El núvol: "com aprenen a llegir els nens de Suècia?"

(Article aparegut al portal digital cultural "El núvol". Segur que no és la panacea educativa, però molt millor que el que fem per aquí sí que em sembla...)

Hi ha moltes maneres d’iniciar els nens en la lectura. L’escola és un lloc idoni per fer-ho, però no sempre és fàcil estimular-los i seduir-los. Clàudia Rius ha tingut l’oportunitat de visitar una escola sueca durant uns dies i ha observat com s’ensenya a llegir en un país on la lectura és un premi, mai un càstig.

Són les vuit del matí i els nens comencen a arribar a l’escola. Juguen a pilota, esperen a la porta, tiren boles de neu. Porten roba d’esquiar, perquè estem a Suècia i en dies freds com avui s’ha d’anar ben equipat. En entrar als passadissos, els petits es treuen botes, jaquetes, gorros, bufandes i mil capes de roba, i ho deixen tot a l’entrada. La professora toca una campaneta, que ressona en una petita escola de Kalmar, un poble del sud-est del país escandinau. És hora de fer classe, en mitjons. Un cop a dins no s’asseuen directament; esperen drets davant de la cadira que la mestra els digui “bon dia, podeu seure”. God morgon, repliquen; comença l’assignatura.

L’assignatura. A l’aula hi ha al voltant de vint alumnes, que sovint es divideixen en dues sales per acabar sent deu i deu estudiants. Compten amb dues professores, clar. Durant tot el matí, els nens i les nenes combinen les classes amb el temps lliure. Tenen 8 anys, l’educació obligatòria comença als 7 i la majoria d’ells han assistit a l’escola des dels 6, a un curs que els introdueix al món de l’aprenentatge. Avui fan 5 assignatures i tenen 4 temps lliures de mitja hora entre classe i classe. A l’hora de dinar, les 10:45, disposen de més temps. El menjar, igual que el material i que l’escola en general, és gratuït.

El material. A classe, cada nen té un calaix amb els seus llibres i l’estoig. Poden agafar bolígrafs, retoladors, regles, gomes i llapis dels pots que troben sobre el moble. Tenen molts contes que poden llegir amb el permís de la professora. El mètode a l’hora de fer exercicis, en aquesta escola, és el següent: expliquen el tema tants cops com faci falta fins que tothom l’entén; expliquen els exercicis tants cops com faci falta fins que tothom els entén; i finalment els deixen que facin els problemes mentre la professora va passant nen per nen per ajudar-los mentre fan la feina. No hi ha pressa, la classe s’adapta a les necessitats dels petits. Si no entenen una cosa i, per tant, l’assignatura ha de basar-se només en explicar-la, no passa res. No s’ha de córrer per portar al dia els llibres de text.

Els llibres de text. Idea bàsica: són un suport. Res més. No és obligatori acabar-los, ni tan sols fer-los servir. Repeteixo: ni tan sols fer-los servir. Penso en Catalunya, i recordo la majoria dels meus professors atabalats perquè no acabaven el temari del llibre i no n’aprofitaven totes les parts. Recordo haver de fer moltíssims exercicis a casa perquè no havíem tingut temps de fer-los a classe. A Suècia, el ritme de l’assignatura varia segons el seu funcionament. El professor no sent pressió: ell decideix. Té planejada cada classe, però pot saltar-se el pla. Potser els llibres educatius tenen un paper més important a Catalunya perquè nosaltres els paguem, i molt. Els hem d’amortitzar, i ells, no. Qui sap si és un dels motius pels quals aquests petits suecs aprenen en un ambient de calma.

La calma. Un cop la professora ha manat els exercicis i els alumnes han començat a treballar-hi, la classe se submergeix en un silenci absolut. Quan un alumne acaba, ho diu a la mestra, que revisa la feina feta. Si no està bé, li tornarà a explicar. Si està bé, no li posarà més feina. Cadascú va al seu ritme però tota la classe avança alhora. Ningú no tirarà endavant amb més temari fins que tothom hagi acabat amb els exercicis demanats. Ni que això suposi que l’alumne més ràpid s’estigui quasi tota la classe sense practicar res de l’assignatura. I què faràn aquests nens o nenes mentre esperen que l’últim acabi? Amb què es pot aconseguir que els alumnes estiguin callats, quiets, i que no avancin temari però que aprenguin? Sorpresa: llegint.

La lectura. Al costat de cada classe d’aquesta petita escola hi ha una sala amb un sofà i taules. Les personetes que ja han acabat la feina poden anar allà a llegir o bé quedar-se a fer-ho a l’aula. Els petits poden escollir qualsevol dels contes de l’escola, o algun llibre que hagin portat de casa. Un cop feta la feina que demanava la professora, ni tan sols pregunten què han de fer: escullen un llibre de lectura. No repliquen, no demanen poder anar a jugar. Ja tindran temps. Saben que ara poden llegir i ho fan. Si finalment tothom acaba els exercicis però encara no és hora de sortir al pati, la professora no buscarà encabir més temari allà on no hi cap. O bé deixarà que els alumnes segueixin llegint, o bé els farà seure a tots i serà ella qui els explicarà un conte amb veu alta.

I és així com l’assignatura, el material, els llibres de text, la calma i la lectura passaran a un segon pla, i el nen que desitja sortir a jugar amb la neu quedarà amb la boca oberta mentre la veu fluixa de la professora li explica que dins de quatre pàgines algú hi ha creat un nou món, i que no és cap obligació entrar-hi, però quina bona estona que passarà si ho fa.