Manifest "Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent".

«Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.

CONSTATEM:

1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.

2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.

3. Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.

4. Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.

5. Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita ‘immersió’: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.

DENUNCIEM:

1. La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.

2. Denunciem la ideologia política de l’anomenat ‘bilingüisme’, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.

3. Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.

MANIFESTEM:

1. La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.

2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

3. Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.

4. Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.

Can Formiga, Rubí

17 d’octubre de 2015»

El "temazo" del dimecres. Def Con Dos - "Toponoto Blues".

L'última vegada que vaig veure als Def Con Dos a Terrassa, va ser a l'antiga sala Cannonball, al carrer Duero, fa uns 20 anys. En aquells temps, aquest grup format a Vigo l'any 1988 ho petaven bastant entre el jovent, amb la seva barreja de rap metal i les seves lletres subversives i catxondes. Aquest dissabte tornen a Terrassa, a la sala Faktoria, i serà una bona ocasió per recordar els bons moments passats amb els Def Con Dos.

Idomeni: Si no poden avançar, es poden alçar!

Al camp de refugiats d'Idomeni, frontera de Grècia amb Macedònia, els refugiats miren de vèncer la desesperació i el maltracte jugant a fer torres humanes, que solament la gravetat pot aturar. No hi ha home, ni tanca, ni gas, ni arma que pugui frenar aquest avenç/alçament.

Cels Galofré: "L’important no és el quan sinó el com llegeixen els nens i nenes".

El vallenc Cels Galofré a l'esquerra de la foto. (El Vallenc.cat).

(Entrevista de El Vallenc.cat al logopeda Cels Galofré).

En el marc de la primera activitat organitzada per Xerr@mpa’s, el passat dilluns 14 de març Cels Galofré, logopeda del CREDA Tarragona i Terres de l’Ebre, va oferir una xerrada a l’Escola Enxaneta titulada «Vull que el meu fill llegeixi, ja!».

A quina edat un nen o nena ha de ser capaç de llegir correctament un text?
L’aprenentatge de la lectoescriptura depèn de la línia que segueixi cada escola però, sigui quina sigui, l’important no és el quan sinó el com llegeixen els nens i nenes. És més una qüestió de qualitat.

Quins són els principals problemes del procés lector?
Més enllà dels problemes tècnics que són puntuals, com la dislèxia o el retard en la lectura, és més habitual que si un nen no té un bon llenguatge oral no té els fonaments pel llenguatge escrit. Si el nen no és capaç de fer una suposició mental, no agafa significació del que llegeix, que és del que es tracta. En termes generals, el pare ha de fer de pare i en tot aquest procés d’aprenentatge de la lectoescriptura s’ha de recolzar amb l’escola i a casa ha d’invertir temps als seus fills, que és quelcom molt positiu.

Quins símptomes poden alertar els pares sobre la presència d’algun d’aquests problemes?
Si hi hagués algun problema en el procés lector seria l’escola qui ho detectaria i n’informaria als pares. Els pares s’han de deixar aconsellar per l’escola i els professors.

En l’aprenentatge de la lectoescriptura a l’escola, quins són els mètodes més aconsellables?
Per damunt del mètode, són els professors els que fan bo el mètode. Hi ha escoles que opten per començar l’aprenentatge de la lectoescriptura abans i n’hi ha que ho endarrereixen. Les dues línies són correctíssimes. No és tant un problema de mètode sinó de voluntat de les famílies i de què l’escola i la família segueixin la mateixa línia.

Com han evolucionat aquests mètodes d’ensenyament?
Cada època té els seus mètodes i, com en tot, hi ha modes. La societat actual, en general, ja no només en educació, valora la rapidesa. Tothom ha de fer moltes coses molt aviat. I en l’educació passa el mateix.

I, fora de l’escola, com poden els pares contribuir en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura dels seus fills?
Aquest és un aprenentatge que s’ha de realitzar des de l’escola. Els pares és important que parlin molt amb els fills. La seva feina en tot aquest procés és parlar amb els fills i escoltar-los. Si el nen o nena és capaç de fer-ho, ja tenim un 50% de guanyat en la lectoescriptura. Si, per exemple, l’escola aconsella llegir un determinat nombre de pàgines cada dia a casa, és bo que el nen ho faci, però si l’escola proposa un altre mètode els pares l’han de fer, ja que és la l’escola qui marca la línia.

Com d’important és que en l’àmbit familiar es potenciï el diàleg amb els infants?
És molt important. L’àmbit familiar ha de ser interactiu, comunicatiu i els pares han de saber que els nens necessiten escoltar i parlar.

Finalment, el dilluns 14 de març va oferir una xerrada a Valls organitzada per Xerr@mpa’s. Com de necessari considera que és la realització de xerrades de divulgació com la que vostè va oferir dirigida a pares, professors…?
Penso que els pares s’han de formar com a pares i és bo que tinguin una actitud receptiva a l’hora d’adquirir aquesta formació. Hauria de ser quelcom habitual que els pares periòdicament es formessin, com un professional que es va reciclant en el seu sector. Per tant, xerrades d’aquest tipus penso que són molt beneficioses.

Ignacio Sánchez-Cuenca : “L’autarquia en l’opinió que hi ha a Espanya és un defecte de país mitjà”

(Entrevista de Ferran Casas al politòleg valencià Ignacio Sánchez-Cuenca per al diari Ara).

Escriure en un diari 'nacional' des de fa dècades i ser novel·lista, filòsof o economista d’èxit no els salva, a alguns, de dir “barbaritats poc documentades”, segons Ignacio Sánchez-Cuenca (València, 1966). Els dóna, però, “impunitat”. Aquest prolífic politòleg que dóna classes a la Universidad Carlos III de Madrid ha escrit 'La desfachatez intelectual' (Catarata), en què assenyala obsessions i mancances dels 'bruixots de la tribu '. Una rere l’altra les "frivolitats" de noms com Jon Juaristi, Antonio Muñoz Molina, Félix De Azúa, Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Javier Cercas, Arcadi Espada o César Molinas provoquen tanta hilaritat com preocupació.

Diuen que gos no menja gos, però vostè, que també opina, ha fet un retrat sever d’alguns 'col·legues'. Es tracta d’intercanviar raons, però no pateixo per si m’enemisto. El to és respectuós i distingeixo molt el Vargas Llosa escriptor o els Garicano i Molinas economistes dels opinaires. No és insultant, com 'El cura y los mandarines ', en què Gregorio Morán pontifica de tot. Jo intento analitzar el debat públic espanyol.

El llibre arrenca amb una columna de Jon Juaristi a l’ 'Abc' en què deia que els refugiats duen els seus nens al sacrifici per fer entendrir Europa. Aquesta impunitat, ¿com s’atura?

El desvergonyiment només és possible si hi ha impunitat i penses que ningú et criticarà. Caldria reforçar els controls interns amb pluralitat de veus -gràcies als digitals comença a passar- i un intercanvi de raons més intens. Que rebatem coses amb noms i cognoms i de manera més directa, més anglosaxona.

Als intel·lectuals patum ningú els havia posat davant del mirall quan parlaven de la unitat d’Espanya, el terrorisme o la crisi.

El llibre funciona per efecte d’acumulació. Per separat els exemples no escandalitzarien tant. Tenen uns denominadors comuns i repeteixen constantment una sèrie d’idees.

¿Per què els escriptors tenen tant pes en el debat públic?

No tenia resposta per això, però Luis García Montero té una hipòtesi senzilla i segurament certa: els escriptors no poden viure de ser-ho i necessiten un complement, en aquest cas escriure regularment a la premsa. Ja ho va fer notar Azorín que passava. És una tradició llarga.

Molts opinadors que cita ho són des de la Transició. ¿Hi ha tap generacional també en aquest àmbit?

Un intel·lectual de vàlua pot durar molts anys. Aquí alguns van començar molt joves. El més normal seria posar-s’hi amb més coses a dir. Amb la crisi i els nous mitjans el tap crec que es trenca una mica. Alguns d’ells, com Savater, han mudat de posició ideològica, però no han canviat la forma en què opinen. S’han de complir uns mínims de rigor i sovint no passa.

L’esquerra lamenta sovint que el relat que s’ha imposat en els últims anys és el de la dreta, potser també perquè alguns dels 'bruixots' els han abandonat. És cert?

Crec que sí, però costa veure el perquè. Jiménez Losantos diu que és al revés. Les posicions d’esquerra tenen més capital simbòlic i cultural pel que fa a reputació, però menys influència en la pràctica política, per paradoxal que sigui. Les de dretes s’obren pas de manera més soterrada i són hàbils imposant l’agenda. La unitat d’Espanya és un tema que ha servit per no parlar tant de la crisi. En els anys de Zapatero, la seva agenda, diguem-ne que diferent, es va combatre a base de crispació.

És pobre el debat a Espanya?

Comparat amb l’anglosaxó, sí. Hi ha poc coneixement i familiaritat en relació als temes que es tracten. En altres llocs hi ha més experts, 'think tanks', periodistes especialitzats... El debat és més plural i els intel·lectuals clàssics tenen menys presència. Aquí, per exemple, mai s’ha trencat amb el 98, amb el doldre’s d’Espanya. Portem més d’un segle així i no sé què hi hem guanyat.

I a Catalunya?

No ho puc valorar prou, però si et refereixes al tema sobiranista hi ha afirmacions com la de l’espiral de silenci que, hegemonies a banda, no tenen fonament. La societat catalana no està aïllada i qualsevol ciutadà pot accedir a mitjans que no estan fets i pensats a Catalunya sense represàlies o coaccions.

El discurs majoritari a Espanya posa al mateix sac dret a decidir i independència. Es pot canviar?

Jo no defenso la independència però sí el referèndum, a Catalunya i al País Basc. Però no hi ha condicions per a un debat obert. La clau aquí és el PSOE. En algun moment ho van veure possible, però Sánchez ho ha abandonat del tot. És una posició doctrinària. Si perdessin la por es podria obrir el debat, però sóc escèptic perquè no es busca l’equilibri entre principis democràtics i restriccions constitucionals. Això ens du a un bloqueig que a l’Estat ja li va bé, perquè sap que la ruptura és poc probable en un país amb rendes altres. El conflicte és car per a tothom, però també sostenible.

La crisi l’hem debatuda bé?

Hi ha hagut debat, però una altra cosa és si ha sigut esbiaixat. Ha sigut i és introspectiu, i s’ha tendit a pensar que el que passa a Espanya és únic. No es mira a fora, sempre ens refugiem en el “no té res a veure”. També quan es parla de l’independentisme. Aquesta autarquia en l’opinió és un defecte de país mitjà. Passa a Espanya i també a Itàlia o França. Els petits com Holanda, en canvi, han de mirar enfora i els grans com els Estats Units tenen un ecosistema que els permet no haver-ho de fer.

En un momento dado... gràcies Johan!

Ahir va morir als 68 anys a causa d'un càncer de pulmó, l'holandès Johan Cruyff, jugador, entrenador i filòsof del futbol. Considerat el millor jugador del món a la dècada dels 70's, va brillar amb l'Ajax d'Amsterdam, el Barça i la selecció holandesa, "La taronja mecànica", entre altres. Va guanyar tres pilotes d'or, a banda de lligues i copes d'Europa. Com a entrenador, es va estrenar a l'Ajax l'any 1985 i al 88 va arribar al Barça on va liderar una autèntica revolució futbolística amb el seu estil de joc i les innovacions tècniques i tàctiques que va implantar. Va forjar el "Dream Team" que va aconseguir la primera copa d'Europa blaugrana l'any 1992, així com quatre lligues de forma consecutiva.

Acabada la seva etapa d'entrenador al Barça, el Johan va decidir no tornar a entrenar a cap altre equip, i va establir la seva residència definitiva a Catalunya. La seva identificació i estima al nostre país el va portar a acceptar l'oferta de la FCF per seure's a la banqueta de la selecció nacional en quatre edicions del partit amistós de nadal. L'any 2006 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi. El 1974 va aconseguir que els del registre civil acceptessin registrar al seu fill amb el nom de Jordi, i no Jorge, malgrat les traves que li van posar. I el 2014 va posicionar-se a favor del referèndum d'independència de Catalunya signant el manifest "Deixeu votar els catalans". Tanmateix, el paio no va tenir els sants pebrots d'aprendre a parlar la nostra llengua en els més de 40 anys entre nosaltres...

Retrats: "L'Escola a casa".

Clica aquí per veure el programa complet.

Ahir el programa del canal 33 Retrats, presentat pel bo d'en Jaume Barberà, ens va mostrar el  cas de diverses famílies que s'havien decidit per educar els seus fills a casa en comptes de portar-los a l'escola. Vam conèixer a una noia de 15 anys que havia abandonat l'escola als 5 i que havia tornat per fer el 4t d'ESO i poder treure's el títol necessari per accedir a uns estudis superiors relacionats amb els cavalls. Deia la noia que no havia tingut cap problema ni de relació amb els companys (ja que a molts ja els coneixia de veure'ls al carrer o en altres activitats), ni amb els exàmens (que havia aprovat sense dificultats). És a dir, que la noia havia viscut feliç i contenta durant els darrers 10 anys de la seva vida i aquest fet no havia estat un impediment a la seva formació i maduració. També comentava la noia que molts dels seus companys d'institut al conèixer el seu cas li deien que tant de bo ells haguessin tingut la mateixa sort que ella i de no haver tingut que anar a l'escola tots aquells anys...

"Retrats" es desplaça al delta del Llobregat per conversar amb tres pares que han decidit no escolaritzar els seus fills i educar-los a casa. Aquesta opció, també coneguda com a "homeschooling", és una pràctica legal als Estats Units i a Europa, excepte a Espanya, Suècia, Grècia i Alemanya. Jaume Barberà també parlarà amb alguns fills dels convidats, que explicaran com viuen o han viscut aquesta experiència educativa.