(Article aparegut al portal digital cultural "El núvol". Segur que no és la panacea educativa, però molt millor que el que fem per aquí sí que em sembla...)
Hi ha moltes maneres d’iniciar els nens en la lectura. L’escola
és un lloc idoni per fer-ho, però no sempre és fàcil estimular-los i
seduir-los. Clàudia Rius ha tingut l’oportunitat de visitar una escola
sueca durant uns dies i ha observat com s’ensenya a llegir en un país on
la lectura és un premi, mai un càstig.
Són les vuit del matí i els nens comencen a arribar a l’escola.
Juguen a pilota, esperen a la porta, tiren boles de neu. Porten roba
d’esquiar, perquè estem a Suècia i en dies freds com avui s’ha d’anar
ben equipat. En entrar als passadissos, els petits es treuen botes,
jaquetes, gorros, bufandes i mil capes de roba, i ho deixen tot a
l’entrada. La professora toca una campaneta, que ressona en una petita
escola de Kalmar, un poble del sud-est del país escandinau. És hora de
fer classe, en mitjons. Un cop a dins no s’asseuen directament; esperen
drets davant de la cadira que la mestra els digui “bon dia, podeu
seure”. God morgon, repliquen; comença l’assignatura.
L’assignatura. A l’aula hi ha al voltant de vint alumnes, que sovint
es divideixen en dues sales per acabar sent deu i deu estudiants.
Compten amb dues professores, clar. Durant tot el matí, els nens i les
nenes combinen les classes amb el temps lliure. Tenen 8 anys, l’educació
obligatòria comença als 7 i la majoria d’ells han assistit a l’escola
des dels 6, a un curs que els introdueix al món de l’aprenentatge. Avui
fan 5 assignatures i tenen 4 temps lliures de mitja hora entre classe i
classe. A l’hora de dinar, les 10:45, disposen de més temps. El menjar,
igual que el material i que l’escola en general, és gratuït.
El material. A classe, cada nen té un calaix amb els seus llibres i
l’estoig. Poden agafar bolígrafs, retoladors, regles, gomes i llapis
dels pots que troben sobre el moble. Tenen molts contes que poden llegir
amb el permís de la professora. El mètode a l’hora de fer exercicis, en
aquesta escola, és el següent: expliquen el tema tants cops com faci
falta fins que tothom l’entén; expliquen els exercicis tants cops com
faci falta fins que tothom els entén; i finalment els deixen que facin
els problemes mentre la professora va passant nen per nen per ajudar-los
mentre fan la feina. No hi ha pressa, la classe s’adapta a les
necessitats dels petits. Si no entenen una cosa i, per tant,
l’assignatura ha de basar-se només en explicar-la, no passa res. No s’ha
de córrer per portar al dia els llibres de text.
Els llibres de text. Idea bàsica: són un suport. Res més. No és
obligatori acabar-los, ni tan sols fer-los servir. Repeteixo: ni tan
sols fer-los servir. Penso en Catalunya, i recordo la majoria dels meus
professors atabalats perquè no acabaven el temari del llibre i no
n’aprofitaven totes les parts. Recordo haver de fer moltíssims exercicis
a casa perquè no havíem tingut temps de fer-los a classe. A Suècia, el
ritme de l’assignatura varia segons el seu funcionament. El professor no
sent pressió: ell decideix. Té planejada cada classe, però pot
saltar-se el pla. Potser els llibres educatius tenen un paper més
important a Catalunya perquè nosaltres els paguem, i molt. Els hem
d’amortitzar, i ells, no. Qui sap si és un dels motius pels quals
aquests petits suecs aprenen en un ambient de calma.
La calma. Un cop la professora ha manat els exercicis i els alumnes
han començat a treballar-hi, la classe se submergeix en un silenci
absolut. Quan un alumne acaba, ho diu a la mestra, que revisa la feina
feta. Si no està bé, li tornarà a explicar. Si està bé, no li posarà més
feina. Cadascú va al seu ritme però tota la classe avança alhora. Ningú
no tirarà endavant amb més temari fins que tothom hagi acabat amb els
exercicis demanats. Ni que això suposi que l’alumne més ràpid s’estigui
quasi tota la classe sense practicar res de l’assignatura. I què faràn
aquests nens o nenes mentre esperen que l’últim acabi? Amb què es pot
aconseguir que els alumnes estiguin callats, quiets, i que no avancin
temari però que aprenguin? Sorpresa: llegint.
La lectura. Al costat de cada classe d’aquesta petita escola hi ha
una sala amb un sofà i taules. Les personetes que ja han acabat la feina
poden anar allà a llegir o bé quedar-se a fer-ho a l’aula. Els petits
poden escollir qualsevol dels contes de l’escola, o algun llibre que
hagin portat de casa. Un cop feta la feina que demanava la professora,
ni tan sols pregunten què han de fer: escullen un llibre de lectura. No
repliquen, no demanen poder anar a jugar. Ja tindran temps. Saben que
ara poden llegir i ho fan. Si finalment tothom acaba els exercicis però
encara no és hora de sortir al pati, la professora no buscarà encabir
més temari allà on no hi cap. O bé deixarà que els alumnes segueixin
llegint, o bé els farà seure a tots i serà ella qui els explicarà un
conte amb veu alta.
I és així com l’assignatura, el material, els llibres de text, la
calma i la lectura passaran a un segon pla, i el nen que desitja sortir a
jugar amb la neu quedarà amb la boca oberta mentre la veu fluixa de la
professora li explica que dins de quatre pàgines algú hi ha creat un nou
món, i que no és cap obligació entrar-hi, però quina bona estona que
passarà si ho fa.
