(Article del professor de la Universitat de Girona Xavier Besalú per al Diari de l'Educació).
Parlem de segregació escolar quan en un mateix barri o ciutat, els
seus centres educatius escolaritzen majoritàriament un determinat perfil
d’alumnat (socioeconòmica o culturalment connotat) que no es correspon
estadísticament amb la composició socioeconòmica i cultural de la
població de la zona en què es troben ubicats. És a dir, que alguns
centres acumulen alumnat pertanyent a sectors socials posseïdors d’un
capital social i instructiu per sobre de la mitjana, mentre que altres
concentren alumnat pertanyent a sectors socials desfavorits (pobres, en
general i, en particular, gitanos i fills de famílies immigrants).
En un cas i l’altre forçaríem fins a l’impossible les funcions
socials de l’educació que, al cap i a la fi, no són menys importants que
les seves funcions individuals: ni els anomenats centres-santuari
(majoritàriament privats i privats concertats), ni els centres
guetitzats o estigmatitzats (majoritàriament públics) preparen
adequadament al seu alumnat per viure en societats plurals,
multiculturals i inclusives: tots tenim dret a fer la nostra vida a la
ciutat, siguin quines siguin les nostres capacitats i discapacitats, les
nostres diferències i singularitats. L’objectiu del combat
contra la segregació escolar és, doncs, ben clar: que l’alumnat dels
centres d’una mateixa zona o ciutat tingui una composició similar entre
ells, i que es correspongui amb la de la mateixa zona o ciutat. Ni més, ni menys.
Per què no és bona, ni desitjable, la segregació escolar? En primer
lloc, perquè afecta negativament al rendiment del sistema: els resultats
globals dels sistemes educatius més segmentats (bé perquè separen aviat
a l’alumnat, bé perquè funcionen com un quasi mercat, bé perquè no
tenen entre les seves prioritats la inclusió) solen ser pitjors que els
dels sistemes més comprensius i inclusius. En segon lloc perquè, com
sembla obvi, no socialitzen adequadament el seu alumnat, ja que aquest
ni té un coneixement directe de la diversitat existent a la seva ciutat,
ni pot fer a la pràctica un aprenentatge vivencial de la convivència i
la gestió dels conflictes, ni el prepara per viure en la societat
realment existent més enllà de l’escola, ni fomenta una mínima cohesió
social. I, en tercer lloc, perquè condiciona en gran manera la
trajectòria educativa, les expectatives i els èxits de l’alumnat més
necessitat que el sistema compensi les desigualtats educatives amb què
s’accedeix a ell.
La causa més evident de la segregació escolar és, sens dubte, la
segregació urbanística i residencial, l’existència de barris i
districtes connotats socioeconòmica i culturalment, la seva feble
heterogeneïtat, la distància en termes de renda familiar disponible
entre ells que, en alguns casos, arriba a límits insostenibles. És
impossible un combat seriós i estructural contra la segregació escolar
sense abordar amb criteris més equitatius la planificació urbana,
la construcció d’habitatges, la dignificació i esponjament de les zones
més degradades, desconnectades i empobrides, i la transformació de les
ciutats en termes de qualitat de vida equivalents, sigui quin sigui el
lloc on es visqui. No és feina fàcil, però si per educar un individu es
necessita tota la tribu, per socialitzar i culturitzar a les generacions
joves tota la ciutat ha de ser potencialment educadora.
Però la segregació residencial no és l’única causa de la segregació
escolar. També les polítiques educatives, especialment les relacionades
amb els processos d’admissió i matriculació de nou alumnat, tenen la
seva responsabilitat. Algunes d’elles són de caràcter pal·liatiu, però
no per això tenen menys impacte. Ens referim als criteris complementaris
de priorització de les sol·licituds, a la utilització de la reserva
obligada de places per a alumnat amb necessitats educatives
específiques, a l’evitació de la sobreoferta en una zona determinada, a
la regulació de les ràtios en funció de la demanda previsible… Però les
més significatives són d’un altre ordre.
Una primera constatació és que com més oferta privada
(concertada o no) es dóna en un territori determinat, més desequilibrada
acaba sent la composició escolar dels diferents centres. El
que segueix és que, per corregir la segregació escolar, és
imprescindible incrementar l’oferta pública en aquells barris on, per
raons històriques i socials, aquesta resulta insuficient; no és
presentable, per exemple, que en alguns districtes de la ciutat de
Barcelona l’oferta pública en educació infantil i primària no arribi ni a
un terç del total (seria el cas de l’Eixample, les Corts i Sarrià-Sant
Gervasi) i en educació secundària obligatòria les coses siguin fins i
tot pitjor.
La segona evidència és que el “dret” a l’elecció de centre escolar per part de les famílies en cap cas pot ser considerat un dret absolut,
estrictament individual i no subjecte a cap limitació, perquè està
clarament condicionat per l’oferta disponible, té implicacions
col·lectives (la investigació al respecte demostra que té un paper
determinant en la segregació escolar) i entra en conflicte amb la
mateixa Constitució espanyola. Aquesta afirma que correspon als poders
públics remoure els obstacles que impedeixin o dificultin les condicions
perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què
s’integra siguin reals i efectives. Només ordenant, limitant i
condicionant aquest “dret” per part de les administracions educatives
serà creïble la seva lluita contra la segregació escolar.
I, en tercer lloc, la lògica competitiva a la qual empeny als centres
d’una mateixa zona o ciutat (públics i privats concertats), que els
condueix a posar en relleu les seves diferències –reals o inventades–
(de projecte, d’instal·lacions, de resultats, de valors addicionals …), a
dirigir-se de manera subtil però eficaç i intel·ligible a un determinat
tipus de famílies (i a evitar amb mil argúcies a l’alumnat amb més
necessitats educatives) en les jornades de portes obertes o en els
diferents canals d’informació, publicitat i màrqueting existents,
constitueix també un element important en aquest joc d’influències.
Això, quan les condicions d’escolarització són equivalents en qualitat,
perquè si les desigualtats són evidents el que cal és corregir-les
immediatament.
En resum, la segregació escolar és evitable si tots, poders públics i
societat en general, ens posem d’acord en el fet que és perniciosa i
tenim voluntat i ens vam emprar a fons per, primer, corregir-la i
després, impedir-la. La no-intervenció, la lògica del mercat, el simple
pas del temps, ja hem pogut comprovar que, més que combatre-la,
l’alimenta.
