 |
| El catedràtic de física a l'UIB, Claudio Mirasso. (Foto: Ara Balears). |
Quan contesta, pregunta i es pregunta constantment.
Coses de l’ofici. Claudio Mirasso és investigador de l’Institut de
Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC) i catedràtic de
física de la UIB. Com a investigador, treballa en el camp de la
neurociència, concretament en els models matemàtics del cervell i la
sincronització dels ritmes cerebrals, així com en aspectes de la
intel·ligència artificial aplicats a senyals biomèdics. No debades,
Claudio Mirasso afirma sense dubtes que el segle XXI avançarà
substancialment en el coneixement del cervell, el gran misteri del cos
humà. Tot i així, aquesta conversa ve motivada per una petició que
Mirasso, juntament amb el catedràtic de física de la Universitat de
València Walter Furlan, han iniciat a Change.org per exigir al govern
espanyol una llei d’educació consensuada amb experts, que es prolongui
en el temps i que respongui a les necessitats reals de nens i joves.
Tota petició que es fa a un govern sorgeix d’una preocupació. Quina és la seva?
Hem parlat molt d’aquest tema amb Walter
Furlan. Tots dos, com molts professors universitaris, estem preocupats
per les grans mancances que tenen els joves quan arriben a la
universitat. S’estan cometent errors importants a primària i secundària i
no percebem que hi hagi un interès de l’Estat per afrontar un canvi
estructural que és urgent. Els governs se centren en qüestions molt
superficials: revàlida sí o no, religió sí o no, estudis de quatre o de
cinc anys... En cap cas s’analitzen els canvis profunds que requereix el
sistema educatiu. Demanem una taula de negociació formada per experts
en educació i que s’assoleixi un gran pacte i una llei que, almenys,
tingui una durada de 12 anys i, sobretot, que estigui en consonància amb
la societat actual, amb els grans canvis que es viuen.
El fracàs del sistema educatiu
a Espanya es demostra cada vegada que es donen els resultats dels
estudis en aquest àmbit. Com creu que es podria sortir d’aquest fracàs?
Per sortir-ne, ens hauríem de fer
preguntes que gairebé ningú no es planteja. El problema no és substituir
la selectivitat per una revàlida. El que és important no és que
l’alumne es prepari per a un examen, sinó que es prepari per al seu
futur, per pensar, per entendre, per desenvolupar-se, per viure i per
trobar una feina que pugui fer bé i que el faci feliç. Com volem que
estiguin formats els joves? Quin tipus de societat volem? ¿És necessari
que memoritzin com abans o és millor que aprenguin a analitzar i a
relacionar conceptes? Aquestes són només algunes de les preguntes que
cal fer-se. I si bé és cert que algunes escoles treballen en aquest
sentit, tot el sistema està descoordinat i mal enfocat. No pot ser que
diguem que la ciència és important però no només no hi invertim, sinó
que fins i tot a secundària es digui als alumnes que no agafin física
perquè els pot abaixar la mitjana per accedir a la universitat. És un
despropòsit.
Vostè que investiga el cervell, ¿creu que exercitar la memòria no és cabdal?
No dic que no sigui important, però és
evident que la tecnologia ens posa al nostre abast, i a la butxaca, molt
més que el que abans memoritzàvem. Si basem l’aprenentatge en la
memòria, els robots ens guanyaran per golejada. Qualsevol robot deixarà
un jove al carrer, perquè pot fer la feina i fer-la millor. Els robots
també van aprenent a fer una tasca mitjançant l’experiència, aprenen
d’exemples. L’única cosa que ens pot distingir de les màquines, de
moment, és la capacitat de raonament. S’ha de treballar aquesta
capacitat més que no pas la memorització.
Vostè aplica sovint el sistema de classes invertides. Quins resultats n’obté?
És massa evident que impartir classes
magistrals avui té molt poc sentit, els alumnes s’adormen. Per això els
dono els apunts però els demano que siguin ells els que preparin
prèviament la classe, que pensin els exercicis que farem, que entre tots
puguem discutir el plantejament d’un problema, que surtin a
explicar-lo, que opinin. Encara no puc dir si amb aquest sistema
aprendran més o no. El que sí que puc afirmar és que les classes són
millors i que l’alumnat està més estimulat.
Des de la ignorància en aquest
tema, ¿no hi ha una certa contradicció entre demanar que es potenciï el
raonament i alhora treballar en el desenvolupament de la intel·ligència
artificial?
No volem reemplaçar el cervell, però sí
ajudar en allò a què no arribem com a persones. Ara treballem per a una
empresa valenciana amb una samarreta que monitoritza el cor, amb un
software que detecta les arítmies cardíaques, perquè un metge no pot
mirar els 100.000 batecs que un cor fa en un dia. La màquina alerta d’on
ha de mirar. En tot cas, des de les matemàtiques i la física aplicada a
la neurociència ens centrem a entendre com processa la informació el
cervell i hem trobat que a l’hipocamp les diferents regions es
comuniquen per canals diferents. Entendre això, com moltes altres coses,
pot ajudar en el tractament de les malalties neurològiques. És en
aquest sentit que podem afirmar que la biotecnologia és la matèria del
segle XXI, perquè serà en els pròxims anys que aconseguirem saber molt
més del funcionament del cervell.
