(Totalment d'acord amb l'analisi que fa el Xavier Roig sobre la situació de conflicte en que es troba la llengua pròpia de la nostra nació).
(Nota: Aquest article
s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius
que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia
vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però
d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana
vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)
Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les
accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts
sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al
meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la
tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou
rotunditat i claredat.
El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla
en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una
tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només
ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de
fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no,
que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.
El català té enemics, no pas adversaris. Molts
catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional
pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o
organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la
vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un
enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són
anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú
actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes.
Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que
l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No
es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i
civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de
confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb
lliris?
Una classe política venuda. La societat catalana no
alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres
països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen
veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del
partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els
referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber:
Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a
l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers.
Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de
forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que
els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt
millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França,
París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu
al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema
molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim
l’enemic a casa.
La immigració. El volum enorme d’immigració que ha
rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense
eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La
immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien
a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre
el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països
va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver
d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que
treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre
català els hispanoparlants?
I tot plegat sense lleis a favor. És evident que
l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny,
no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els
enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià,
tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un
diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme
català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No.
Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir
eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense
contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.
Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de
solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen
explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui
incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema
s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als
Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té
clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe
política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa
venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme
lingüístic si l’amo els ho mana.
