 |
| Il·lustració d'Oliver Jeffers, del llibre 'A Child Of Books' (2016). |
(Molt d'acord amb l'article publicat per la Tina Vallès al portal digital Vilaweb.cat avui divendres 9 de setembre).
—Vull entendre l’aigua. —Fa un parell de dies, ma filla de sis anys
em va deixar anar aquesta frase. Havia estat pintant amb aquarel·les,
«inventant colors» amb sa germana per fer una sèrie de dibuixos
abstractes que havien de decorar, encara més, les parets del seu
dormitori. Quan van acabar l’últim dibuix, van recollir pinzells i
aquarel·les i es van rentar les mans, i intueixo que es devia quedar
atrapada badant amb el raig de l’aixeta.— Mare, l’aigua, d’on ve?
Torna-m’ho a explicar.
Vaig estar temptada d’obrir el primer calaix de la còmoda i donar-li
l’última factura d’Aigües de Barcelona perquè «entengués l’aigua»;
aquests últims dies abans de començar l’escola, quan jo ja no estic de
vacances però elles encara sí, entomo cada cop pitjor les seves
preguntes, que no s’acaben mai. Ha sigut l’estiu que més he parlat de la
meva vida, diria jo: les meves filles s’han proposat provar d’entendre
tot el que veien, i aquest parell quan es posen a observar no se’ls
escapa res.
—Tenim un llibre que ho explica.
—Quin?
—És amb els atles, un sobre la terra.
—Vaig a buscar-lo!
I la vaig tenir una bona estona passant pàgines, badant amb coses que
va trobar pel camí, i ni tan sols va arribar a la pàgina on es parla
del cicle de l’aigua, però això és igual: nena i llibre van ser una sola
cosa durant ben bé mitja hora, em pensava que en aquest punt de l’estiu
això ja no passaria.
He passat l’estiu obsessionada per veure-les llegir, temptada de
fer-los una foto cada cop que les veia assegudes amb un llibre entre les
mans, mossegant-me la llengua per no caure en l’error de fer cap
comentari que els fes tancar el volum i tornar a jugar. He llegit davant
seu, per allò de predicar amb l’exemple, però confesso que després
posava el punt de llibre a la mateixa pàgina que abans, perquè era
incapaç d’entendre res del que havia llegit mentre elles anaven amunt i
avall jugant, fent preguntes, rient, ballant, dibuixant, discutint… He
posat llibres en punts estratègics de la casa i els he anat canviant
cada setmana (com si fos un aparador!?). L’últim dia de juliol vam anar a
la biblioteca del barri, que tanca a l’agost, per endur-nos sis
exemplars cadascuna, que hi ha d’haver varietat per poder triar. M’he
sentit recitant en veu alta els drets dels lectors aquells del Pennac.
He entrat en una espiral obsessiva per fer-les lectores i m’he arribat a
fer por. Fins que de cop i volta m’he dit: tenen sis anys, tu què
llegies a sis anys? Rodoreda? Fes el favor.
Les meves filles són de les que toquen llibres cada dia, ni que sigui
per apartar-los per agafar el comandament a distància, que sempre queda
enterrat a sota. Els toquen, els obren, se’ls miren, fins i tot
n’identifiquen autors, il·lustradors i de vegades editorials i tot.
Juguen a «botigues de llibres», munten una biblioteca al menjador, un
àlbum il·lustrat els fa de taula per poder dibuixar assegudes al sofà,
amb tres o quatre àlbums de còmic poden muntar una caseta per als ninots
que acumulen per tots els racons de casa, un llibre també pot ser una
raqueta per jugar a tennis a la sala d’estar, un escut per lluitar a
mort contra ta germana, un amagatall per quan estàs emprenyada, un
barret, un coixí, un seient, una taula de surf, una porta, una cova, o
l’excusa del pare o la mare perquè durant com a mínim una hora regni el
silenci a casa. Les meves filles són de les que toquen llibres cada dia,
de les que es distreuen si t’estàs una hora en una llibreria, de les
que fan morros si no els llegeixes un conte abans d’anar a dormir, de
les que et fan un punt de llibre amb cartolina si és el teu aniversari o
sant o estàs desanimada, de les que se saben fragments de contes de
memòria, de les que salten d’alegria cada cop que arriben llibres nous a
casa i corren a mirar-se’ls sense descalçar-se ni treure’s la motxilla.
Recordo les tutores dient-nos que a l’estiu les nenes havien de
«practicar la lectura» i afegint de seguida: «a vosaltres no cal que us
ho diguem» (perquè son pare i servidora «fem llibres»), i nosaltres
somrient no gaire convençuts. «Practicar la lectura» em va sonar a fer
una taula d’exercicis per escalfar els músculs, cada dia a la mateixa
hora, amb un cronòmetre que t’avisi quan has de parar. Parlar de llegir
com qui parla de fer esport o vendre’ls la lectura com un vici? Ni l’una
cosa ni l’altra. No funciona res perquè no ha de funcionar res.
Els lectors no els fa ningú, es fan sols si tots fem el que hem de
fer menys empaitar-los amb eslògans-de-menja-sa-i-fes-esport. Si tots
fem el que hem de fer, que no és inculcar-los el plaer de llegir amb
calçador. El plaer! El plaer no ve quan el crides, arriba quan vol, quan
no l’esperes, quan no segueixes cap fórmula ni obeeixes cap instrucció
per trobar-lo. Pensem-hi: quan llegim els adults? Quan volem llegir,
quan necessitem informació, quan aquella lectura ens fa falta per a la
feina o per a la vida, quan ens cal evadir-nos, quan tenim curiositat,
quan volem passar una bona estona…, doncs tot això també els passarà als
nostres fills, i si quan els passi tenen llibres a l’abast, llibres ben
fets, ben escrits, ben editats, ja sigui a casa, a la biblioteca o a la
llibreria, ja llegiran.
I m’ho dic a mi, això que ja llegiran, perquè és això o convertir-me
en una policia de la lectura. Les meves filles han tocat més llibres en
els seus sis anys llargs de vida que jo als meus dotze, i això no voldrà
dir res. Tocar-los, tenir-los a prop, potser és un primer pas. Visitar
llibreries, passar tardes senceres a la biblioteca, potser n’és un
altre. Saber que en un llibre hi ha explicat el cicle de l’aigua deu
ser-ne un altre més. Però de cap manera puc saber si seran grans
lectores o no; com tampoc puc saber si tindran salut, cap de les dues
coses no depèn de mi. L’únic que puc fer és cuidar-les, amb una bona
vida plena de llibres, i confiar que quan siguin grans elles es cuidaran
i ja llegiran
