Esport poc saludable.

 

Aquest dissabte es va celebrar al parc del Cadí-Moixeró la Ultra Pirineus, amb sortida a la localitat de Bagà. Els atletes han de recórrer una distància de 100 km. amb 6.600 m. de desnivell positiu. Una autèntica animalada només a l'abast de corredors molt, però molt molt, entrenats i avesats al patiment. Enguany a més, a la duresa implícita de la quantitat de quilòmetres i de desnivell acumulat, calia sumar-hi la forta calor que va fer aquest cap de setmana, fent més dura, si cap, la prova.

M'explicaven aquest matí unes alumnes a l'hora del pati que havien anat amb les seves famílies a passar el cap de setmana per la zona perquè alguns pares van córrer o bé la ultra (uns pocs), o bé les proves menys exigents (que no fàcils) de 21 i 42 km. I m'explicaven que un pare havia patit un gran malestar la nit posterior a la cursa, arribant a vomitar sang i havent d'anar a urgències.

Com a mestre especialista en educació física, em fa molta pena la tendència autosuperativa i competitiva que està agafant l'esport cada dia més i més. Les companyies que es lucren gràcies a l'esport, i els grans mitjans de comunicació, són els principals responsables d'aquesta tendència, amb la seva publicitat, i la projecció d'aquest tipus de proves on es porta el cos al límit. "Impossible is nothing" deia una coneguda marca de roba esportiva. "Just do it" proclamava una altra no menys popular.

Sembla com si la gent ja no en tingués prou amb anar a caminar una horeta al dia, sortir amb bici i fer un parell d'horetes, fer fúting, o anar al gimnàs per fer uns estiraments i gimnàstica sueca. O a nedar una estoneta, jugar un partidet de futbol o de bàsquet, o de pàdel... No, si no poden córrer una mitja marató ja no se senten realitzats. O si no fan més de 100 km. amb la bici no se senten prou ciclistes. 

Em pregunto per què no apareixen més especialistes (metges, preparadors físics, entrenadors...) posant el crit al cel davant d'aquesta tendència perillosa que està agafant la pràctica esportiva. Potser perquè es pensa més en clau negoci que no pas en la salut de la gent...

No oblidem. No perdonem.

 

De nou a lo meu.

 

Feia quatre cursos que, per A o per B, havia deixat de fer de mestre especialista d'educació física. Bé, fa quatre anys vaig compaginar la tutoria d'un tercer amb les classes d'aquesta matèria al meu grup i a un altre de tercer i l'únic quart que hi havia. 

Sempre he dit que a mi el que més m'agrada és fer de mestre de la meva especialitat, però també és cert que l'experiència de tutor ha estat excel·lent i que he tingut grups amb els que he gaudit molt i he tingut més satisfaccions que maldecaps. I el vincle que estableix el tutor amb els seus alumnes no és comparable amb el que pot establir un mestre especialista, tot i que per altra banda, l'especialista es relaciona amb molts més alumnes al tenir molts grups...

Bé, en tot cas, he tornat a "lo meu" i estic molt content de poder ajudar els alumnes a desenvolupar-se (físicament i cognitiva) a través de l'activitat física: el moviment, l'acció, l'expressió, l'esport...

El temassu del dimecres. Strombers + Pau Riba - "Mercè".

 

Avui tocava homenatjar el Ferran Gallart dels Strombers que va morir el passat divendres a causa d'un maleït càncer. Ho faig amb aquest tema extret del concert que van fer a Cardona per celebrar els 10 anys de la banda, on va aparèixer el també traspassat Pau Riba col·laborant en aquest tema, un dels més populars de la banda, amb els seus crits i balls. Dues figures de la música catalana que malauradament ja ens han deixat.

Una sèrie per als amants del bàsquet i l'NBA.

 

Fa unes setmanes que he començat a mirar la sèrie "Winning time, the rise of the Lakers dinasty", basada en l'ascens d'aquest emblemàtic equip californià a partir de la dècada dels 80, coincidint amb un canvi de propietari, i el fitxatge del mític Earving "Magic" Johnson. Els Lakers que portaven molts anys vivint a l'ombra dels mítics Boston Celtics van revolucionar la competició i van dominar-la durant uns quants anys. Els Lakers van influir notablement, a més, en l'expansió i popularització de la competició, que va incrementar les audiències i el seguiment als pavellons gràcies al nou concepte d'espectacle total en que es convertien els partits al seu pavelló, el Forum de Los Angeles, amb animació, cheerleaders, mascota, música, espectacles durant els temps morts i les pauses de joc, etc.

Carlos González: "Orgull de pare".

 

 

 

 

(Un bonic article del pediatra Carlos González per al Criatures del diari Ara).

Vaig passar una gran part de la infantesa preparant-me per ser pare. De vegades de manera activa, observant, valorant, prenent nota mental de quines coses m’agradaven i quines no, quines coses hauria de fer amb els meus fills i quines no. El fet que els meus pares no m’haguessin castigat mai a la vida em va demostrar que els càstigs són innecessaris en l’educació dels nens. El fet que a l’escola m’haguessin castigat alguns cops em va convèncer que, a més d’innecessaris, són humiliants, contraproduents i mostren una debilitat patètica de qui castiga. N'hi va haver prou amb dues bufetades, només dues tota la vida, una a casa amb cinc anys i una altra a l’escola amb set, per convèncer-me que mai, mai cal pegar a un nen. El viu record del fàstic que a certes edats em feien determinats aliments (els “nervis” de la carn, o les pomes, que curiosament ara és la meva fruita predilecta) i el record de l’alleujament i l’agraïment que sentia quan finalment em deien “molt bé, si et fa fàstic, no t’ho mengis”, em van fer veure que mai, per cap motiu, s’ha d’obligar un nen a menjar. El meu pare es va avançar al seu temps comprenent els perills del que avui anomenem “tabaquisme passiu”; quan fumava el seu puro, jo tenia prohibit seure als seus genolls. Vaig aprendre que fumar dificulta la relació entre pares i fills. Per això no fumo.

Ben sovint em preparava de manera passiva. Anava acumulant experiències, records, vida, que més tard em van servir per fer de pare. Així, quan algú em va dir (com diuen a tothom) “no caminarà mai”, “mai dormirà sol”, “fa comèdia”, “et pren el pèl”, “són llàgrimes de cocodril”... jo vaig poder pensar i rebel·lar-m'hi: "No, tot això són bajanades". Vaig dormir sol, però també recordo els dies feliços de dormir amb els pares. Quan plorava, plorava de debò, em sentia malament. Mai vaig fingir unes llàgrimes per “manipular” els meus pares, per “sortir-me amb la meva”, per ser un “petit tirà”; no feia aquestes coses i no puc creure que els meus fills (o cap altre nen) les facin. Quan els pares em tractaven amb afecte era feliç; quan s’enfadaven amb mi patia. Podem ser pares novells, però tots som fills experts. No és tan difícil comprendre com pensa un nen, només cal fer memòria.

Més tard, ja convertit en pare, vaig entendre dues coses importants. La primera, que també els meus pares s’havien sentit, com jo, perduts i atemorits davant la responsabilitat; que també ells havien fet un pas endavant i ho havien fet de la millor manera, que ells també em van estimar més que a la vida, com jo m'estimava els meus fills. Que m’havien donat un amor incondicional i que, per tant, el que jo havia de fer no era tornar aquell amor, sinó transmetre'l. La segona, que els nens petits sempre estimen amb bogeria els pares, facin el que facin. Fins i tot els nens maltractats (això, tristament, ho vaig aprendre com a pediatre) estimen els pares. I des d’aquell moment em vaig dedicar, no a guanyar-me la seva estimació, sinó a intentar ser digne de l’amor que generosament se’m regalava.

Espero haver-ho aconseguit, almenys en part. No sé si ho dec haver fet tan bé com els meus pares (són tants els errors, tantes les mancances...).

Ara soc avi i ells pares. Els veig embadalits davant els seus fills, veig l’amor amb què els parlen, el respecte amb què els escolten, la paciència amb què els tracten, la suavitat amb què els corregeixen... i m’adono que són millors pares i mares del que jo he estat. Res em pot fer sentir més orgullós.

 

S'apaga la veu dels Strombers, Ferran Gallart.

 

Ahir quan me n'anava a dormir després d'un sopar d'amics mestres, m'assabentava de la trista notícia de la mort als 50 anys, a causa d'un càncer, del Ferran Gallart, cantant i líder carismàtic de la banda bagenca Strombers, en actiu des del 1998. Un dels grups catalans que més m'ha fet ballar i que he seguit en nombroses ocasions arreu de Catalunya, i que a més van escollir la colla dels Minyons de Terrassa per gravar el videoclip de la ja mítica cançó "Tocant el cel amb la mà" (2012). Un paio que transmetia sempre molt bona energia i bon rotllo, amb el seu característic accent bagenc.