Entrada 7 de viatge: Barri de La Boca.

La Boca és un dels barris més populars de la ciutat de Buenos Aires. Vindria a ser la Barceloneta dels portenys. És reconegut pels seus artistes, el tango, el futbol, i el seu port. De fet el nom de La Boca el deu al fet d'ubicar-se a la desembocadura del rierol al riu de La Plata.

Una de les zones més concorregudes del barri és el carrer del Caminito, un passatge actualment peatonal amb cases antigues pintades de diferents colors. Expliquen que aquest estil es deu a l'ús de pintures sobrants dels vaixells que atracaven al port, i quan s'acabava d'un color, utilitzaven d'un altre.

Les fràgils i senzilles construccions dels primers pobladors del barri provocaven molt sovint incendis a la zona, i és per aquest motiu que els cossos de bombers del barri són tan estimats i homenatjats. Hi ha uns quants murals representatius de les tasques dels bombers al barri.

Mural contra la injustícia, contra la impunitat: Ni oblit, ni perdó!!

Alguns dels pobladors del barri van ser, a mitjans del segle 19, una colònia d'italians originaris de Gènova. A aquests genovesos se'ls anomenava "Xeneizes" (deformació de "zeneizi", és a dir, genovesos en el seu propi dialecte), i és així com es coneix avui en dia als aficionats de l'equip del barri, el Boca Juniors. Bé, també se'ls coneix per "bosteros" (la bosta és la brossa), o "bolivians" pel seu origen humil i el color fosc de pell d'alguns habitants del barri.

"La Bombonera", estadi del Boca Juniors.

Tanmateix, Boca Juniors no és l'únic equip originari del barri de La Boca. El seu principal rival històric, River Plate (Rio de La Plata), també té els origens en aquest barri (1901), però l'any 1913 el cap del port els va forçar a marxar del barri per necessitats del port i es van establir primer a Recoleta i finalment a Belgrano.

La Boca també es reconeguda com un dels principals feus de la cultura del tango, i Caminito va ser un punt neuràlgic d'aquest art. De fet el nom del carrer deriva d'un popular tango escrit pel compositor Juan de Dios Filiberto l'any 1926. Els turistes tenen oportunitat de fotografiar-se amb models vestits de balladors de tango a canvi d'uns pesos...

Figura de Benito Quinquela, pintor argentí ja mort, molt lligat a La Boca.

Entrada 6 de viatge: Estadio Unico Ciudad de La Plata: Amistós Boca - San Lorenzo (14-08-2016)

Ahir diumenge vaig viure un tradicional diumenge argentí amb asado i futbol. L'asado el vam celebrar entre familiars i amics a la quinta del Gaby, a Ezeiza, molt a prop de l'aeroport internacional de Bs As, i dels camps d'entrenament de la selecció argentina.

El partit, amistós (tot i que no se semblava pas als amistosos a casa nostra) se celebrava a la ciutat de La Plata, a uns 60 km. de Bs As, a l'Estadio Único Ciudad de La Plata. Malgrat la distància, milers d'aficionats d'un i altre equip van col·lapsar la carretera que unia les dues ciutats per tal de veure i animar als seus respectius equips.

Calculo que uns 20.000 seguidors de Boca i 10.000 de San Lorenzo van anar al matx. Que paguessin entrada no sé quants, ja que aquí a l'argentina les penyes radicals dels clubs tenen molt de poder i es reparteixen un bon gruix d'entrades per regalar o vendre. Els seus capos són autèntics empresaris de baixa estopa que fan fortunes gràcies al negoci de la reventa d'entrades, la seguretat, marxandatge, viatges, i altres negocis més foscos...

La perillositat d'aquests aficionats radicals (molts d'ells delinqüents) va obligar a les autoritats de l'AFA a impedir l'entrada d'aficionats visitants als partits oficials, mesura que volen intentar revocar enguany. La veritat és que ahir no es van produir incidents entre les dues aficions, però sí que vaig poder veure com atonyinaven a uns aficionats del San Lorenzo seguidors del mateix equip. Les forces de seguretat van haver d'intervenir per salvar al parell d'aficionats d'una multitud de joves que buscaven saldar algun deute.

Per altra banda, l'espectacle a la grada va ser brutal. Milers de persones cantant alhora, picant de mans o cridant els gols, en un estadi on a més hi havia una bona resonància, feia posar els pèls de punta. Les referències a l'afició rival eren constants, i els recordatoris d'antigues victòries/derrotes un tema recurrent. El partit va acabar amb el resultat favorable a Boca per 2 a 0, tot i que San Lorenzo va merèixer molt més, sobretot a la primera part.

En acabat el matx, per megafonia van recordar que els primers a desallotjar l'estadi serien els aficionats de Boca. Fóra perillós que a la sortida les aficions coincidíssin.

La "Buteler", barra brava de San Lorenzo de Almagro.

La "12", la barra brava de Boca.

L'"Apache" Tévez

Alguns "radicals" de San Lorenzo...

Ramon Casals Cienfuegos: "Sempre educa la tribu".

(Encertat article del Catedràtic de Matemàtiques, professor i escriptor terrassenc Ramon Casals, publicat al suplement Criatures del diari Ara).  

Fa uns mesos es va parlar molt, a partir de les declaracions de la diputada Anna Gabriel sobre educar en comú, de fins a quin punt educa “la tribu”.

Fa uns dies estava esperant tanda per comprar en una parada del mercat. Hi havia una mare amb una nena de 3 anys. La nena sabia que la dependenta tenia uns caramelets per als nens. La nena deia: “Mama, jo vull un caramel!”, i la mare: “Demana-l’hi sisplau a la Montse i te’n donarà”. La nena: “Jo vull un caramel, jo vull un caramel!”, cada vegada més enrabiada. Hi va haver un estira-i-arronsa mare-filla: una dient que ho havia de demanar “sisplau” i l’altra que no volia dir “sisplau”.

Com que la cosa ens tenia a tots pendents, la Montse, per treure ferro a la situació, surt de la parada , posa un grapadet de caramels a la mà de la nena i mira somrient a la mare: “És petita!” Lliçó apresa de la nena: “La meva mare vol que demani les coses sisplau, però jo, sense dir-ho , volia un caramel i me n’han donat 5!”

Certament, la mare podria haver pres els caramels a la nena i haver-li dit que no els hi donaria fins que digués “sisplau”, però també és ben cert que s’arriscava que diverses persones de les que esperaven tanda a la parada pensessin (o diguessin!): “Pobra nena, és petita!”

Aquesta anècdota real ens mostra fins a quin punt els altres eduquen els nostres fills (i nosaltres eduquem els fills dels altres!). Com quan retrobem uns amics o parents que fa dies que no veiem. Si tenen una nena de posem 2 anyets ben segur que primer mirarem, ens dirigirem i farem festes a la nena: “Que maca que estàs! Quin vestidet tan bonic! Com has crescut!”, i només després saludarem els seus pares. Potser més endavant aquests pares es queixaran un dia que “els nens es pensen que són els reis de la casa”. Però és ben clar, “la tribu”, és a dir la gent, els tracta com els reis de la casa! Són els que reben més atencions, són a qui primer se serveix el menjar (pobrets, que no s’hagin d’esperar!), són els que reben més regalets... La festa d’aniversari del nen se celebra segurament més que la del pare o la mare...

LA BONA EDUCACIÓ

I això sense entrar a valorar com educa la gran tribu, és a dir, la macrosocietat, que ens fa canviar a tots la manera de pensar, de viure o de relacionar-nos. Tots, grans i petits, ens trobem ara que hem de reaprendre les normes de la bona educació. Si ens havien ensenyat que no s’interromp una conversa, o que no està bé posar-se a llegir un llibre quan estic dinant amb uns amics (perquè és una falta de respecte), amb l’aparició dels telèfons mòbils aquestes normes ja no s’apliquen. Qualsevol et deixa amb la paraula a la boca quan li sona el mòbil! L’altre dia era en un sopar. Érem dotze persones. A una d’elles li van trucar per feina. ¿Podeu creure que vam aturar les converses perquè l’interessat pogués atendre el seu mòbil?

Sempre ha educat i educa l’entorn. Pares i mares no poden pretendre que l’educació dels fills depengui només d’ells. I no pots crear una bombolla a part de l’entorn per educar el teu fill o filla com tu creus. No és possible, però, a més, fóra terriblement injust per al nen o nena. El món, tal com és, amb totes les seves grandeses i totes les seves misèries, és també el seu món, i té dret a veure com funciona.

I veure com funciona aquest món, quines normes hi regeixen, què es valora i què no es valora, què és important i què no ho és, té una influència cabdal en el seu procés educatiu.

Entrada 5 de viatge: La madres de la Plaza de Mayo.

Capcelera de la marxa a la Plaza de Mayo.

Ahir dijous, com tots els dijous des de fa 2.000 dijous, les mares de la Plaza de Mayo van tornar a ocupar aquesta plaça per reclamar als seus fills/es desapareguts durant la dictadura de Videla (30.000?). Una multitud de portenys va fer costat novament a les mares en la seva lluita per la memòria, la justícia i la dignitat. Cap representant del partit al govern va ser present, com de costum, però sí un munt de col·lectius de tota mena: sindicats, partits polítics, sindicats d'estudiants, associacions de veïns...

40 anys després de les primeres concentracions de les mares, continua sent un escabrós misteri la desaparició (assassinat) de milers de joves argentins repressaliats pel govern militar de Videla. I alhora, de centenars de nets/es de les filles repressaliades que van anar a parar, robades, segrestades, a famílies afins a la dictadura.

A dia d'avui són ja 120 els nets/es recuperats, el darrer fa tot just un mes i mig. Es calcula que encara hi pot haver més de 500 nets/es per "recuperar". Esfereïdor.

El "temazo" del dimecres. Todos Tus Muertos - "Andate".

Todos Tus Muertos (TTM) és una banda de rock-reggae-punk argentina formada l'any 1985, que continua en actiu tot i un parell d'aturades temporals de llarga durada. El cantant, el rastafari afroamericà Fidel Nadal, va col·laborar amb els francesos Mano Negra en el seu darrer disc d'estudi posant la veu en algunes cançons.

Vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe l'any 1998, a la sala Bikini de BCN, i vaig xal·lar força. Llàstima que no toquin per aquí fins a finals de mes i ja seré fora...

Entrada 4 de viatge: Montevideo.

Teatro Solís.

Montevideo és la capital de l'Uruguai, i té 1'3 milions d'habitants aproximadament, Està ubicada a la riba nord del riu de La Plata, i a l'altra banda del riu hi ha l'Argentina. La ciutat la va fundar el governador espanyol de Buenos Aires, Bruno Mauricio de Zabala l'any 1726. A Montevideo va néixer l'any 1964 l'heroi nacional de la pàtria, José Gervasio Artigas. També va veure néixer a personalitats com l'escriptor Eduardo Galeano (1940-2015), o el polític exguerriller José Mujica (1935).

Des de la meva personal perspectiva, Montevideo m'ha semblat una ciutat espanyola dels anys 80. Els nivells de brutícia, de degradació dels edificis i monuments, dels carrers, etc., el parc automovilístic, el comerç, el transport públic... En general tot em transporta a la meva època d'infantesa a la meva ciutat.

Pel que he pogut veure i m'han expressat alguns locals, aquí el ritme de vida és pausat i la gent no té gaires ganes de complicar-se l'existència. De fet, l'esport nacional és el consum relaxat de mate, ja sigui de manera individual o col·lectiva, però sempre sense presses. Aquesta infusió d'herbes importades del Paraguai, es consumeix en grans quantitats, i hi ha persones que poden veure més de 4 litres diaris,

Plaça Independència amb la figura de l'heroi de la pàtria, Artigas, a cavall al bell mig de la plaça.

En general l'Uruguai és un país amb poca immigració, tot i que darrerament han arribat un bon grapat de veneçolans, i des de sempre han passat paraguaians, argentins i brasilers. Al hostel on m'hospedava hi havia una mica de tot: un parell de brasilers, un xilè, argentins, un veneçolà, costa-riceny, un francès, un rus...

Fortí del Monte Cerro.

L'avinguda 18 de juliol és la principal artèria comercial de la ciutat i la travessa d'est a oest fins arribar al casc antic de la ciutat, on es troben la gran majoria d'edificis històrics i que es protegien per una muralla ja desapareguda. Tocant al casc antic s'hi troba el port, i a l'altre banda de la badia hi ha un turó (430 m.) amb un antic fortí militar des d'on es podia controlar i combatre a les forces enemigues.

Vista de Montevideo des del Fortí del Monte Cerro.

Pel que fa a la gastronomia, val a dir que no hi ha una gran varietat de productes, ni un gran desenvolupament del negoci gastronòmic. Entre parrillades de carn, chivitos, pizza, milaneses (una mena de carn arrebossada), i empanades vàries, els locals ja fan. El cert és que tampoc hi ha molta oferta, ja que amb els preus que hi ha els locals prefereixen menjar a casa i surten en comptades ocasions.

El futbol es l'esport rei nacional, i a Montevideo hi ha els dos clubs històrics del país, el Peñarol i el Nacional. Ambdos compten amb prop de 100.000 socis, i s'han anat repartint títols al llarg de la història. Molt a prop del centre de la ciutat, s'hi troba l'estadi Centenario, inaugurat pel mundial del 1930 que va guanyar l'Uruguai. Actualment l'estadi està que cau a torços, tot i que encara està en ús.

Un tema que m'ha sorprès i desesperat alhora, és el tema dels horaris. Els organismes oficials, el comerç, els museus, tots tenen horaris propis d'atenció al client o públic. Uns obren a les 9 del matí i d'altres a les 10. Fins i tot n'hi ha que a les 11. Uns no obren pel matí i obren per la tarda. Uns no obren entre setmana i sí el cap de setmana, i altres a l'inrevés. Uns tanquen al migdia i altres no. Uns atenen als matins els dilluns, dimecres i divendres, i a la tarda els dimarts i dijous. I sovint et trobes que tot i que l'horari diu que hauria de ser obert, estan tancats per obres de millora, o tenen alguna part de l'edifici tancada per no sé què. Vaja, que això del turisme encara no ho controlen gaire.

El popular Chivito al pan.

Pel que fa al tema de la seguretat, m'han explicat algunes històries xungues de Montevideo. Es veu que la "pasta base" de la coca ha entrat amb força i està fent molt de mal, i hi ha força robatoris i violència. Certament, només passejant pel casc antic de la ciutat trobes alguns yonkis bastant tocats, i pels barris perifèrics es palpa en major mesura la misèria i la marginalitat.

Estadi Centenario.

Museu Romàntic.

De parrillada familiar amb autòctons, a casa del Fernando dels Minyons.

Entrada 3 de viatge: Com està l'Uruguai... Pocas Nueces. Teatre Zitarossa, Montevideo (06-08-...

Part de l'espectacle "Pocas pero extremas", fusió de les companyies "Milongas Extremas" i "Pocas Nueces". La primera és una banda formada per quatre guitarristes i cantants que versionen temes del grup espanyol Extremoduro amb sons d'origen uruguaià, Els segons són una companyia teatral humorística de crítica social i política.