’infants amb una experiència de la vida extraordinàriament secundària, indirecta, asseguts mirant la gent, fent això i allò altre… El món els deu una vida!

Per què creu que aquest tipus d’educació, podríem dir-ne «no real», els fa mal? Tenen menys habilitats?

Sí, a més, capgira completament la seva actitud! Aquest és un problema real a tot el món industrial. Jo havia estat director d’institut. Des del principi, ja l’any 1979, hi vaig posar ordinadors a totes les aules. I em vaig adonar que els ordinadors apoderen els nois i noies per poder fer coses per a les quals no necessiten un professor tota l’estona plantat al seu darrere.

En una reunió amb el primer ministre, li vaig dir: «Tenim una gran oportunitat davant nostre. Podem ajudar els nens i nenes a fer coses per si sols des de ben petits». I la resposta va ser, bàsicament: «Això complicaria les coses, perquè no estem preparats perquè accedeixin abans al mercat laboral». Per tant, millor que les escoles en tinguin el control. No sé aquí, però, al meu país, la demanda de la gent és: «Tingueu cura dels meus fills, perquè estem massa ocupats fent diners». Al capdavall, es tracta de cobrir aquesta necessitat.

Diria que aquí és semblant. Però, aleshores, sembla que el problema és més polític o social que no pas pedagògic.

Sí, és un problema polític, però, si en segueixes la pista, t’adones que té un component molt ètic, espiritual. És a dir, prioritàriament, ¿com veiem els infants i els joves, com a mà d’obra, com a individus per crear diners, o, per contra, considerem que cadascun té una vida pròpia, que hauríem d’«equipar-lo» per ser capaç de viure-la, per donar sentit al món? Jo crec que, cada cop més, el que s’està dient és que ens hem d’assegurar que cada alumne sàpiga prou d’algunes coses per tal que sigui capaç de trobar feina. I que la nostra feina és fer-los capaços de trobar feina, perquè així tinguin diners i puguin gastar i comprar coses, perquè tot plegat serà bo per a la població.

Gallines engabiades o pollastres de camp…

Sí, és per això que plantejo aquest dilema, que utilitzo aquesta imatge. Els pollastres de camp, si t’hi acostes, et piquen amb el bec i, si intentes atrapar-los, s’escapen. Però el que tenim, sovint, són infants massa dòcils, igual que gallines engabiades.

Estan preparats per seguir instruccions. La recerca ens diu que, durant els primers anys de vida d’una criatura, el cervell infantil és tan inquisitiu que, si podem satisfer la seva curiositat, més endavant es desenvoluparà millor. L’únic que necessiten és algú que l’ajudi a fer-ho. Per això, a Finlàndia, que és el país que obté els millors resultats acadèmics del món, literalment no es permet que els infants entrin en una aula fins als set anys. Per descomptat, posen molta cura a generar situacions d’aprenentatge. Després, només van a classe durant nou anys, perquè l’educació obligatòria s’acaba quan en tenen 16. Però -i aquí ve el però- tenen els mestres més ben qualificats del món occidental.

El "temazo" del dimecres. Bob Marley - "Get up, stand up".

El proper divendres es compleixen 70 anys del naixement del cantant jamaicà Bob Marley, un dels principals difusors i icona mundial de la música reggae, mort als 36 anys a conseqüència d'un càncer. Amb The Wailers va composar alguns dels principals èxits d'aquest estil musical d'arrel jamaicana tan apreciada per cumbes, hippies, fumetes, i d'altres espècimens.

"Els alumnes de primària faran una hora més de matemàtiques i anglès a la setmana a partir del curs vinent".

Comparteixo l'opinió del PH President Pujol!!!

Això i no fer res vindria a ser el mateix...