Ignacio Sánchez-Cuenca : “L’autarquia en l’opinió que hi ha a Espanya és un defecte de país mitjà”

(Entrevista de Ferran Casas al politòleg valencià Ignacio Sánchez-Cuenca per al diari Ara).

Escriure en un diari 'nacional' des de fa dècades i ser novel·lista, filòsof o economista d’èxit no els salva, a alguns, de dir “barbaritats poc documentades”, segons Ignacio Sánchez-Cuenca (València, 1966). Els dóna, però, “impunitat”. Aquest prolífic politòleg que dóna classes a la Universidad Carlos III de Madrid ha escrit 'La desfachatez intelectual' (Catarata), en què assenyala obsessions i mancances dels 'bruixots de la tribu '. Una rere l’altra les "frivolitats" de noms com Jon Juaristi, Antonio Muñoz Molina, Félix De Azúa, Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Javier Cercas, Arcadi Espada o César Molinas provoquen tanta hilaritat com preocupació.

Diuen que gos no menja gos, però vostè, que també opina, ha fet un retrat sever d’alguns 'col·legues'. Es tracta d’intercanviar raons, però no pateixo per si m’enemisto. El to és respectuós i distingeixo molt el Vargas Llosa escriptor o els Garicano i Molinas economistes dels opinaires. No és insultant, com 'El cura y los mandarines ', en què Gregorio Morán pontifica de tot. Jo intento analitzar el debat públic espanyol.

El llibre arrenca amb una columna de Jon Juaristi a l’ 'Abc' en què deia que els refugiats duen els seus nens al sacrifici per fer entendrir Europa. Aquesta impunitat, ¿com s’atura?

El desvergonyiment només és possible si hi ha impunitat i penses que ningú et criticarà. Caldria reforçar els controls interns amb pluralitat de veus -gràcies als digitals comença a passar- i un intercanvi de raons més intens. Que rebatem coses amb noms i cognoms i de manera més directa, més anglosaxona.

Als intel·lectuals patum ningú els havia posat davant del mirall quan parlaven de la unitat d’Espanya, el terrorisme o la crisi.

El llibre funciona per efecte d’acumulació. Per separat els exemples no escandalitzarien tant. Tenen uns denominadors comuns i repeteixen constantment una sèrie d’idees.

¿Per què els escriptors tenen tant pes en el debat públic?

No tenia resposta per això, però Luis García Montero té una hipòtesi senzilla i segurament certa: els escriptors no poden viure de ser-ho i necessiten un complement, en aquest cas escriure regularment a la premsa. Ja ho va fer notar Azorín que passava. És una tradició llarga.

Molts opinadors que cita ho són des de la Transició. ¿Hi ha tap generacional també en aquest àmbit?

Un intel·lectual de vàlua pot durar molts anys. Aquí alguns van començar molt joves. El més normal seria posar-s’hi amb més coses a dir. Amb la crisi i els nous mitjans el tap crec que es trenca una mica. Alguns d’ells, com Savater, han mudat de posició ideològica, però no han canviat la forma en què opinen. S’han de complir uns mínims de rigor i sovint no passa.

L’esquerra lamenta sovint que el relat que s’ha imposat en els últims anys és el de la dreta, potser també perquè alguns dels 'bruixots' els han abandonat. És cert?

Crec que sí, però costa veure el perquè. Jiménez Losantos diu que és al revés. Les posicions d’esquerra tenen més capital simbòlic i cultural pel que fa a reputació, però menys influència en la pràctica política, per paradoxal que sigui. Les de dretes s’obren pas de manera més soterrada i són hàbils imposant l’agenda. La unitat d’Espanya és un tema que ha servit per no parlar tant de la crisi. En els anys de Zapatero, la seva agenda, diguem-ne que diferent, es va combatre a base de crispació.

És pobre el debat a Espanya?

Comparat amb l’anglosaxó, sí. Hi ha poc coneixement i familiaritat en relació als temes que es tracten. En altres llocs hi ha més experts, 'think tanks', periodistes especialitzats... El debat és més plural i els intel·lectuals clàssics tenen menys presència. Aquí, per exemple, mai s’ha trencat amb el 98, amb el doldre’s d’Espanya. Portem més d’un segle així i no sé què hi hem guanyat.

I a Catalunya?

No ho puc valorar prou, però si et refereixes al tema sobiranista hi ha afirmacions com la de l’espiral de silenci que, hegemonies a banda, no tenen fonament. La societat catalana no està aïllada i qualsevol ciutadà pot accedir a mitjans que no estan fets i pensats a Catalunya sense represàlies o coaccions.

El discurs majoritari a Espanya posa al mateix sac dret a decidir i independència. Es pot canviar?

Jo no defenso la independència però sí el referèndum, a Catalunya i al País Basc. Però no hi ha condicions per a un debat obert. La clau aquí és el PSOE. En algun moment ho van veure possible, però Sánchez ho ha abandonat del tot. És una posició doctrinària. Si perdessin la por es podria obrir el debat, però sóc escèptic perquè no es busca l’equilibri entre principis democràtics i restriccions constitucionals. Això ens du a un bloqueig que a l’Estat ja li va bé, perquè sap que la ruptura és poc probable en un país amb rendes altres. El conflicte és car per a tothom, però també sostenible.

La crisi l’hem debatuda bé?

Hi ha hagut debat, però una altra cosa és si ha sigut esbiaixat. Ha sigut i és introspectiu, i s’ha tendit a pensar que el que passa a Espanya és únic. No es mira a fora, sempre ens refugiem en el “no té res a veure”. També quan es parla de l’independentisme. Aquesta autarquia en l’opinió és un defecte de país mitjà. Passa a Espanya i també a Itàlia o França. Els petits com Holanda, en canvi, han de mirar enfora i els grans com els Estats Units tenen un ecosistema que els permet no haver-ho de fer.