Akelarre antifeixista al Sant Jordi. Fermín Muguruza.

 

Foto: Jordi Borràs.

Nit memorable ahir en un Palau Sant Jordi de Barcelona que fregava el ple, recordant els 40 anys de trajectòria de Fermín Muguruza. Prop de tres hores de concert, gairebé sense interrupcions, on va desgranar, i intercalar, alguns dels principals èxits de la seva carrera amb bandes com Kortatu, Negu Gorriak, o en solitari. Tres hores que em van passar volant i em van semblar curtes, i on no van cabre-hi un bon grapat de temes també clàssics de la seva discografia. 

No van faltar clàssics de Kortatu com "En la linea del frente", "El último ska", "Nicaragua sandinista", o el mític "Sarri, Sarri" amb el que va cloure el concert. De Negu Gorriak van sonar clàssics com "Itxoiten", "Kolore bizia", un tema que va sortir a l'àlbum amb el grup basc DUT "Bidasoa, fundamentalista", i de la seva darrera època en solitari temes com "Dub manifest", "Errespetua", "Big Beñat", o "Yallah Ramallah", en un crit general de suport a la causa palestina acompanyat per milers de cartrons amb les banderes palestina i libanesa entre el públic.

En definitiva, una nit que no oblidarem mai, que fa justícia a la trajectòria musical d'un dels més grans músics que ha donat Euskal Herria i que hem tingut la sort de gaudir gent de diverses generacions.

Sortida al Molí Paperer de Capellades.

 

Abans-d'ahir dimarts vaig acompanyar els alumnes de la Comunitat dels Grans (4t, 5è i 6è) a la sortida al Molí Paperer de Capellades (L'Anoia). Feia més de deu anys de la darrera vegada que havia visitat el molí amb un altre centre que ara mateix no recordo (hauré de repassar fotos del passat). 

Segons ens van explicar al molí encara s'hi fabrica paper, i a Capellades la indústria paperera, que en el passat va ser la principal del municipi, encara avui compta amb algunes fàbriques de paper (de fumar, i per a bitllets d'alguns països).

Ens van fer la visita guiada pels diferents espais de l'antiga fàbrica, i vam poder veure com es feia el paper fins fa poc més de cent anys. La cistella per espolsar la pols de la roba vella que arribava a la fàbrica, la ganiveta amb que tallaven les teles en petits trossets, els dipòsits on estovaven la tela amb aigua, les màquines de trinxar i afinar les teles per fer-ne una pasta, la massa amb que planxaven els papers, les rodes de molí de fusta que feien moure les màquines...

En acabat els nens van fer un taller d'elaboració de paper amb el motllo, i la marca d'aigua pròpia de la fàbrica. Una gran jornada.

Bar de la Societat la Lliga.

El temassu del dimecres. Kneecap - "Amach Anocht".

 

Els Kneecap (ròtula en anglès) són una banda de rap de Belfast (Irlanda del Nord) que s'han popularitzat internacionalment arrel de l'èxit de la pel·lícula homònima guanyadora d'un premi al festival Sundace i candidata als Oscars per Irlanda com a millor pel·lícula en llengua no anglesa.

La banda està formada per dos col·legues d'infància, els cantants, i un professor de música, el punxadiscos, que tenen la particularitat d'escriure lletres en gaèlic, la llengua irlandesa, i en anglès, i que aquestes estiguin relacionades sovint amb temes tabú com les drogues, el sexe, l'explotació laboral, o l'ocupació anglesa d'Irlanda del Nord.

Els he estat escoltant diverses vegades arrel de veure la pel·lícula i he de reconèixer que tenen cançons molt encomanadisses i de bona producció, així com alguns dels videoclips.

Kneecap, una pel·lícula irlandesa que val molt la pena.

 

Ahir vaig veure aquest pel·liculot irlandès que narra l'origen d'un banda de hip-hop nord-irlandesa que ha tingut una forta repercussió a Irlanda gràcies a les seves lletres irreverents en irlandès (gaèlic) i a la seva actitud rebel i macarra.

Afortunadament, a casa nostra ja fa força anys que el català es present en la indústria musical, tot i que encara no en igualtat de condicions i d'oportunitats. Tanmateix, darrerament hem vist com bandes que canten en català han omplert grans recintes i festivals. Similar cosa passa amb el cinema i el teatre, que malgrat jugar amb pitjors condicions, quan tenen qualitat (i n'hi ha molta), tenen el suport del públic.

Un dia de partit a l'estadi Lluís Companys. Barça -Betis (5-1).

 

Ahir, uns bons pares de l'escola on treballo em van deixar els carnets per anar a veure el partit dels 1/8ns de final de la copa del rei entre el Barça i el Betis (5-1) a l'estadi Lluís Companys, on encara no havia pogut veure cap partit des que s'hi van traslladar després d'haver de deixar el Camp Nou per les obres de remodelació. Hi havia moltes ganes de retrobar-se amb l'equip després de la gran Supercopa en que van vèncer el Bilbao i el Madrid per proclamar-se campions. A més amb un bany en tota regla a l'etern enemic. Els ànims estaven pels núvols i hi havia ambient d'eufòria i de confiança màxima en les opcions del Barça de passar de ronda (era a u partit únic i amb la gran fortuna d'haver de jugar el partit a casa).

I les expectatives es van complir de totes totes, ja que el Barça va desplegar un joc brillant amb un munt d'ocasions i de gols. Fins a set, tot i que un parell van ser anul·lats pel VAR després de revisar les jugades i apreciar fora de joc. Diuen que va ser una nit freda, però jo no ho vaig notar gens.

El temassu del dimecres. Núria Feliu - "Els barbuts".

 

Estem a la setmana dels barbuts, la més freda de l'any diuen, i us presento aquest cuplet de la Núria Feliu (traspassada al juliol del 2022) inclòs a l'àlbum "Homenatge a Mistinguett" de l'any 1971. Una de les principals artistes catalanes del segle XX.

Infiltrats.

 

El passat diumenge, coincidint amb la final de la Supercopa entre el Barça i el Madrid, TV3 va emetre el documental "Infiltrats", basat en les investigacions i el posterior descobriment de diversos agents de la policia nacional espanyola en grups de l'esquerra independentista. Agents joves que han penetrat en aquests grups amb noms i identitats falses, i que han mantingut, per guanyar-se la confiança, relacions sexoafectives amb membres d'aquests grups al llarg d'anys sense aixecar la més mínima sospita. 

Trobo que té poc càstig ser un infiltrat i que t'acabin descobrint. Un dies de notorietat pública, una mica de vergonya, i després l'oblit. Em sembla poca cosa pel mal que poden causar a la causa, valgui la redundància. Potser caldria anar pensant altres accions més punitives perquè els joves agents interessats s'ho pensin una mica més a l'hora d'apuntar-se al joc dels enganys, no?