 |
| Adoctrinament vs debat. Els ponents de l'"Ara és demà" i els participants del "#debateducaciópública". |
(Jaume Carbonell és professor de Sociologia de l'Educació a la Universitat de Vic i va ser director de la revista Quaderns de Pedagogia).
Vet aquí un frase molt compartida pels assistents al Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana celebrat el primer dissabte de primavera en resposta al debat Ara és demà
promogut pel Consell Escolar de Catalunya, que aquell mateix dia duia a
terme la sessió final de conclusions (veure les cròniques de Mònica Bergós i Pau Rodríguez).
Feia temps que no s’organitzava una trobada d’aquesta mena amb tanta
concurrència i diversitat d’actors de la comunitat educativa i dels
moviments socials. Una mostra evident del moment d’ebullició i
sacsejament que viu l’educació on tothom vol dir la seva. Sí, ningú en
vol quedar al marge. Una jornada que, sens dubte, marca una maduresa
tant amb el format del debat com en les aportacions. En efecte, amb pocs
recursos però amb un gran esforç organitzatiu es va aconseguir que, en
dos espais simultanis, els assistents -amb una seixantena
d’intervencions- parlessin tant com els ponents -una dotzena, on cap
d’ells va esmerçar més de 15-20 minuts-. Quin contrast amb tants i tants
congressos on el públic amb prou feines té temps de fer dues o tres
preguntes. I a vegades ni això. La democràcia participativa no es
predica sinó que es practica. I no només de manera virtual.
Pel que fa al contingut cal destacar, també, l’esforç per combinar
els diagnòstics i marcs conceptuals amb el recull de greuges de casos i
situacions molt concretes i amb les propostes alternatives. Aquestes se
situen en tres plans diferents per tal d’avançar vers la necessària
transformació educativa: dins del respecte i compliment de la legislació
actual; en el context d’una nova legalitat; i en el de la desobediència
i de la insubmissió.
Cal destacar el boicot a les proves externes, una iniciativa que, tal
com s’aplica, ja ha estat àmpliament criticada i contestada en altres
països perquè fomenten la competitivitat entre els centres, perquè són
pedagògicament molt discutibles, a més d’ineficients, i perquè
qüestionen l’autonomia docent.
El debat sobre escola pública-privada ha estat molt present, no amb
l’ànim de reobrir cap guerra escolar –atacant professorat i centres
concertats–, però si alertant de les polítiques que cal emprendre per
tal que el dret a l’educació arribi a tothom amb les mateixes
condicions, prioritzant l’escola pública per damunt de l’escola privada
concertada, tot recordant l’origen dels concerts, la realitat de la
majoria de països europeus –amb una presència molt més alta del sector
públic- i anant més lluny: l’obra de la Comissió de Cultura i del
Patronat Escolar on les institucions públiques van fer una aposta
decidida i exemplar per l’educació pública.
És evident que es tracta d’una qüestió complexa que requereix noves
reformulacions per situar, per exemple, el lloc de l’Estat –de les
administracions central i autonòmica–, dels municipis i de la comunitat
educativa. Ara bé, el que no es pot fer és amagar el cap sota
l’ala afirmant, com fa el Departament d’Ensenyament i diversos sectors,
que la doble xarxa és un problema superat i que ja no toca parlar-ne.
S’ha posat també en relleu l’àmplia cartografia de segregacions -que
afecten també a l’escola pública-; de privatitzacions endògenes i
exògenes, que tenen a veure amb el destí dels diners públics, als
processos d’externalització de serveis, a les quotes que han de pagar
les famílies o al tancament d’unitats públiques; i del conjunt de
temptatives de penetració de les empreses -la nova filantropia cada cop
menys altruista- que hi veu en l’escola un àmbit privilegiat de guany
econòmic i d’adoctrinament neoliberal. Això obliga a fer que la
dialèctica entre els models pedagògics tradicional i innovador tingui en
compte, al mateix temps, la que té a veure amb els models socials
segregadors i inclusius. No cal dir que alguns a l’interior d’aquests
processos hi ha contorns més definits o imprecisos, contradiccions,
paradoxes i dificultats. Així, es denuncia l’opacitat de Departament
d’Ensenyament a l’hora d’obtenir dades o la d’algunes direccions de
centres públics a l’hora d’explicar quins conceptes s’inclouen amb les
quotes que paguen les famílies. És ben paradoxal, i en podíem citar
molts més casos, que a la societat de la informació hi ha cada vegada més ocultació.
Una darrera reflexió: Tothom parla de canvi, d’innovar, de
transformar… però, amb quina finalitat? Amb quins valors i per a quina
societat? En definitiva: tot plegat ha de servir per aconseguir una
millor adaptació a l’actual societat o per transformar-la radicalment. I
això requereix pensament crític perquè els alumnes no acceptin tot el
que els hi ve donat i aprenguin a créixer amb autonomia i llibertat.
Perquè com diu Meirieu “L’educació no consisteix a adaptar unes persones al món, sinó de formar uns subjectes capaços de tornar a crear el món“.
