Escoles d'elit: grans resultats acadèmics, suspens en valors.

Aquest mossen no pot estar gaire satisfet dels valors cristians dels seus pupils.

Ahir apareixia en l'edició de paper de El Periódico la carta d'una noia catalana d'origen indi que denunciava l'actitud racista envers la seva persona d'un grup d'alumnes de l'escola d'elit (i de l'Opus) Viaró de Sant Cugat del Vallès, al vagó d'un tren dels FGC. El més greu del cas és que no es va tractar d'una actitud individual d'algun nen mal educat o directament imbècil, sinó que van ser un bon grapat dels nois (12-13 anys) els que van mostrar aquesta actitud de menyspreu cap a la noia.

Potser fora bo que aquestes escoles es preocupessin una mica menys pel rendiment acadèmic dels seus alumnes i dediquessin majors esforços a educar persones justes, solidàries, humanes en definitiva.

I ja de pas, estaria molt bé també que els nostres governants deixessin de subvencionar econòmicament a aquests centres elitistes, classistes, i integristes. Crec, malauradament, que aquest és el model d'èxit escolar per a alguns dirigents de la Conselleria d'Ensenyament...

Gales abominables.

Nit de Castells organitzada per la Revista Castells a Valls.

Premis Gaudí organitzat per l'Acadèmia de Cinema Català.

No m'agraden les gales. La fastuositat i la pompa mai han anat amb la meva persona. Trobo que els reconeixements individuals en accions col·lectives no tenen cap sentit. L'objectivitat no existeix. M'agradaria que la meva colla deixés d'assistir a aquests esdeveniments fútils i de propaganda aliena. I de pas, que no entri al joc de les felicitacions públiques (Twitter) dels premiats. Felicitar a les colles pels èxits castellers és una cosa. Felicitar uns premis banals i allunyats de l'esperit de la nostra activitat és una cosa innecessària.

La història es repeteix. El drama dels refugiats.

Refugiats fent cua en una imatge recent per recollir menjar a un camp de refugiats a Sèrbia.

31 de gener del 1939. refugiats catalans inicien l'èxode a terres franceses.

(El seguënt text és una traducció de la meva tieta Maria Teresa Carner d'un fragment de l'article de la revista francesa "Études Dromoises" sobre l'èxode dels refugiats catalans i espanyols a terres franceses al final de la Guerra Civil espanyola i l'inici de la segona Guerra Mundial. A l'article parla la meva tieta Regina que va neixer i viu a França, i que explica les experiencies dramàtiques que va patir la seva família en aquest període de temps.

Avui que el drama dels refugiats torna a fer-se horriblement visible amb l'èxode massiu de milers de persones que fugen dels seus països en guerra, i que són retinguts en condicions infrahumanes en camps de (concentració) refugiats a les portes d'Europa, val la pena recordar els fets històrics que van esdevenir aquí, no fa tants anys, i que ens hauria de fer caure la cara de vergonya).

Regine Catot Courrier, filla i néta de refugiats Catalans a la Drôme  va neixer  el 1950. Francesa de pares Espanyols, ella rastreja aquí el dur periple de la seva família acollida a la Drôme després de la guerra civil espanyola.

Una dona i un home especialistes en aquests esdeveniments l,l’ajudaran  través les seves obres Genevieve Dreyfus-Armannd i Robert Serre: la petita història es troba amb la gran.

Perquè aquest éxode?

La nostre  familia vivía en un poble català quan va esclatar la guerra civil a Espanya i van haver  de  marxar   

Qui eren aquests espanyols????

La meva família paterna en formava part (dels civils amenaçats par la venjança dels vencedors que avançaven).; els quatre nois van marxar a la guerra a defensar la República. Els meus avis Josepa i Jaume Catot Sallas i dos  dels seus fills, les seves dues filles Regina i Carmen van fugir en aquets combois del seu poble català. Dones,nens,vells,militars….Tots fugien de Catalunya avançaven a peu amb el fred i la neu de febrer, la por i la fam al ventre, una maleta a la mà o simplement un farcell a l’esquena. Aquesta fugida va dispersar els refugiats tan geogràficament com socialment.

La meva àvia sovint evocava els seus patiments durant aquesta marxa glacial. La fatiga física s’ajuntava a la desesperació de l’exode i a l’inquietud del futur: Jo caminava, em deia ella, mirant endavant amb el teu avi al costat i les filles plorant,empesos per els  que ens seguien i seguint els que ens precedien sense saber verdaderament el que ens esperava, atemorits sota els trets dels avions franquistes que ens sobrevolaven.

Com van arribar a França?              

El ministre de l’interior va fer recensar els locals susceptibles de ser utilitzats per allotjar-hi els refugiats.

Va ser així que la meva família va ser orientada cap el departament de la Drôme i acollida al petit municipi de Recoubeau: Quatre persones van arribar directament en tren, la meva àvia, el meu avi i les dues filles. No tenien cap noticia dels quatre nois; El Rafel, el Francisco, Alberto i Valentin. Els hi havien pres tot. Van abandonar casa seva i totes les seves pertinences.

A la Drôme , quin refugi???

Els meus oncles i el meu pare, van ser internats a Rivesaltes i Saint Cyprien. Les seves germanes I els seus pares son a Recoubeau. A Valence arriven els refugiats per repartir-se per tot el department. A Valence van crear tres grans centres d’allotjament,Montelimar, Crest I el GTE, on els internats treballarien voluntariament al camp i al bosc.

A Recoubeau  el 5 de febrer ,89 refugiats van baixar del tren.Van ser instal.lats al convent. Quinze refugiats, refugiats en tractament i les seves famílies són conduits al Centre Repartidor i Hospitalari de Die. Donat que al final del seu periple,esgotats d’anar a peu, sense dormir, gana i fred,l’estat de salud d’aquests refugiats s’havia degradat, tant que havia arribat a ser lamentable.Presentaven quadres de bronquitis,infeccions i fins i tot congelacions als peus.

El diari Diois menciona tres defuncions a l’hospital de Die, una d’elles la de la meva tieta de 16 anys,Regina Catot Sallas, el 27 de febrer de 1939, tres setmanes després  d’haver entrat a França  i rebuda sense massa entusiasme per les monges de l’hospital,  per dir-ho suaument.

El meu avi va ser empleat com a barber-perruquer a Die I la seva filla Carmen com a minyona al Café de Paris . Una veïna institutriu els hi va ensenyar el francès . Així es van integrar a la població dioise. Al principi, tots esperaven  que podrien tornar ràpidament  a Espanya. Però aquests refugiats van haver d’acceptar ràpidament l’idea que tornar a Espanya seria molt perillós. La seva fugida que havien cregut que seria temporal , arribaria a ser llarga.Sabien bé que no hi hauria amnistia per ells . Des de la seva tornada en territori  espanyol, els exguerrillers serien arrestats, empresonats i potser executats.

Però la guerra una altre vegada modificarà les possibilitats d’integració que s’els hi oferien. França declare la guerra a Alemanya el setembre de 1939. Molts dels refugiats republicans fan seva aquesta guerra . Van ser mobilitzats en les companyies dels grups de Treballadors Estrangers. Una llei de 1940 impose la reglamentació dels refugiats de les GTE.S’allisten també en  les unitats estrangeres del exercir francès i participen ,molts d’ells , amb la Resistència . Són lluitadors experimentats i molt útils.

Durant la guerra i sota el regim de Vichy la policia francesa envià 10.000 guerrillers deportats al camp de mort de Mauthausen (Austria). Només en tornaran dos mil.

El meu tiet Rafel hi va morir el 11 de maig de 1942 (comando Gusen, el més terrible del camp). Allistat en l’exercit francès, va ser enviat a lluitar a la línea Maginot, va caure presoner amb el seu grup a Strasbourg.Tots els espanyols d’aquest mateix grup van ser enviats a les mans dels nazis que els van enviar al camp de la mort austríac.

El meu pare va formar part del Maquis del Vercors, 11è. Companyia d’Henry Giry ( una bona part dels components eren espanyols).

Ell s’havia escapat del camp de Sant Cyprien i es va dirigir cap a Toulouse i es va allistar al exercit francès.Va estar combatent al front. Quan hi va haver la debacle es va incorporar als franc tiradors partisans i després a les Forces Franceses de l’interior al Diois.

Què n’han esdevingut

Pel seu treball els refugiats podien desplaçar-se amb un permís de circulació i instal.lar-se quan el reagrupament familiar va ser permès.

Va ser el cas de l’altre tiet meu, l’Alberto que estava col·locat a la GTE de Crest des d’el  octubre de 1941. Lliberat de les seves obligacions allà, va trobar  un lloc de treball a la fàbrica de mobles Audra à Die. Va retrobar-se amb la seva família i es fa afiliar a les FFI. Va morir poc després del final de la guerra.

El meu pare feia temps que s’en havia donat compte que es quedaria a França, durant  deu anys no va deixar  de lluitar per aconseguir que la que esdevindria la meva mare pogués venir a França (ella s’ havia quedat a Catalunya). Finalment van aconseguir retrobar-se el 1949.

                               

Mes tard, alguns  van demanar la nacionalitat francesa. Sobretot després del 1979.

Els meus pares els hi afectava aquesta llei i des de maig de 1952 van ser francesos. El meu pare va canviar el seu nom que de Francisco va passar a ser François. Això li va permetre ser perruquer autònom , amb aparador al carrer.

En quant a tota la família Catot Sallas, que hem anat seguint, es van establir definitivament al Diois, després dels terribles sofriments. Josepa i Jaume han viscut l’exili. Van perdre tres fills durant aquesta època tant terrible. Van estar durant molts mesos sense notícies dels seus fills. A més a més van estar durant bastans anys sense veure el seu quart fill Valentin,empresonat per les seves idees polítiques a les presons de Franco.Finalment van tenir la sort de viure en pau  fins la seva mort,allà caps els anys 70,amb la família que va formar el seu fill François, la seva dona i la seva filla.

Després de donar aquestes explicacions, la meva neta ha tret la conclusió que els seus besavis van escollir ser francesos en un moment molt difícil de la seva existència .Van haver de refer la seva vida ,lluny del seu país d’origen , sense deixar d’estimar-lo tot mirant cap el futur en el seu país d’acollida.Per acabar ella  m’ha dit: “Aleshores, és per això que jo soc francesa i tinc allà baix cosins catalans.”

El Punt/Avui: "El govern es proposa lluitar contra els guetos escolars".

Reunió del Síndic de Greuges i la Consellera d'Ensenyament.

(Per favor, que no ens venguin sopars de duro. De veritat es pensen que els pobres celíacs afavoreixen la segregació escolar? O que per molts punts de més que donin a les famílies autòctones aquestes voldran matricular als seus fills en escoles "guetto"? Mentre existeixin escoles concertades que cobrin quotes i seleccionin d'aquesta manera l'alumnat, no acabarem amb la segregació ni millorarem en equitat. Pagant Sant Pere canta i qui pot s'estalvia de portar al/s seu/s fill/s a escoles "xungues".)

La consellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, i el síndic de greuges, Rafael Ribó, es van reunir ahir per analitzar les recomanacions fetes per aquest darrer en els informes sobre segregació escolar presentats el 2016 i van acordar començar a prendre mesures per al procés de preinscripció del curs vinent i per al següent amb l'objectiu de garantir la igualtat d'oportunitats de tots els alumnes.

Entre les mesures més destacades hi ha la supressió dels 10 punts complementaris que es donaven als estudiants amb una malaltia digestiva crònica, com ara els celíacs, tot i que aquesta mesura no es podrà aplicar fins al procés de preinscripció del curs 2018/2019 perquè ja no s'és a temps de canviar el decret d'admissió d'alumnes per al curs vinent. Per al curs que ve sí que es vigilaran, de manera més estricta, els possibles fraus en aquesta matèria.

Ensenyament també preveu limitar, a partir del curs que ve, la matrícula viva (el nombre d'alumnes que s'incorporen als centres amb el curs començat) als centres d'alta complexitat i donar punts complementaris a les famílies autòctones que vulguin escolaritzar els fills en aquests centres, de manera que es garanteixi que un determinat nombre d'alumnes provingui de famílies no immigrades. D'aquesta manera, es pretén trencar les reticències de moltes famílies que porten els fills a escoles de fora del barri per evitar dur-les a un gueto. Aquesta mesura, però, també haurà d'esperar fins al curs 2018/2019.

Mentrestant, Ensenyament i els ajuntaments treballaran, de manera conjunta, per potenciar les funcions de les comissions de garanties d'admissió. Ensenyament trametrà un document d'instruccions i orientacions a totes les comissions per aconseguir una distribució equilibrada de l'alumnat. El text inclourà aspectes com ara el de la detecció d'alumnes amb necessitats educatives especials. Totes les mesures que es plantegen sorgeixen de les recomanacions incloses als dos informes sobre segregació escolar presentats pel Síndic de Greuges al Parlament.

La reunió d'ahir va tenir la participació d'entitats del món local, de sindicats i patronals de l'ensenyament, de professionals de l'educació i d'associacions de pares i mares, a més del Departament d'Ensenyament i el Síndic.

Peter Senge: “El profesor del siglo XXI tiene que enseñar lo que no sabe”.

El professor Peter Senge (Foto: Kike Para / El País)

(Interessants reflexions del professor nord-americà Peter Senge en aquesta entrevista per al diari espanyol El País).

Peter Senge, californiano de 69 años, cree que el principal problema del sistema educativo es que se basa en el modelo de la revolución industrial. Este profesor de la escuela de negocios del Massachusetts Institute of Technology critica que los colegios en diferentes partes del mundo continúan replicando un modelo de aprendizaje pasivo, en el que los docentes hablan y los estudiantes permanecen sentados y callados, “como si se les estuviese entrenando para trabajar en una fábrica”.

Considerado por The Economist como uno de los 50 pensadores más influyentes del mundo en el ámbito de la gestión empresarial, Senge se empezó a interesar por la educación tras el éxito en diferentes universidades de Estados Unidos de su best-seller La Quinta Disciplina. Publicado en 1990, el libro contiene las claves para hacer competitiva cualquier institución con una estrategia de aprendizaje diseñada por el propio Senge.

En 1991, fundó la Society for Organizational Learning (SOL), una red de innovación en el aprendizaje en la que participan más de 19 empresas y organizaciones y mil escuelas públicas y privadas de diferentes parte del mundo. Senge ha visitado Madrid para impartir un seminario de liderazgo a los profesores de la Institución Educativa SEK.

Pregunta. ¿Cuáles son las principales transformaciones que debe afrontar la escuela?

Respuesta. Lo más importante es que llegue el final de la escuela tal y como la conocemos. Todos hemos ido al mismo tipo de colegio, no importa si el centro educativo está en España, Reino Unido o China. La fórmula siempre es la misma: los profesores tienen el control y los alumnos no son proactivos. Nadie sabe a ciencia cierta cómo debería ser, de hecho no creo que haya un modelo único, pero sí un principio claro: adultos y niños aprendiendo a la vez. La idea de que los profesores tienen las respuestas y por eso lideran el aprendizaje ya no sirve, nadie sabe cómo se resolverán los problemas que ya nos afectan hoy, como, por ejemplo, el cambio climático. Los niños lo saben y por eso no se enganchan a la escuela, porque el profesor actúa como si tuviese todas las respuestas. El aprendizaje en el colegio se centra en evitar cometer errores. El contexto autoritario dentro de la escuela es tal que los chicos solo quieren complacer al maestro.

P. ¿Cómo puede funcionar una escuela pretendiendo que alumnos y profesores tengan los mismos intereses?

R. Los docentes tienen que crear nuevas fórmulas pedagógicas para que los niños aprendan cosas sobre las que no hay respuestas claras. Singapur comenzó en el año 2000 su proceso de transformación del modelo educativo y el eje fue crear un entorno en el que todo el mundo aprendiese: profesores, alumnos y padres. Supuso un cambio radical, teniendo en cuenta que habían heredado el modelo británico, muy profesor-céntrico. El aprendizaje giraba en torno a la figura del experto. Dijeron basta y ahora los profesores plantean retos reales y los estudiantes aportan soluciones. No solo se plantean problemas artificiales para resolver en el aula. A los alumnos les motiva ayudar a su comunidad a ser más efectiva. La forma de hacerlo con un niño de ocho años o un adolescente de 18 es distinta, pero el principio es el mismo.

P. ¿Cómo tiene que afrontar el profesor su día a día en el aula?

R. Solemos decir que el profesor del siglo XXI tiene que enseñar lo que no sabe. Ahí empieza la innovación. Lo primero que tienen que hacer es desaprender, olvidar los métodos pedagógicos tradicionales. Es muy difícil porque tienen una identidad muy fuerte y se sienten orgullosos de estar al frente de la clase. Creen que mantener el orden y la atención en su discurso es lo que les hace buenos profesores y tal vez sea ese el problema, las lecciones magistrales brillantes. Para que se produzca el cambio tiene que haber una masa crítica de esos adultos en las escuelas que diga basta. Esto no va sobre decidir buenas o malas respuestas, sino sobre afrontar problemas reales. Conseguir que un niño de 12 años entienda por qué hay problemas de drogadicción en su barrio.

P. ¿Qué papel tiene la tecnología en la transformación del modelo?

R. Tecnología moderna y pedagogía anticuada, ese suele ser el patrón. Muchas escuelas están gastando grandes cantidades de dinero en comprar ordenadores para los alumnos porque creen que la tecnología lo cambia todo, y no es así. Hay que innovar en las técnicas de aprendizaje.

P. ¿Cree que los contenidos estáticos como las matemáticas o la literatura se deberían modificar dentro de los programas académicos?

R. Hay que enseñar esos contenidos de forma distinta. Los buenos profesores de matemáticas saben la diferencia entre el aprendizaje mecánico, en el que los chicos aprenden a escribir ecuaciones, y el profundo, en el que entienden el porqué. Uno de los docentes de nuestra red SOL, que trabaja en un colegio público de Boston, ha desarrollado un método en el que los niños se enseñan álgebra entre sí. Ha dedicado más de 20 años a crear problemas muy complejos y ni los mejores estudiantes de álgebra pueden resolverlos por sí solos. En el primer mes del curso imparte clases magistrales cortas para enseñar los fundamentos básicos, y el resto del año los alumnos trabajan en grupos de cuatro. El docente es importante porque ha diseñado la metodología, no actúa como un profesor sino como un facilitador.

P. ¿Con qué escuelas está trabajando?

R. La Society for Organizational Learning, que fundé en 1991, es una red de investigadores y profesores en activo de diferentes partes del mundo. Sobre todo trabajamos con colegios públicos de Estados Unidos, porque es ahí donde están las carencias más graves, pero también colaboramos con colegios privados que sean innovadores. Estamos en contacto con más de mil escuelas en el mundo. Nuestra misión es buscar innovadores para conectarlos entre sí, para que entiendan que no están aislados. Hay una revolución que está ocurriendo, cientos de profesores usan Flipped Classroom (clase invertida) o el aprendizaje por proyectos. El problema es que no hay vías de comunicación entre ellos.

P. La clave para el cambio, ¿la tienen los gobiernos o las escuelas?

R. En Singapur, por la naturaleza del país, el Gobierno lideró la transformación. Pero no es una buena referencia, es un territorio muy pequeño, casi como una ciudad. En la mayoría de lugares, los líderes han sido los directores de los centros y los docentes, grupos pequeños que han querido dar un giro a su cultura de aprendizaje. El cambio tiene que arrancar en la escuela, que funciona como una institución local.

P. ¿Qué modelo educativo actual cree que debería replicarse?

R. No se trata de copiar a Finlandia o Singapur. Hay que ser menos rígidos con la edad porque los niños avanzan a distintas velocidades. No tiene sentido dividirles en cursos por edad. La escuela industrializada, ese es el problema. En las líneas de ensamblaje todo el mundo se movía al mismo ritmo y precisamente fue la era de la industrialización la que hizo a los lentos estúpidos. Hace unos años conocí en Los Alpes a un físico austríaco que había trabajado con el Nobel de Física danés Niels Bohr -le concedieron el premio de 1922-, probablemente el físico más brillante de la historia. Le pregunté cómo era trabajar con él y me dijo que era muy lento, pero que cuando entendía algo, realmente lo entendía. La mayoría de científicos son pacientes, reflexionan, se toman su tiempo. Durante décadas se les ha hecho creer a los niños que no poder avanzar al ritmo que marca la escuela es sinónimo de ser idiota.

P. ¿Cree que la certificación supone un freno para el aprendizaje?

R. La evaluación más efectiva es la del propio alumno analizando su progreso, la autoevaluación. Pero ahora ese rol lo asume el profesor. Los buenos docentes crean un entorno en el que los estudiantes mejoran constantemente y pueden juzgar de forma objetiva cómo están evolucionando. En Estados Unidos, a los profesores se les coloca en rankings en función de los resultados que sus alumnos obtienen en los exámenes estándar. Todo lo que está demasiado mecanizado carece de sentido. El problema no es la herramienta, sino el uso que se hace de ella. El objetivo debería ser estudiar qué técnicas de enseñanza funcionan mejor que otras y por qué.

P. El pedagogo británico y conferenciante Ken Robinson critica que la escuela mata la creatividad. ¿Cuál cree que es la explicación?

R. Los niños dejan de ser curiosos por el miedo a cometer errores, y como consecuencia de eso, también dejan de ser creativos. En mis clases suelo preguntar a mis alumnos cuántos de ellos decidieron a los diez años que no se les daba bien cantar, o que no eran muy buenos en dibujo. La gran mayoría levanta la mano. Entre los cinco y los diez años se internalizan esos miedos a no dar la talla y los chicos simplemente dejan de hacerlo. Hace unos años, un educador me dijo que no tenemos ni idea del drama que sufren los niños en la escuela. Los profesores están en una posición de autoridad y pueden hacer mucho daño si no se dan cuenta del impacto que pueden tener sus mensajes.

El "temazo" del dimecres. RevoluSOnats - "Rap per la independencia"

L'Aleix, el Sandro i el Mohamed són tres joves rapers terrassencs, residents al muticultural barri de Can Anglada, que s'han unit per formar el grup Revolusonats, on rimen les seves idees i crítiques diverses. Amb la col·laboració d'algun mecenes, han pogut editar aquest vídeo al barri que ara difonen per ajudar a la causa independentista. Moltes gràcies nois! Catalunya serà lliure i mestissa!!!

40 anys després el feixisme continua assassinant.

Funeral dels cinc d'Atocha (gener 1977).

Funeral a Lleida pels agents rurals assassinats (gener 2017).

Entre aquestes dues imatges hi ha 40 anys de diferència. Tanmateix, malauradament, el feixisme continua subsistint i assassinant als que pensen diferent.