El "temazo" del dimecres. Goran Bregovic - "Marushka".

Ahir, Goran Bregovic, el músic bosnià, va tornar al Palau de la Música amb la seva banda amb motiu del Festival del Mil·leni. La darrera vegada que va tocar en aquest recinte va ser al febrer del 2012 i tampoc me'l vaig perdre. Ahir, com fa cinc anys, en Goran ha sabut connectar amb el públic amb una barreja de peces ballables i trepidants, i d'altres solemnes i hipnotitzants. Un cop més ha aconseguit combinar els moments de bogeria i frenesí, amb moments de silenci absolut a la platea. Un magnífic mestre de cerimònies.

Quan l'esport es converteix en un negoci brut...

Els jugadors de l'Eldenc abans de començar el matx del passat dissabte al miniestadi del Barça (Foto: L'Esportiu).

Dissabte passat es va jugar un partit del grup 3r de la 2a divisió B entre el primer classificat, el Barça B, i el darrer, l'Eldenc. Tot feia preveure que l'equip local passaria per sobre dels alacantins, sobretot tenint en compte l'estat de forma d'uns i altres, i la qualitat desigual de les plantilles d'ambdós equips. El que no es podia preveure era l'abultadíssima, i humiliant, derrota dels visitants (12-0), que han entrat tristament en el llibre de registres històrics a l'encaixar la major golejada mai encaixada per un equip de la categoria.

Doncs bé, ahir dilluns ens hem assabentat que aquest partit podria haver estat víctima del joc brut de les apostes, segons ha denunciat el jugador lleidetà de l'Eldenc, Cheikh Saad. Diversos jugadors visitants haurien pactat l'abultada derrota a canvi d'una bona suma de diners. El propi denunciant reconeixia que l'entrenador havia decidit deixar-lo a la banqueta mitja hora abans de l'inici del partit, malgrat que havia estat inclòs en l'onze titular en la prèvia. Aquest jugador reconeixia a més que s'havia negat a sortir al camp a la segona part quan l'entrenador volia fer algun canvi amb el partit ja sentenciat.

Des d'aquí el meu reconeixement al Cheikh Saad, a la seva valentia i honestedat per sortir públicament a denunciar la corrupció d'alguns dels seus companys, i d'un món del futbol cada dia més, estretament i bruta, lligat al de les apostes.

Tenim un President (Convergent) que realment confia en l'escola pública!!!

La FAPAC (Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Catalunya), ha editat aquest vídeo per animar a la societat catalana a que inscriguin a les criatures en escoles públiques. Hi apareixen deu personalitats del món de la cultura, la docència, la política, i entre aquests, dos de destacats: l'Alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el President de la Generalitat, Carles Puigdemont. Com a docent del sector públic, s'agraeix que els nostres principals governants mostrin la seva confiança i compromís amb l'educació pública de la millor manera que es pot fer, és a dir, portant-hi els fills.

M'agradaria que algun mitja de (in)comunicació fes un estudi d'on porten als seus fills els nostres representants polítics en les diverses administracions. Crec que el resultat ens ajudaria a entendre el perquè de la nostra societat de classes.

Jaume Carbonell: "El demà ja és avui".

 

Adoctrinament vs debat. Els ponents de l'"Ara és demà" i els participants del "#debateducaciópública".

(Jaume Carbonell és professor de Sociologia de l'Educació a la Universitat de Vic i va ser director de la revista Quaderns de Pedagogia).

Vet aquí un frase molt compartida pels assistents al Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana celebrat el primer dissabte de primavera en resposta al debat Ara és demà promogut pel Consell Escolar de Catalunya, que aquell mateix dia duia a terme la sessió final de conclusions (veure les cròniques de Mònica Bergós i Pau Rodríguez).

Feia temps que no s’organitzava una trobada d’aquesta mena amb tanta concurrència i diversitat d’actors de la comunitat educativa i dels moviments socials. Una mostra evident del moment d’ebullició i sacsejament que viu l’educació on tothom vol dir la seva. Sí, ningú en vol quedar al marge. Una jornada que, sens dubte, marca una maduresa tant amb el format del debat com en les aportacions. En efecte, amb pocs recursos però amb un gran esforç organitzatiu es va aconseguir que, en dos espais simultanis, els assistents -amb una seixantena d’intervencions- parlessin tant com els ponents -una dotzena, on cap d’ells va esmerçar més de 15-20 minuts-. Quin contrast amb tants i tants congressos on el públic amb prou feines té temps de fer dues o tres preguntes. I a vegades ni això. La democràcia participativa no es predica sinó que es practica. I no només de manera virtual.

Pel que fa al contingut cal destacar, també, l’esforç per combinar els diagnòstics i marcs conceptuals amb el recull de greuges de casos i situacions molt concretes i amb les propostes alternatives. Aquestes se situen en tres plans diferents per tal d’avançar vers la necessària transformació educativa: dins del respecte i compliment de la legislació actual; en el context d’una nova legalitat; i en el de la desobediència i de la insubmissió.

Cal destacar el boicot a les proves externes, una iniciativa que, tal com s’aplica, ja ha estat àmpliament criticada i contestada en altres països perquè fomenten la competitivitat entre els centres, perquè són pedagògicament molt discutibles, a més d’ineficients, i perquè qüestionen l’autonomia docent.

El debat sobre escola pública-privada ha estat molt present, no amb l’ànim de reobrir cap guerra escolar –atacant professorat i centres concertats–, però si alertant de les polítiques que cal emprendre per tal que el dret a l’educació arribi a tothom amb les mateixes condicions, prioritzant l’escola pública per damunt de l’escola privada concertada, tot recordant l’origen dels concerts, la realitat de la majoria de països europeus –amb una presència molt més alta del sector públic- i anant més lluny: l’obra de la Comissió de Cultura i del Patronat Escolar on les institucions públiques van fer una aposta decidida i exemplar per l’educació pública.

És evident que es tracta d’una qüestió complexa que requereix noves reformulacions per situar, per exemple, el lloc de l’Estat –de les administracions central i autonòmica–, dels municipis i de la comunitat educativa. Ara bé, el que no es pot fer és amagar el cap sota l’ala afirmant, com fa el Departament d’Ensenyament i diversos sectors, que la doble xarxa és un problema superat i que ja no toca parlar-ne.

S’ha posat també en relleu l’àmplia cartografia de segregacions -que afecten també a l’escola pública-; de privatitzacions endògenes i exògenes, que tenen a veure amb el destí dels diners públics, als processos d’externalització de serveis, a les quotes que han de pagar les famílies o al tancament d’unitats públiques; i del conjunt de temptatives de penetració de les empreses -la nova filantropia cada cop menys altruista- que hi veu en l’escola un àmbit privilegiat de guany econòmic i d’adoctrinament neoliberal. Això obliga a fer que la dialèctica entre els models pedagògics tradicional i innovador tingui en compte, al mateix temps, la que té a veure amb els models socials segregadors i inclusius. No cal dir que alguns a l’interior d’aquests processos hi ha contorns més definits o imprecisos, contradiccions, paradoxes i dificultats. Així, es denuncia l’opacitat de Departament d’Ensenyament a l’hora d’obtenir dades o la d’algunes direccions de centres públics a l’hora d’explicar quins conceptes s’inclouen amb les quotes que paguen les famílies. És ben paradoxal, i en podíem citar molts més casos, que a la societat de la informació hi ha cada vegada més ocultació.

Una darrera reflexió: Tothom parla de canvi, d’innovar, de transformar… però, amb quina finalitat? Amb quins valors i per a quina societat? En definitiva: tot plegat ha de servir per aconseguir una millor adaptació a l’actual societat o per transformar-la radicalment. I això requereix pensament crític perquè els alumnes no acceptin tot el que els hi ve donat i aprenguin a créixer amb autonomia i llibertat. Perquè com diu Meirieu “L’educació no consisteix a adaptar unes persones al món, sinó de formar uns subjectes capaços de tornar a crear el món“.

Ni oblit ni perdó (3).

Un bon dia per recordar al gran Rosendo Mercado i per ballar al ritme d'aquesta divertida cançó dels Siniestro.

Bienvenido Mr Marshall. (Però ja pots tornar a casa teva).

- Pueblo!! Voleu 1.900 milions d'euros d'inversió en rodalies?

- Siiiiiiiiii!!!

- Pueblo!! I voleu 4.200 milions d'euros d'inversió en infraestructures??

- Siiiiiiiii!!!

- Doncs deixeu de ser independentistes perquè jo em comprometo a invertir calés com si no hi hagués demà a Catalunya!!

- Sí? Segur? És que això ja ens ho han promès uns quants abans que tu i cap d'ells ha complert les promeses...

- Però jo sóc Mariano, i tot el que prometo ho acompleixo.

- Hahahahahahahahaha... Mariano catxondo!!! In-inde-indepèndencia!!!

El "temazo" del dimecres. Joan Manel Serrat - "Para la libertad".

Ahir es van complir 75 anys de la mort, a causa del tifus, en una presó franquista, del poeta oriolà Miguel Hernández. Grans artistes han musicat els poemes del poeta, com ara Serrat, Paco Ibáñez, Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Manolo García, Poveda, etc. Un dels més prolífics, sens dubte, és en Serrat que li va dedicar un disc complet l'any 1972, on s'incloïa aquesta peça tan bonica:

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada,
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.