Aquest matí uns operaris han col·locat una estrella de dotze puntes i de cinc tones que corona, fins els 138 metres, la torre de la Mare de Déu i que pot il·luminar-se de nit. Un moment històric en la construcció de la Sagrada Família, un dels temples religiosos més visitats del món, obra del gran arquitecte del modernisme Antoni Gaudí, que es va començar a aixecar l'any 1882, i que la darrera vegada que va coronar una torre fa 44 anys.
Aquest cap de setmana hem organitzat una trobada de "Kurtits", un grupuscle radical (ja no tant) dels Minyons que va néixer formalment l'any 1996 i que agrupava joves entre 15 i 25 anys aprox. El col·lectiu va anar creixent i s'han anat produint altes i baixes, però hi ha un grapat d'amics que portem 25 anys trobant-nos i compartint aficions, sobretot la castellera. Alguns dels membres ja no són castellers actius, i alguns feia anys que no ens veiem. Poder retrobar-nos (un bon grapat) després d'uns temps sense fer-ho, ha estat molt entranyable. Per descomptat hem explicat batalletes, hem tret punxa a l'actualitat castellera i familiar, i hem vist unes quantes fotos del passat per veure com de ràpid passa el temps i com hem canviat en aquests 25 anys.
He estat els darrers tres dies de colònies amb els meus alumnes de 1r i els de 2n a la casa de colònies de Can Ribas, a Bigues i Riells (Vallès Oriental). No és gaire habitual anar de colònies en aquesta època de l'any (pel risc de tenir una climatologia adversa). De fet eren les darreres dates de còlonies de l'any per la casa fins l'any vinent, però tot i que el dimecres va ploure tota la tarda, no es pot dir que la metereologia ens hagi condicionat gaire a l'hora de fer les activitats previstes.
Les colònies són una experiència extraordinària per a la canalla. Uns dies de convivència, independència i autonomia, de contacte amb la natura, de superar pors, de viure mil i una anècdotes que recordaran tota la vida, de cantar, ballar, jugar... en definitiva de passar-ho bomba!
Per als mestres també és una oportunitat de relacionar-nos més estretament amb els nostres alumnes i de conèixer-los una mica millor en un ambient diferent al de l'aula. Hi ha mestres que prefereixen estalviar-se l'haver d'anar de colònies per la responsabilitat que comporta i pels riscos que cal assumir. Afortunadament, mai he tingut cap incidència important anant de colònies, i trobo que per als nens és una experiència tan profitosa i emocionant, que paga la pena assumir el risc.
Tema de l'any 1961, fa enguany 60 anys, del cantant nord-americà Ben E. King. Un d'aquells clàssics que sempre que sonen per la ràdio et quedes escoltant. Personalment, vaig conèixer el tema arrel de veure la pel·lícula de títol homònim l'any 1986, i des d'aleshores sempre em ve el record de la pel·lícula quan la sento. Se n'han fet diverses versions de la cançó, però segurament, cap de tan reeixida com l'original.
 |
| Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie. |
Quan era petit, el meu avi patern, el iaio Pedro, cada any, a finals de desembre un cop celebrat el sorteig de la loteria espanyola, la qual mai ens tocava, ens deia les mateixes paraule: "Este año no nos ha tocado, pero si dios quiere el año que viene tampoco". A mi em feia gràcia la manera com ho deia tot i que no acabava d'entendre el significat profund de les seves paraules.
Ara que sóc gran i tinc una miqueta més de criteri, entenc millor aquelles paraules sàvies. La família del meu pare sempre han estat molt units i no han tingut mai desavinences per qüestions de calés. No són pocs els casos de famílies trencades arrel de conflictes per qüestions econòmiques (herències, uns que tenen més que altres, els que guanyen molt i els que guanyen poc, premis que enriqueixen a uns i no a tots i són motiu d'enveges i allunyament....)
Penso que en matèria econòmica és preferible tenir el just i necessari per anar fent, sense penúries evidentment, que no pas tenir-ne masses i que acabi portant problemes. Sóc de l'opinió que no és més ric aquell qui en té més, sinó aquell que menys en necessita. I és per això que els premis de loteria no em treuen el son. Prefereixo viure com fins ara, sense grans limitacions ni tampoc grans dispendis, que no pas que em surtin els bitllets per les orelles i que se'm comencin a apropar interessats de tota mena.
I aquesta és la meva humil aportació al Relats Conjunts del mes de novembre.
Ahir els Minyons de Terrassa vam tancar temporada (una temporada extraordinàriament curta) a casa, a la Plaça Vella de Terrassa, amb motiu de la XLIIIa Diada de la Colla. Ens van acompanyar els Castellers de Sants (Borinots) i els Castellers de Sant Cugat (Gausacs).
L'actuació d'ahir no va serà recordada per cap rècord casteller ni cap fita extraordinària, però sí pel fet de ser la primera després de l'aturada per la pandèmia de la Covid en que s'ha fet un castell de 9. Concretament el 3d9f. Va ser a la segona ronda (a la primera havíem completat el 4d8), i va sortir força parat i veloç, per a sorpresa de molts que no les tenien totes després de la caiguda vint dies abans del mateix castell per part dels Castellers de Vilafranca.
Vam completar la diada amb un mogut i regirat 2d8f, i un èpic pilar de 6 que ja movia a l'entrada de l'aixecadora. Brutal exercici tècnic i de resistència dels pilaners.
Hem tornat i estem en forma.
Visca els castells i Visca els Minyons de Terrassa.
(Article del pediatre Carlos Gonzàlez per al Criatures del diari Ara d'avui dissabte).
El recent anunci, per part del govern espanyol, d’una propera prohibició de la publicitat dirigida als infants dels productes insans ha suscitat alguns comentaris estrambòtics. Segons la premsa, el ministre ha parlat d’"aliments insans". Vull creure que és un error. Potser les galetes, els embotits o els lactis ensucrats són aliments, encara que siguin insans; però els caramels, les llaminadures o l’aigua amb gas i sucre no, ho sento, de cap manera són “aliments”. Alguns comentaris que he sentit (o llegit):
- "Ara el govern / els polítics ens volen dir el que hem de menjar". No, senyor. És la publicitat, i sobretot la televisió, qui ens ha estat dient el que hem de menjar durant més de mig segle, i vostè no s’ha queixat.
- "Volen prohibir els dolços". No, només volen prohibir la publicitat de determinats productes en determinats moments (i molt em temo que al final la prohibició serà molt limitada). Vostè podrà continuar comprant al seu fill totes les porqueries que vulgui, i la sanitat pública continuarà tractant les càries infantils. No tingui por de quedar-se sense idees: la publicitat de productes insans continuarà fora de l’horari infantil.
- "La mesura és inútil perquè la publicitat no influeix en el consum d’aquests productes". Sí, de debò, he sentit això de boca de tertulians televisius, d’aquests que ho saben tot. Aparentment, els pobres fabricants han gastat milions i milions inútilment, ignorant que la publicitat no fa pujar les vendes.
- "Això és un atac contra la indústria". Això ho han dit representants de les empreses del sector, que creuen que la publicitat sí que és útil, i que la prohibició farà baixar les vendes.
- "Són els pares els que han de controlar el que mengen els seus fills". Com si fos tan fàcil resistir les exigències d’un nen petit que demana el que ha vist a la tele. És el que en anglès anomenen pester power, el poder que tenen els nens de donar la llauna als seus pares fins a obtenir el que volen, i que els converteix en objectiu prioritari dels publicitaris: més fàcils de convèncer i amb més poder de decisió (en certs temes) que els adults.
A mi, el que em sorprèn és que es pugui permetre qualsevol tipus de
publicitat, de qualsevol producte, dirigida als nens. Ja és hora
d’acabar amb aquesta manipulació de la infància.
