Sud-àfrica - 1

 

Roca del Titànic.

Una de les coses bones que té viatjar a Sudàfrica és que tens el mateix horari que a Catalunya. Estem a 9 hores d'avió (per a mi va ser un trajecte de més de 20 hores perquè vaig fer escala llarga a Zurich) però en la mateixa zona horària. Això sí, aquí és hivern. No un hivern massa fred, però hivern al cap i a la fi. He passat dels 35° dels darrers dies a Terrassa als 8° de Clarens, on em trobo ara.

Als viatges sempre passen coses, i aquest no havia de ser menys. D'entrada ja, problemes amb els vols. Swiss Air em va cancel·lar el vol de Zurich a Johannesburg i em va posar un vol 10 hores més tard. Motiu? Ni idea encara. Això va fer que hagués de fer (mala) nit en un hotel càpsula que hi ha a l'aeroport de Zurich, i també que hagués de modificar el meu pla de viatge al no poder agafar el cotxe de lloguer per la nit (aconsellen no fer-ho) quan vaig arribar a Johannesburg. Així que busca allotjament d'emergència a prop de l'aeroport de Johannesburg per fer una nit i marxar l'endemà al matí. 

Hotel càpsula.

Arribat a Johannesburg vaig haver d'aguantar més d'una hora de cua per poder fer el tràmit de l'entrada al país. Potser érem més de 300 persones fent cua per a dos i tres agents. Esperpèntic. El lloguer del cotxe va ser molt més ràpid i professional val a dir, així com la compra d'una targeta SIM de la companyia local MTN de telefonia. Sense dades d'Internet impossible moure't pel país.

La següent dificultat va ser aprendre a fer anar el cotxe de lloguer que té el volant a la dreta com tots els vehicles aquí. I després d'això saber arribar a l'allotjament que havia reservat, que no va ser tasca fàcil, de nit i amb uns munt de creuaments de carreteres i jo pendent dels comandaments del cotxe.

Hotel Reizigers Rusten a Johannesburg.

A banda que a l'arribar a l'allotjament no hi havia cap cartell que indiqués que allò era un hostel, ni tan sols un timbre on trucar. Per sort algun client va sortir per algun motiu i em va veure i va avisar els propietaris perquè m'obrissin la tanca i poder deixar el cotxe a l'aparcament. Aquí vaig fer la primera rascadeta al vehicle amb un graó d'escala que no veia amb el morro del cotxe.

L'endemà vaig fer via de matí cap a Clarens, a uns 350 km. al sud de Johannesburg, que és on em trobo ara. Un poble tranquil i turístic per alguns espais naturals interessants. Ahir vaig fer una volteta pel poble i pels voltants i una mica més i fico el cotxe en un forat intentant aparcar-lo a un camí de terra per anar a veure un llac. Sort que em van veure uns treballadors i em van poder arrossegar una mica el cotxe amb el seu 4x4.

Aquí, rebent l'ajuda de la bona gent Sudafricana.

El "temassu" del dimecres. Peter Gabriel - "Biko".

 

El cantant anglès Peter Gabriel, un dels fundadors del grup Genesis, va dedicar aquesta cançó de l'any 1980 al líder antiapartheid sudafricà Steve Biko, que va morir a causa de les tortures de la polícia sudafricana l'any 1977 després de ser detingut en un control policial.

Parelles que arriben lluny.

 

Aquest cap de setmana he estat al Salt, a Mura, celebrant, entre amics i familiars, els 25 anys en parella d'una parella d'amics, la Gemma i el Guti.

Diria que són la primera parella d'amics que celebra aquesta xifra. Potser hi ha altres amics que hi han arribat però no ho han celebrat, o no m'han convidat. O potser hi ha un bon grapat de parelles d'amics que no hi han arribat. L'altre dia parlava amb algun amic del mèrit que té avui dia arribar als 25 anys en parella. La societat capitalista salvatge que patim ens empeny a l'individualisme, l'egoisme, la cerca compulsiva del benestar personal constant, etc. Em penso que actualment hi ha més celebracions de 50 anys en parella que no pas de 25. Cada dia costa més que les noves parelles arribin a sumar anys. No sé què diu l'estadística, però tinc la sensació que el percentatge de divorcis continua creixent, i la durada de les relacions continuar disminuint. O potser són imaginacions meves...

Comiat de Les Luthiers.

 

Aquest dijous vaig poder viure en directe a l'auditori del Parc del Fòrum de Barcelona, el comiat dels escenaris de la mítica companyia argentina Les Luthiers, que després de 55 anys de trajectòria posen punt i final amb aquest darrer, i original, espectacle (no havien estrenat cap espectacle nou en els darrers 15 anys). 

Amb una companyia renovada per la mort de dos dels seus intèrprets originals (Daniel Ravinovich, mort el 2015, i Marcos Mundstock, mort el 2020), i la jubilació l'any 2017 del també originari Carlos Nuñez Cortés, i les incorporacions de Roberto Antier, Tomás Mayer-Wolf, Martin O'Connor, i d'Horacio Turano, Les Luthiers s'acomiaden per sempre dels escenaris amb un espectacle 100% marca de la casa: molt humor, molta música, instruments originals increïbles, i grans interpretacions.

L'espectacle, de nom "Mas tropiezos de Mastropiero", se centra en la figura del cèlebre compositor Johan Sebastian Mastropiero, artista fictici recurrent en els espectacles de Les Luthiers, que és entrevistat per a un programa televisiu cultural, i que provoca escenes hilarants degut a la seva incultura i incapacitat d'entendre una simple metàfora o el sentit figurat d'algunes paraules. Tot barrejat amb els gags musicals on apareixen estrafolaris instruments inventats per la companyia.

Un comiat de gran nivell per a una veterana companyia d'altíssim nivell.

El Tour, cosa de dos.

 

El passat dissabte començava a Bilbao l'edició número 110 de la cursa ciclista més popular i mediàtica, el Tour de França. Enguany els principals favorits són els dos darrers guanyador de la cursa. L'Eslovè Tadej Pogacar va guanyar l'edició del 2021, i el danès Jonäs Vingegaard la del 2022. Ambdós sortien de Bilbao amb l'etiqueta de favorits, i una setmana després de l'inici de la cursa han deixat ben palesa aquest favoritisme. Ja són primer i segon classificat amb escassos segons de diferència, i l'eslovè va guanyar ahir la seva primera etapa, als Pirineus, esvaint els dubtes que va generar abans-d'ahir quan va cedir prop d'un minut davant l'atac del danès. Ens espera un Tour d'alt voltatge!

Establiments històrics que baixen la persiana.

 

Els darrers dies hem sabut que diferents establiments històrics de la ciutat han anunciat el seu tancament: Farràs (instruments musicals, inaugurada el 1916); Gusi (papereria, complements de carnaval, etc., fundada el 1927); Perfumeria Neus (del 1964); Fleca Torres (des de 1917).

Sembla que en l'era de l'internet, el petit comerç de proximitat ho té molt complicat per sobreviure. Ni tant sols els comerços amb locals propis que no paguen lloguer són capaços de fer front a la baixada de vendes deguda a l'increment de les compres per internet. 

No em puc (vull) imaginar com seran les ciutats del futur, però sembla clar que cada dia hi hauran menys comerços de venda de productes. Potser acabaran substituïts per establiments de restauració i de serveis, o directament per habitatges... En tot cas, al meu entendre és una llàstima que es perdi de forma tan accelerada el paisatge urbà que havíem conegut, i aquelles persones (famílies) que portaven els negocis i formaven part del teixit social del barri.

El "temassu" del dimecres. Huapachá Combo - "Johnny Cara de Zulú".

 

El passat divendres els terrassencs vam poder reviure els mítics concerts de la banda local Huapachá Combo, en un concert especial de retrobament amb membres d'aquesta banda amb alguns de La Salseta del Poble Sec i l'Orquestra Plateria. El cert és que les veus i l'energia no són les mateixes, però les ganes de passar-ho bé i de reviure vells temps van suplir les mancances vocals. Un dels darrers temes que van tocar va ser aquest, que feia molt de temps que no escoltava però que en el passat m'havia fet un fart de escoltar-lo.