(Entrevista per al Diari de l'Educació al Neurocientífic David Bueno).
Quan aprenem qualsevol cosa, el nostre cervell fa noves connexions. Si
en aquest aprenentatge impliquem també la creativitat, l’emoció i els
sentits, tot el procés s’enriqueix. La neurociència troba un terreny de
luxe en els ensenyaments artístics, que incideixen molt especialment en
el factor emocional, l’expressió i la creativitat. En parlem de tot això
amb David Bueno, que acaba de donar un seminari
sobre la neurociència en l’aprenentatge d’ensenyaments artístics, ofert
per la Diputació de Barcelona. David Bueno és un expert en
neurociència, biòleg, divulgador i director de la Càtedra de
Neuroeducació UB-EDU1st, la primera en tot el món dedicada exclusivament
a aquesta matèria.
Sabem molt sobre com funciona el cervell a l’hora d’aprendre,
però hi ha algun factor més específic si parlem d’aprenentatges
artístics?
El cervell aprèn, sempre, més o menys de la mateixa manera, sigui un
aprenentatge artístic o d’un altre tipus. Aprendre no és res més que
fer connexions noves dins del cervell. I tant és que aprenguem la llista
dels rius d’Europa com que memoritzem una partitura. Però jo el que
vull transmetre en aquest curs és la importància dels aprenentatges
artístics per a la construcció global dels infants i adolescents i, de
fet, de persones de qualsevol edat.
La creativitat que permet l’art és bàsica, doncs, per a la construcció global de la persona?
Un tret característic, tot i que no és exclusiu de les arts, són tots
els aspectes creatius i sensorials que poden comportar les arts. Sovint
es diu: la música estimula la creativitat. Si ho fas bé, sí. Si fas
classes de música i l’únic que demanes als teus estudiants és que
reprodueixin una partitura, de forma acrítica, sense aportar res d’ells
mateixos, això no és creatiu. Si permets que els teus alumnes
reinterpretin aquella peça, afegeixin les seves emocions i sentiments,
afegint coses seves, sí que hi ha creativitat. Les arts estimulen la
creativitat si ho fas bé. Reproduir una obra d’art no és creatiu, encara
que ho facis molt bé, com els grans falsificadors que copien un quadre a
la perfecció.
L’ensenyament artístic incideix molt especialment en el
factor emocional, l’expressió, la creativitat. És un terreny de luxe per
a la neurociència?
Sí, totalment. Els estudiants d’arts de nivells superiors, com els
que volen entrar a una orquestra com a músic, estan perfeccionant la
tècnica a l’extrem, i no és tant important la creativitat en aquell
moment. Però en ensenyaments inicials i generals, com infantil, primària
i secundària, és molt important.
A educació infantil, i fins mitjans de primària, les arts haurien de
ser la tija central dels aprenentatges, perquè és el que dona més
plasticitat, el que permet conèixer-te a tu mateix, integrar els
sentits. No és que no s’hagin de fer mates o llengües, però s’haurien de
treballar a partir de les arts. I després, lògicament, cal
reequilibrar-ho, perquè els aprenentatges es fan més complexos, més
difícils, però si ja tens una base sòlida de plasticitat, de coneixença
del teu propi cos, de sensorialitat, ja no cal que la segueixis
treballant perquè ja la tens.
Per què a nivell cerebral quan s’implica el component emocional hi ha més riquesa en tot el procés d’aprenentatge?
Aquí entraria el concepte d’intel·ligència. La intel·ligència és
saber moltes coses, o saber aplicar les coses que tu ja saps? Poder
aplicar les coses que tu saps, de manera novedosa, a contextos
diferents, això és creativitat. La creativitat potencia la
intel·ligència en el sentit de que veus més possibilitats, veus maneres
diferents d’aplicar allò que tu ja saps.
Però potser s’està mitificant l’emoció enfront del coneixement?
En l’educació hem passat d’un extrem a l’altre del pèndol, d’aprendre
memoritzant i reproduint exactament tot el que estava al llibre de
text, a l’altra banda en què només es valora la creativitat. Pots saber
molta història i no ser capaç d’aplicar-la al moment present, o a
l’inrevés, fer una tasca molt creativa però després no saber res
d’història. La creativitat s’ha de basar en aprenentatges previs. Has
d’aprendre coses per poder aplicar després la creativitat. Cal trobar un
camí intermedi entre aquests dos sistemes, i aquí les arts tenen molt a
dir. El sistema educatiu ha de trobar aquest punt d’equilibri.
Com poden aplicar els professors de música, o de dansa, o d’art, aquests principis de la neurociència?
Es més senzill del que sembla, però no hi ha receptes. En el curs els
he deixat molt clar que en educació dos més dos no són quatre. En el
que sí els insisteixo és en la importància de combinar les arts. De la
mateixa manera que soc un defensor de combinar les ciències i les
humanitats, les arts entre elles també s’han de combinar. Escoltem una
peça musical, l’analitzem, i després dibuixem què ens ha inspirat. O
mirem una fotografia i després ens inventem una melodia que ens
suggereix aquesta imatge. I també utilitzar les arts per aplicar
creativament els coneixements previs. Per exemple, estem estudiant la
cèl·lula a biologia, i després fem una dansa amb els moviments dels
elements de la cèl·lula, on un alumne és el mitocondri, un altre una
proteïna, etc. Amb aquesta interacció aprens, perquè t’hi arriba.
t’enriqueix sensorialment, et fa pensar i recrear.
Per posar en pràctica aquests exemples cal una molt bona
coordinació entre els professors de ciències i d’arts, o com a mínim que
hi hagi una motivació important.
La coordinació és útil i necessària, però sovint el més important és
la motivació, Si el professor de ciències té aquesta idea de la dansa li
pot demanar consell al de música sobre com es podria fer, i després
fer-ho ell a la classe. Però és molt important que els professors siguin
persones que tinguin un neguit intel·lectual, una certa vida cultural,
perquè, si no, com la transmetrà als seus alumnes? Si el professor no
llegeix mai, els alumnes ho noten. Han de tenir una base cultural,
obrir-se a altres coses més que la seva matèria, perquè ets un ésser
humà que ets referent dels teus alumnes.
Si el professor de matemàtiques no només explica com fer una equació,
sinó que dona una mica de context històric, o la història de les dones
de la Nasa que feien els càlculs pels coets amb una simple calculadora,
estàs enriquint la classe. Si això li afegeixes l’explicació que
aquestes dones estaven arraconades per ser dones i per ser negres, estàs
introduint reflexió sobre el racisme, estàs posant història, ètica,
valors, en una classe de matemàtiques. Hi ha molta inèrcia social, sobre
que l’únic important és el coneixement. Però com s’aconsegueix? Es
important fer un canvi de mirada.
Com es forma i madura un cervell influeix en com aprenem, i viceversa, com aprenem modula el cervell. És un camí de doble sentit.
En les persones, biologia i cultura s’interrelacionen de manera
fantàstica. Els nostres programes genètics adapten el seu funcionament a
com viu la persona; si tu vius en un ambient d’altra conflictivitat,
els teus gens adapten el seu funcionament perquè tu puguis fer front
això, i fa que tu siguis més agressiu, conflictiu o individualista. En
canvi, si estàs en un context en el qual tens temps per conèixer-te, per
gaudir d’una posta de sol, per badar veient qualsevol cosa bonica,
t’està enriquint, encara que sembli una pèrdua de temps. Has d’aprofitar
els moments en que no fas res específic, perquè llavors tu has aturat
pensaments voluntaris, i el cervell aprofita el que has fet abans i fa
connexions noves.
En diversos estudis s’ha vist que els factors de la nostra
personalitat relacionats amb la creativitat, l’autoconeixement i la
transcendència influeixen en molts altres gens relacionats amb la
percepció de benestar. I aquí l’art hi és molt present.
Aquest autoconeixement, aquesta major integració sensorial, afavoreix
alguns petits canvis i augmenta el teu benestar, que no és el mateix
que la felicitat. El benestar el podem mantenir constant, fins i tot
davant de la tristesa i la frustració. La felicitat és efímera i quan
s’acaba et sents buit. Per això és important enriquir-nos sensorialment:
per exemple, la música t’entra no només per la oïda, també per la vista
perquè et suggereix imatges, o et provoca emocions, o et recorda olors…
Potenciem-ho. També el moviment, que et dona una percepció del teu
propi cos. La integració sensorial és important per la teva pròpia vida.
Si no, com acabes sabent qui ets? La pràctica artística ajuda. No és la
panacea, no hi ha miracles, però acompanya aquest ambient més de
reflexivitat i interacció.
Com podem ajudar els estudiants a que arribin a aquesta integració sensorial?
Arribant al punt d’equilibri de pressió, d’estímul, d’esforç. A
vegades hem de fer coses que ens suposen un esforç, però que ens permet
anar aprenent, però sempre sense que els saturi i sempre veient la
utilitat. Esforç acompanyant de moments de descans, de desconnexió, de
vincle…
No de Tik Tok.
No. De fet, hi ha un estudi amb adolescents en què s’ha vist que
mitja hora passejant amb els seus iguals, donant tombs pel barri, els
genera més sensació de confort, per exemple, amb la secreció de
serotonina, que estar-se dos o tres hores xatejant per les xarxes.
.jpg)
