Un Nadal especial.

 

Enguany havia de celebrar Nadal viatjant per terres xilenes, però la covid ho ha impedit, de la mateixa manera que ha impedit les trobades familiars multitudinàries a casa les tietes, o amb la família més propera (germans, pares, nebots). Així doncs, aquí em teniu, un 25 de desembre solet a casa i la mar de tranquil. Aquestes dates tenen un simbolisme extraordinari, i m'agrada mantenir les bones tradicions, però el cert és que prefereixo continuar trobant-me molts més anys en endavant, un cop s'hagi controlat aquest virus, que fer-ho enguany tant sí com no i que algú emmalaltís.

Primera visita a Sant Salvador de les Espases.

 

Abans-d'ahir vaig fer una excursioneta pels límits del Vallès Occidental fronterer amb el Bages i el Baix Llobregat. Vam fer la ruta que va de l'estació de trens de Vacarisses Torreblanca fins el refugi de Sant Salvador de les Espases. Una ruta moderada amb uns paisatges espectaculars que em van sorprendre molt gratament. Jo que estic acostumat als espectaculars paisatges de Sant Llorenç del Munt, em vaig quedar força astorat dels bellíssims escenaris d'aquesta zona per a mi, fins abans-d'ahir, desconeguda.

Les vistes del massís de Montserrat i de la serra de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac t'acompanyen un bon tros de la ruta, i també hi ha unes vistes magnífiques de la part més occidental del Baix LLobregat (Olesa de Montserrat, Esparreguera, Collbató) i de la part més occidental del Vallès Occidental (Vacarisses, Rellinars).

El refugi de Sant Salvador de les Espases està força ben conservat. Hi ha un parell de taules llargues amb bancs clavats a terra, i una llar de foc per escalfar-se o cuinar. Nosaltres vam coincidir amb un grupet de joves d'Olesa que havien fet nit al refugi amb màrfegues i sacs. La veritat és que no vam trobar gaire gent per la ruta.

Camí de les pilotes. Sortint de l'estació vam trobar un munt de pilotes de tennis.

La vacarissana ens va acompanyar els primers metres de la ruta.

Sant Salvador de les Espases.

Interior del refugi.

Panoràmica des del refugi en direcció al mar.

El "temazo" de dimecres. Obeses i Jove Orquestra Simfònica de Barcelona - "The show must go on".

 

Brutal versió d'aquest clàssic dels Queen, arrenjada i amb lletra referent a la Covid, dels Obeses amb l'acompanyament de la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona. No m'interessa gaire l'espectacle televisiu de la Marató, i penso que han de ser els governants el qui administrin bé els diners dels contribuents per tenir un sistema de salut de qualitat, però he de reconèixer que em va agradar saber que els Obeses farien l'acompanyament musical de l'espectacle. Són un gran grup, i no han renunciat a la llengua per tal de tenir més èxit comercial. Xapó.

El rei espanyol ja ha de venir secretament a Catalunya.

 

Felipe i Letizia han estat avui a Barcelona per entregar el premi Cervantes al poeta català Joan Margarit. El viatge llampec s'ha fet sense publicitat de cap mena per evitar les tradicionals mobilitzacions que s'organitzen cada cop que el borbó ve a visitar la colònia. Una llàstima, ja que què menys que poder expressar-li la nostra opinió al cap de l'estat a qui paguem el sou. En fi, com a mínim em queda el consol de saber que el borbó sap, de sobres, que no és benvingut a Catalunya i prefereix fer-ho d'amagat.

Messi iguala Pelé.

 

En el partit de lliga d'ahir al Camp Nou del Barça contra el València (2-2), l'argentí va marcar el gol que obria el marcador del partit, i que es convertia en el seu 643è gol amb la samarreta blaugrana (en 16 anys), igualant d'aquesta manera el registre que Pelé havia establert amb la samarreta del Santos l'any 1974 (en 18 anys al club), que era, fins ahir, el rècord absolut d'un jugador amb un mateix club. Aviat Messi es convertirà en el màxim realitzador en un mateix club de tota la història. O rei Leo.

Carlos González: "Que ve l’adolescència!"

 

(El doctor Carlos Gonzàlez sempre encertat. També en el tema de l'adolescència. Avui al Criatures del diari Ara).

Deu anyets, ja! La temuda adolescència ja és a tocar. Temuda, sí, molt injustament. És gairebé un lloc comú per als pares de nens petits: quina por, l’adolescència, quins problemes tindrem, no sé què farem, tan bufons que són ara i després com es tornaran... Però a l’hora de la veritat, els pares d’adolescents no estan tan preocupats per l’adolescència com els pares dels bebès pels seus petits. Potser perquè han tingut temps d’adaptar-s’hi gradualment, i sobretot perquè han descobert que l’adolescència no és tan terrible. Sí, esclar, pot haver-hi conflictes. Però els problemes són l’excepció. En general els adolescents són amables i idealistes, valoren la família i l’amistat, estimen els seus pares, es preocupen per la justícia i el medi ambient, volen estudiar o treballar (si en tenen oportunitat).

Seria absurd pensar que hi ha un mètode garantit per evitar tots els problemes, que educant els teus fills de tal manera el resultat serà sempre perfecte. Una decisió errònia, un problema físic o psicològic, un entorn que afavoreix el consum d’alcohol i altres drogues, les males companyies que tant preocupaven els meus pares (sembla que l’expressió ha passat una mica de moda), poden canviar el destí d’una persona. Però seria igualment absurd pensar que l’educació i el tracte que hem donat als nostres fills durant deu o quinze anys no té cap influència, que facis el que facis el resultat és aleatori.

Si un nen aprèn que quan demana braços no l’agafaran, que si plora a la nit no vindrà ningú, per què hauria de demanar consell o ajut als seus pares quan, quinze anys més tard, tingui un problema? Si la nostra disciplina es basa en la força i la violència, en els crits i la “bufetada a temps”, ¿com imposarem disciplina quan siguin més alts i forts que nosaltres, i com ens pot sorprendre que ells mateixos vulguin fer servir la violència per sotmetre altres persones? Si els ensenyem a fer el correcte no perquè és correcte, sinó per obtenir un premi o per evitar un càstig, ¿no descobriran que hi ha maneres més fàcils d’obtenir el premi, i que si no t’enxampen no hi haurà càstig?

Tenim anys per establir amb els nostres fills una relació basada en l’amor, la confiança i el respecte. Per comportar-nos de manera que siguem mereixedors del seu amor, la seva confiança i el seu respecte. Amb sort, durarà tota la vida.

Ara ve Nadal.